Cop baix al PSC

En con­di­ci­ons nor­mals seria irre­lle­vant si el soci­a­lisme català té un, dos o tres minis­tres al govern cen­tral. De fet, és més posi­tiu influir i obte­nir ren­di­ments pel ter­ri­tori que hom repre­senta que lluir cares en una foto­gra­fia de família gover­na­men­tal. Però ningú pot con­si­de­rar que a un mes de les elec­ci­ons cata­la­nes el moment polític sigui nor­mal. I menys si les expec­ta­ti­ves elec­to­rals no són satis­factòries. Aquest és el cas del PSC. Si les enques­tes no l'erren, la for­mació de José Mon­ti­lla va pel camí de per­dre el govern de la Gene­ra­li­tat i li peri­lla l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. A més, l'exe­cu­tiu tri­par­tit no és una bassa d'oli (només cal recor­dar la pugna, amb desau­to­rit­zació inclosa –en un altre país això seria una crisi amb dimis­si­ons–, entre Pre­sidència i el con­se­ller de Gover­nació pel suport com­promès per Ausàs a la con­sulta sobi­ra­nista de Bar­ce­lona); al govern d'Hereu les sos­pi­tes d'irre­gu­la­ri­tats el cor­quen i dins del PSC la per­cepció de poca fer­mesa amb Madrid i un cert gir babelià han gene­rat frus­tració i des­encís entre els més cata­la­nis­tes. En aquest con­text, els ges­tos són impor­tants. José Luis Rodríguez Zapa­tero ha remo­de­lat el seu govern i ha pas­sat de la situ­ació interna i externa dels seus ger­mans, i dels 1.672.777 vots que el PSC li va apor­tar el 2008, i que es van tra­duir en 25 dipu­tats dis­ci­pli­nats sense els quals avui no seria pre­si­dent. Des del 1986, el PSC no tenia un paper tan pobre al govern cen­tral, només un minis­teri. Zapa­tero ni ha valo­rat que el 28-N Mon­ti­lla s'hi juga la Gene­ra­li­tat, ni que les bases lle­gi­ran la remo­de­lació com un menys­preu al seu par­tit. Perquè en el fons, el que ha fet Zapa­tero és dir que en el mer­cat polític soci­a­lista espa­nyol les acci­ons del PSC ja no cotit­zen a l'alça.