Josep-Lluís Carod-Rovira: "Si ERC sols és notícia pel que passa a dins, no tindrà majoria"
Entrevista al vicepresident del govern de la Generalitat
Els catalans estan perplexos, segons un estudi de l’Associació Catalana de Sociologia. ¿El vicepresident del govern té aquesta percepció també?
La catalana és avui una societat amb fatiga civil, provocada pel cansament de picar ferro fred durant dècades. Tota la història del segle XX de les relacions de Catalunya amb Espanya és l’execució d’un pacte no escrit en què Madrid feia la política i Catalunya feia rutllar l’economia. El pacte ha estat trencat perquè Madrid ha entrat a competir amb nosaltres i perquè en un món globalitzat ningú pot assegurar cap mercat. Catalunya aguanta perquè té una pràctica industrial. Per a Espanya, Catalunya és un valor afegit. El valor de la indústria i la creativitat. I, a més, és una font regular i segura de finançament. Ara Catalunya s’ha de plantejar quin és el valor afegit que representa Espanya. Què hi guanya formant part de l’Estat espanyol.
El problema és només Espanya?
El problema de Catalunya no és Extremadura ni Andalusia, és l’Espanya centralista. A Espanya li sobra Estat i tot l’Estat és centralista. Hem de passar a l’ofensiva i girar els arguments: com és possible que el govern espanyol no ens expliqui per què necessita diners el ministeri de Cultura si la competència és exclusiva de Catalunya?
I com es passa a l’ofensiva?
Doncs denunciant això, que fins ara no s’havia fet. No només hi ha massa Estat, sinó que és centralista. Espanya vol els nostres impostos, però no la nostra llengua.
Però que l’Estat és centralista ja ho sabíem, no?
Alguns sí, i fa anys que ho denunciem en solitari. Altres feien veure que no ho sabien. I encara ara no se sent a dir gaire. Quan començarem a dir els partits, els agents socials i els sindicats que s’han de tancar ministeris com el de Cultura, Habitatge, Sanitat i Igualtat? Ha arribat l’hora de denunciar que el centralisme espanyol és el pitjor enemic de Catalunya perquè és un tap econòmic, cultural i polític. El radicalisme és el centralisme espanyol, que es nega a reconèixer la realitat.
Però quin és l’antídot d’aquest govern contra la perplexitat i la desorientació?
L’autoestima a partir de la feina ben feta i de subratllar les potencialitats de Catalunya. Els últims dies d’agost vaig fer de president en funcions i vaig voler visitar una empresa capdavantera a nivell internacional cada dia. Per enviar un missatge que hi ha una Catalunya que s’arrisca, valenta, que no plora ni espera que li resolguin els problemes.
La política també ha ajudat a contribuir a aquesta perplexitat. A més de la fatiga del procés de l’Estatut, ¿creu que hi té res a veure el fet que el president de la Generalitat no va guanyar les eleccions?
Això és història passada. Aquí no tenim un sistema presidencialista i és president qui aconsegueix formar una majoria. El que sí que hi ha és una constatació que la política en els països democràtics està quedant envellida. Hi ha la sensació d’una certa ranciesa política. Als partits europeus els falta capacitat de seducció, com demostra el nombre baix d’afiliats que tenen les organitzacions polítiques.
¿I és fruit també d’una certa grisor en el panorama polític?
No... Els polítics no són éssers estranys en el cos social del món. Molts tenim una professió prèvia a l’exercici de la política. Som un exponent del que tenim. La societat catalana arriba fins on vol arribar i amb qui considera oportú d’arribar-hi. Tots som coresponsables de la Catalunya que tenim. Al catalanisme hi ha una excessiva tendència autoflagel·ladora. Un cert masoquisme nacional que no és atractiu per a ningú. Més que grans proclames, l’única sortida que tenim és la feina ben feta des del govern.
Durant uns anys hi va haver un hiperlideratge, que ara no es percep...
Són models diferents, no només perquè les persones són diferents. Però tampoc era el mateix un país que sortia d’una dictadura que un país que porta 28 anys d’institucions recuperades. El president Pujol connectava amb els sectors democràtics, progressistes, antifranquistes i catalanistes, i alhora el perfil socioeconòmic que representava creava complicitat amb un espai de centredreta conservador. Un espai amplíssim que només era possible de conservar mentre es mantenia en l’ambigüitat. Les coses comencen a anar a mal borràs els últims vuit anys. Per a la història de Catalunya i els èxits de CiU els vuit anys d’acord amb el PP sobren.
El 9 d’agost es va acabar el termini per pactar el nou finançament. El termini es va incomplir, però aquí el govern i CiU són incapaços de posar-se d’acord en una proposta de mínims.
Ja vaig avisar fa molts mesos que no era possible que el govern espanyol que entrés després de les eleccions del març tingués a punt una proposta seriosa. Dit això, confio que tots els partits catalans hagin après la lliçó i que ningú tingui la temptació d’anar a trobar una mala solució per a Catalunya. En aquest cas, la ciutadania hauria de castigar qualsevol moviment que debilités la força de Catalunya. I Catalunya només és forta quan va unida. El poble castigarà qui trenqui la unitat i busqui solucions unilaterals pel seu compte.
Però la proposta unitària encara no hi és. ¿Creu que es desbloquejarà amb un acord i una foto entre Montilla i Mas?
Confio que acabi amb una foto de totes les forces polítiques que hauran fet possible aquest acord. El problema no és una foto, sinó un bon finançament.
I per part d’ERC, qui hi hauria d’haver en aquesta foto, el màxim representant del govern o el del partit?
És un acord de govern, no? Per tant, l’acord de govern el representen els membres que hi ha al govern.
A la campanya electoral ERC va dir que el nou model hauria de permetre reduir el dèficit fiscal en un terç en quatre anys. Això són uns set mil milions d’euros i no sembla que les xifres vagin per aquí.
Això és el que ERC voldria. Però s’han de fer tots els passos que prevegin millorar la situació en què ens trobem. Ara el principal error que podríem cometre és fer públiques les xifres perquè ens afebliria en les negociacions.
Així i tot, ¿aquesta xifra hauria d’estar escrita per comprometre tots els partits?
El que ha d’estar escrit és el model. Després ja ens posarem d’acord en la xifra. Ara: estem negociant un Estatut que el meu partit va considerar en el seu moment que era insuficient. En el cas que aconseguim pactar un model que s’ajusti a l’Estatut, ens quedarà encara el dèficit fiscal. L’aportació de Catalunya no pot ser eterna.
¿ERC farà costat en qualsevol cas al conseller Castells a l’hora d’acceptar una proposta o de rebutjar-la?
ERC forma part del govern, defensa les posicions del govern i estic convençut que el govern aprovarà un bon acord. Si no fos així, ja no l’aprovaria el govern, sinó només una part.
¿Però es pot donar l’eventualitat que Castells cregui que és un bon acord i ERC no?
Sóc polític, no futuròleg. Però la política econòmica la marca el conseller i quan hi ha discrepàncies es resolen al consell de govern. Si ERC és al govern és perquè comparteix els postulats bàsics d’aquest govern.
Però vostès van votar que no a l’Estatut, entre altres coses, perquè consideraven que el model de finançament que preveu és insuficient.
Sí, però el poble de Catalunya, no. I respectem la legalitat vigent. Ara la prioritat d’ERC és que Catalunya tingui el millor finançament possible d’acord amb la legalitat vigent.
Per tant, no està d’acord a engegar una campanya pel concert com ha plantejat algun dirigent republicà.
No em consta que ningú estigui fent una campanya pel concert. ¿Algú ha vist cap campanya?
Amb un debat farragós com el del finançament i una possible sentència adversa pendent del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ¿ERC es pot permetre ara obrir una altra batalla interna per celebrar les primàries?
Jo crec que no. Un partit que aspira a liderar la societat, que vol ser un referent per al conjunt dels ciutadans, no pot plantejar debats que no toquin en el moment inadequat. I en aquests moments, per a ERC el més important com a partit ha de ser que Catalunya tingui un bon sistema de finançament.
Creu que ERC està en un procés de reconstrucció o d’autodestrucció?
S’ha escollit una direcció a la qual faig confiança i espero que en el futur hi pugui haver un equip de direcció que reflecteixi la pluralitat existent al partit, de manera que hi hagi les persones més capacitades al marge de l’enquadrament intern. Però quan vaig pel carrer no sento que la gent parli d’això.
A ERC s’han passat uns quants mesos parlant d’això...
Sí, però jo li parlo d’ara. Els problemes de la gent no són si ERC ha de fer primàries o no, sinó si pot pagar la hipoteca o no, què passarà si el TC ens tomba drets que considerem essencials o si el finançament continua anant malament.
Vostè se sent recolzat per la direcció?
Tant com la direcció se sent recolzada per mi des del govern. Té la meva confiança com a militant del partit i jo sóc al govern en funció dels resultats electorals que va tenir el meu partit. Cadascú fa el seu paper.
Vostè aspira a tornar a encapçalar la llista d’ERC. S’hi veu amb cor, amb un partit a hores d’ara trinxat?
Aquest qualificatiu el posa vostè. No m’imagino que gaires periodistes tinguin el coratge de fer servir aquests qualificatius amb altres forces polítiques. Hi ha mitjans que fan enquestes que pregunten: “D’aquest partit vostè qui prefereix, aquest o aquest altre?”. No he vist cap enquesta que pregunti si es prefereix Mas o Duran. Miri, tinc molt clar que els partits endogàmics ho tenen fotut. Un partit que només és notícia pel que passa dins del seu partit no té cap possibilitat d’aconseguir un dia una majoria social. Com que vull que ERC tingui un dia aquesta majoria social, no faré ni un sol comentari que no faci referència a la consciència que el millor que jo puc fer per ERC és governar bé. I fer bé les coses des del govern.
El govern té en marxa una llei de consultes. ¿Hi ha voluntat política per part dels socis per aprovar-la?
Tots els partits del govern defensen que Catalunya tingui una llei de consultes populars a partir del marge legal que ens dóna l’Estatut.
¿Per al PSC pot resultar incòmode que s’aprovi de manera imminent?
No sóc especialista en incomoditats.
Vostè va llançar la proposta de fer una consulta el 2014. Si l’Estat s’hi oposés, cridaria els catalans a denunciar el govern central a Estrasburg com Ibarretxe?
Jo no sóc el president de la Generalitat. I Catalunya ha de mirar els moviments dels altres però ha de saber trobar el seu propi model. A més, el president del govern d’un país, que és d’un partit, porta el govern espanyol als tribunals internacionals i el seu mateix partit vota els pressupostos del govern espanyol a Madrid. Aquest no és el camí a seguir per Catalunya.
