Estrelles invitades

Curi­o­sos via­ranys els que està pre­nent aquesta pre­cam­pa­nya. És un joc on els papers estan can­vi­ats i qui con­trola l'agenda són les opci­ons mino­ritàries, men­tre els “grans” callen i espe­ren. Si es repas­sen els temes que han pre­si­dit el debat en l'última set­mana, tro­bem que molts res­po­nen als eixos estratègics del PP de Cata­lu­nya. La immi­gració, la llen­gua... Qual­se­vol diria que els popu­lars són els favo­rits. I CiU? I el PSC? No se sap. És nor­mal que els inco­mo­din segons quins temes i vul­guin pas­sar-hi de pun­te­tes, però sorprèn que no siguin capaços de virar la nau de l'interès públic cap a les aigües que els són més favo­ra­bles.

Dèiem la set­mana pas­sada que l'estratègia del silenci pot ser con­ve­ni­ent, sobre­tot quan el vent et ve de cara. Però una cosa és no dir res i l'altra és dei­xar que tot l'espai infor­ma­tiu l'ocu­pin les pro­pos­tes més radi­cals i mino­ritàries. A veure si les estre­lles d'aquesta cam­pa­nya aca­ba­ran sent Sánchez-Camacho i Rivera!

No hauríem de menys­te­nir el paper de selec­ci­o­na­dor que tenen els mit­jans de comu­ni­cació, que en part expli­ca­ria el feno­men. Davant l'ato­nia gene­ral, el que la diu més grossa és el que té més números per sor­tir en pan­ta­lla, fet que acaba sent una invi­tació a la barra lliure. Si només em vota­ran els meus, què m'importa aparèixer com un radi­cal? És lògic. El que no ho és tant és l'acti­tud dels altres. Perquè si aques­tes elec­ci­ons són un ping-pong de sec­ta­ris, qui voldrà votar?