Livni o Netanyahu

Fins fa poc sem­blava que tot estava deci­dit i que el resul­tat de les elec­ci­ons isra­e­li­a­nes d’avui donava com a gua­nya­dor el cap del con­ser­va­dor Likud, Ben­ja­min Neta­nyahu, amb un avan­tatge còmode per damunt del par­tit cen­trista Kadima, encapçalat per l’actual minis­tra d’Exte­ri­ors d’Israel, Tzipi Livni. Però segons els son­de­jos dels últims dies, s’ha reduït con­si­de­ra­ble­ment aquesta diferència. El que sem­blava fa una o dues set­ma­nes una victòria segura per al Likud s’ha con­ver­tit ara en una “bata­lla oberta” amb el Kadima, com la des­cri­uen al diari isra­elià The Jeru­sa­lem Post.

Les últi­mes enques­tes donen entre 25 i 27 escons (d’un total de 120 que té el Par­la­ment isra­elià, la Knes­set) al Likud i entre 23 i 25 al Kadima. Però la sen­sació gene­ral a Israel és gai­rebé d’empat. “La victòria està al nos­tre abast”, va decla­rar Livni a la ràdio pública. “Si el Kadima obté tan sols un escó més que el Likud podrem for­mar una coa­lició gover­na­men­tal, perquè som un par­tit cen­trista que pot reu­nir la dreta i l’esquerra”, va afir­mar. Els segui­dors de Livni con­fien que fins i tot els votants tra­di­ci­o­nals del Par­tit Labo­rista i els que s’iden­ti­fi­quen amb l’esquerra enten­guin que “només Livni pot atu­rar Neta­nyahu”.

La qüestió pales­tina
Si bé força isra­e­li­ans diuen que no hi ha diferències de fons entre els can­di­dats cen­trals pel que fa a la qüestió pales­tina i que els dos podrien fir­mar un acord de pau –tot i que amb dife­rents mati­sos–, alguns con­si­de­ren que avui s’escull entre una ferma defen­sora del procés de pau (Livni) i una figura (Neta­nyahu) con­si­de­rada com un falcó, mal­grat que quan va ser pri­mer minis­tre, es va reti­rar d’Hebron i va for­mar l’acord de Wye Plan­ta­tion amb els pales­tins.

Durant la cam­pa­nya, Neta­nyahu va decla­rar en una visita als alts del Golan que Israel va con­quis­tar el front sirià l’any 1967 i que aquest ter­ri­tori “con­ti­nuarà sota sobi­ra­nia isra­e­li­ana”, i va afe­gir que “no hi haurà cap divisió de la nos­tra capi­tal, Jeru­sa­lem”. Neta­nyahu també va dir que si ell forma el nou govern, la seva política serà aspi­rar a der­ro­car el règim de Hamàs a la franja de Gaza.

Fonts pròximes al cap del Likud han admès aquests últims dies que Neta­nyahu veu amb pre­o­cu­pació el feno­men Lie­ber­man –cap del par­tit Yis­rael Bei­teinu, d’ultra­dreta–, perquè li treu vots. És per això que en la pro­pa­ganda del par­tit de Neta­nyahu s’insis­teix que la votació sigui direc­ta­ment per al Likud: “No hi ha dues pape­re­tes, només una, i ha de posar Likud”.
El que fa aug­men­tar el sus­pens avui és l’alt per­cen­tatge d’inde­ci­sos, que, segons els últims son­de­jos, són almenys el 20% dels elec­tors. Aquesta inde­cisió es deu a la crei­xent des­con­fiança en els polítics i fins i tot menys­preu pel sis­tema, els mis­sat­ges sovint poc clars i massa difu­sos sobre certs temes per part dels can­di­dats, i la mul­ti­pli­ci­tat d’ofer­tes, amb 34 par­tits dis­pu­tant-se la con­fiança de l’elec­tor.

“Sem­bla que com més s’acos­ten les elec­ci­ons, menys li interes­sen a la gent”, escri­via l’ana­lista Amir Miz­roch. Recor­dant que en les pri­me­res elec­ci­ons isra­e­li­a­nes, que es van dur a terme el 1949, el 86,9% dels isra­e­li­ans amb dret a vot van anar a les urnes, l’ana­lista asse­nya­lava que ja el 2001 el nom­bre de votants va bai­xar al 62%. I ara es pre­veu una par­ti­ci­pació més baixa.