La dimensió dramàtica

Cada cel·la de la comis­sa­ria de Sant Andreu de la Barca on Macià Ala­ve­dra i Lluís Pre­na­feta van pas­sar les dues pri­me­res nits de detin­guts feia com a màxim tres metres de llarg per dos d’ample. A l’inte­rior, només hi havia un petit llum i un matalàs a terra. Ni taula ni cadira. A la porta, una reixa a través de la qual es veia el pas­sadís i la reixa de la gàbia del davant. Si per fer-se com­pa­nyia els detin­guts inten­ta­ven esta­blir qual­se­vol tipus de con­versa, els guàrdies els exi­gien silenci. Ni Lluís Pre­na­feta ni Macià Ala­ve­dra, ni cap dels altres set detin­guts, havien estat encara acu­sats de res ni havien decla­rat davant del jutge. El tras­llat a Madrid va ser en el furgó famós que tan­tes vega­des s’ha pogut veure, aquests dies, per la tele­visió. Emma­ni­llats i sense llum natu­ral, els detin­guts van viat­jar en depar­ta­ments aïllats els uns dels altres i també en silenci. L’arri­bada a l’Audiència Naci­o­nal es va pro­duir en les con­di­ci­ons que tot­hom ha pogut veure. Tot i que l’impacte pri­mer de les deten­ci­ons va ser duríssim, la gra­ve­tat, el dolor i la sen­sació d’inde­fensió no es va ins­tal·lar defi­ni­ti­va­ment en les famílies fins diven­dres al ves­pre, quan el jutge Bal­ta­sar Garzón va dic­tar presó incon­di­ci­o­nal per a Ala­ve­dra i Pre­na­feta.

A la presó de Soto del Real, situ­ada a uns 700 quilòmetres de distància de la residència dels detin­guts, Macià Ala­ve­dra i Lluís Pre­na­feta com­par­tei­xen una cel·la de deu metres qua­drats, amb lli­tera, vàter i dutxa, dues cadi­res i dues tau­les per escriure. No se’ls pot por­tar ni men­jar ni tabac, però dues vega­des al mes tenen dret a rebre un paquet, de com a màxim cinc qui­los de pes, de roba i de lli­bres. Els pre­sos poden efec­tuar 10 tru­ca­des telefòniques a la set­mana de 5 minuts cadas­cuna. Tenen dret a dues visi­tes al mes, de dues hores de durada, en règim de vis a vis. Igual­ment, cada set­mana poden rebre una visita de tres quarts d’hora a través d’un vidre que impos­si­bi­lita tot con­tacte físic. Aques­tes visi­tes estan reser­va­des exclu­si­va­ment a la família. Diu­menge pas­sat, les senyo­res Doris Mal­feito i Lluïsa Mas, espo­ses de Macià Ala­ve­dra i de Lluís Pre­na­feta res­pec­ti­va­ment, així com la filla gran de Pre­na­feta, Natàlia, van tras­lla­dar-se des de Bar­ce­lona per fer la visita a la qual tenien dret. Però els guàrdies de la presó els van negar l’entrada perquè s’havien des­cui­dat el lli­bre de família. De manera que a hores d’ara ni una esposa ni l’altra han pogut visi­tar encara els seus marits.

El fill gran de Lluís Pre­na­feta, Marc, ha hagut de dema­nar vacan­ces a l’empresa on tre­ba­lla. Tenir el pare pres a tanta distància i les inten­ses ges­ti­ons que cal fer amb l’advo­cat amb prou fei­nes li per­me­ten dor­mir qua­tre hores, de les tres a les set de la mati­nada. Les tele­vi­si­ons de les cases dels fills de Pre­na­feta estan tot el dia apa­ga­des perquè els néts no hagin de veure les humi­li­ants imat­ges de l’avi, i tam­poc hi arri­ben els dia­ris. La néta més gran, de 13 anys, es veu abo­cada a la pressió d’haver de res­pon­dre a les inces­sants pre­gun­tes dels com­panys de l’escola.

Els pro­ble­mes econòmics són també un focus de pre­o­cu­pació. Tots els comp­tes, tant de Lluís Pre­na­feta com de Macià Ala­ve­dra, han estat blo­que­jats, de manera que la senyora Pre­na­feta depèn econòmica­ment dels seus fills i la senyora Ala­ve­dra dels seus recur­sos per­so­nals. Tot i que la lli­ber­tat sota fiança és ara el prin­ci­pal desig de les famílies, les difi­cul­tats que tin­drien per poder satis­fer una quan­ti­osa fiança són també motiu d’angoixa. Una de les poques bones notícies que les dues famílies van rebent cada dia són les nom­bro­ses mos­tres de soli­da­ri­tat. Els telèfons de les cases no paren de sonar. Més enllà d’això, la tris­tesa i la indig­nació són totals.