Desafiament a Montilla

Lluny que­den les cri­sis pro­vo­ca­des per crítics d’Esquerra fent tron­to­llar el govern. Aquesta vegada és a casa seva on el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, José Mon­ti­lla, hi té la veu dis­so­nant. I per més inri és un con­se­ller –o dos– el qui qüesti­ona el tri­par­tit com a opció de govern, i el seu exe­cu­tiu en par­ti­cu­lar, fet que ha pro­vo­cat la ira del PSC i dels socis i la petició d’elec­ci­ons anti­ci­pa­des de l’opo­sició.

Per si no havia encès prou els ànims a les files soci­a­lis­tes, el titu­lar d’Edu­cació va tor­nar a donar per liqui­dada ahir la fórmula del tri­par­tit en un arti­cle a La Van­guar­dia, amb el qual deixa clar que les parau­les pro­nun­ci­a­des dime­cres en el marc d’una con­ferència al Foro Nueva Eco­nomía no eren una mara­ga­llada sinó que són fruit d’una reflexió. “El tri­par­tit, versió 1.2, ja no té vigència política”, sosté Mara­gall, que afe­geix que “el govern de Mon­ti­lla ja fa temps que va renun­ciar a enca­rar un pro­jecte inte­gral de país”, una afir­mació demo­li­dora que ha pro­vo­cat irri­tació als grups del govern. Entre diri­gents del PSC, ERC i ICV hi va haver múlti­ples tru­ca­des per expres­sar per­ple­xi­tat, males­tar i demanda d’expli­ca­ci­ons.

Com a màxim fal­ten nou mesos per a les elec­ci­ons i la cúpula del PSC, que ja té coll avall que remun­tar les dades de les enques­tes serà difícil, no vol soroll, sinó tot el con­trari, com ha dema­nat el mateix Mon­ti­lla. El pre­si­dent i Mara­gall van ana­lit­zar la situ­ació, en un intent del pre­si­dent d’explo­rar les inten­ci­ons del con­se­ller, al qual, de moment, no hi ha intenció de san­ci­o­nar. Lluny d’això, i amb l’objec­tiu de tallar en sec la crisi, els diri­gents del PSC van afa­nyar-se a mini­mit­zar en públic la polèmica. Tant Miquel Iceta com José Zara­goza van expres­sar la volun­tat que el PSC pugui for­mar govern en soli­tari, com vol Mara­gall, però no van tan­car la porta a la ree­dició del tri­par­tit. I és que l’apa­rell soci­a­lista no és amant del govern a tres amb repu­bli­cans i ICV, però és cons­ci­ent que la Gene­ra­li­tat pot haver de tor­nar a pas­sar per aquesta fórmula. Qui més clara­ment va defen­sar el tri­par­tit va ser Joan Fer­ran, que en un apunt al seu blog opina que “gover­nar a tres és un exer­cici d’apre­nen­tatge democràtic extra­or­di­nari poc indi­cat per a megalòmans i ciclotímics”. Tant Mara­gall com Antoni Cas­tells –que ha sor­tit en defensa del titu­lar d’Edu­cació– han estat tra­di­ci­o­nal­ment situ­ats entre els soci­a­lis­tes més par­ti­da­ris d’un acos­ta­ment a CiU, encara que ara Mara­gall rebutja la soci­o­vergència si implica que sigui el PSC el flanc mino­ri­tari. En qual­se­vol cas, tots es veu­ran les cares avui durant l’exe­cu­tiva, en què s’espe­ren expli­ca­ci­ons –tam­poc seria la pri­mera vegada que els con­se­llers evi­ten expres­sar a les reu­ni­ons el que mani­fes­ten en públic– i en què la direcció inten­tarà tan­car files.

Els socis s’ho miren tan per­ple­xos com indig­nats. Des d’ERC, Joan Puig­cercós –que de pugna interna en sap bas­tant– va dema­nar que els con­se­llers no tras­lla­din al govern el debat al seu par­tit. I des d’ICV, Joan Her­rera va rei­vin­di­car l’obra de govern i va apos­tar per més tri­par­tit.