La diplomàcia de l’insult

“Et parlo a tu, reina d’Angla­terra. Deixa tran­quil·les les illes Mal­vi­nes”, “Uribe, vete al carajo”, “Bush, ets un ruc, un donkey, mis­ter Dan­ger, un alcohòlic”, “Aznar és de la mateixa casta que Adolf Hit­ler”. Aques­tes són algu­nes de les fra­ses que el pre­si­dent veneçolà Hugo Chávez ha dit al llarg dels seus 10 anys de govern, la majo­ria d’elles en el seu pro­grama domi­ni­cal Aló, pre­si­dente, però també en altres esce­na­ris tan deli­cats com l’Assem­blea Gene­ral de Naci­ons Uni­des o la Cimera Ibe­ro­a­me­ri­cana. Hi ha qui parla de la “veneçola­ni­tat” del man­da­tari, és a dir, la capa­ci­tat de col­pe­jar i abraçar alhora. Per a d’altres, però, entre els quals l’opo­sició local, Chávez és un “boig impre­vi­si­ble” a qui ni els seus minis­tres poden con­te­nir.

El man­da­tari va néixer fa 54 anys d’un matri­moni de mes­tres d’escola. En la seva ado­lescència va ini­ciar la car­rera mili­tar, mal­grat mos­trar bones apti­tuds per al cant, el ball i, sobre­tot, l’escrip­tura i el tea­tre. Amb aquest capi­tal artístic va entrar a les caser­nes mili­tars, on ràpida­ment es va dife­ren­ciar dels seus com­panys.

El seu men­tor polític, el diri­gent comu­nista Luis Miqui­lena, manté que Chávez s’ha con­ver­tit en un “líder erràtic, insen­sat i només apte per a la con­fron­tació” i “irre­fre­na­ble quan és davant d’un micròfon i de 5.000 per­so­nes”. Així ho posa de mani­fest el man­da­tari quan acusa l’opo­sició de ser “pitiyanki­tos de la bur­ge­sia” o quan no dubta a pro­cla­mar que la seu de l’ONU a Nova York “fa pudor a sofre” perquè acaba de pas­sar-hi l’expre­si­dent nord-ame­ricà George W. Bush. El rei Joan Car­les li va enge­gar el famós “Per què no calles?” durant la Cimera Ibe­ro­a­me­ri­cana de l’octu­bre del 2007, perquè Chávez havia tit­llat de “fei­xista” l’expre­si­dent del govern espa­nyol José María Aznar.

Aquests trets de la seva per­so­na­li­tat es man­te­nen sense impor­tar-li les cir­cumstàncies. “Les parau­les gro­lle­res són una cons­tant en Chávez i a mesura que els pro­ble­mes l’asset­gen es torna més esca­tològic”, diu la peri­o­dista Marta Colo­mina, con­duc­tora estre­lla de la cadena Unión Radio. “Als seus segui­dors tam­poc els agrada aquest estil –explica Colo­mina– perquè el veneçolà és molt con­ser­va­dor. Els homes es poden dir entre ells coses hor­ri­bles, però quan hi ha dones i nens davant van amb molt de compte”.

Però de la mateixa manera que és pròdig a gua­nyar-se ene­mics, Chávez és generós amb qui con­si­dera soci en la seva missió inte­gra­dora lla­ti­no­a­me­ri­cana. Al cap­da­vant de la llista hi figura el líder cubà Fidel Cas­tro, a qui con­si­dera “el seu pare” polític, seguit dels pre­si­dents bra­si­ler Luis Inácio Lula da Silva, el bolivià Evo Mora­les i l’argen­tina Cris­tina Kirch­ner.

Ide­a­lisme i raci­o­na­lisme
“El que passa és que Chávez és una bar­reja, en el sen­tit cari­beny, d’ide­a­lisme i raci­o­na­lisme. L’ide­a­lisme li dóna l’empenta emo­ci­o­nal i el raci­o­na­lisme li per­met dife­ren­ciar l’ene­mic de l’amic”, explica Adri­ana Zam­brini, psicòloga de la Uni­ver­si­tat de Bue­nos Aires i esqui­zo­a­na­lista. Així, el man­da­tari veneçolà tin­dria “l’estra­nya pos­si­bi­li­tat de cul­ti­var aquests dos aspec­tes de la seva per­so­na­li­tat i és per això que el seu dis­curs pot bar­re­jar-se amb mes­si­a­nisme i acci­ons con­tun­dents”.

El risc és que “aquest joc entre el real i l’ideal, molt clàssic en la lite­ra­tura lla­ti­no­a­me­ri­cana, es dese­qui­li­bri i es decanti cap a un dels dos extrems, amb el risc d’acci­ons pre­ci­pi­ta­des”, manté Zam­brini. Ara com ara, sem­bla que els veneçolans fan cos­tat a l’estil del seu gover­nant, un suport que es posarà a prova a les urnes el mes de setem­bre que ve, quan s’hau­ran de reno­var la tota­li­tat dels escons del Congrés.