No ve pas de l'hort

Quedo des­col·locat quan veig Joan Boada beure Coca-Cola sense que li cai­guin els anells. Abans era el símbol de l'impe­ri­a­lisme ian­qui. “No diré pas que l'impe­ri­a­lisme tin­gui coses bones, però no puc fer-hi res, beure Coca-Cola Light m'agrada i con­ti­nuo estant con­tra l'impe­ri­a­lisme”.

Vam que­dar a l'hora d'esmor­zar al MOMA, la cafe­te­ria de sota la seu d'Ini­ci­a­tiva a Girona. “Sem­pre esmorzo a fora de casa. Faig un entrepà i una Coca-Cola Light. Un publi­cista em va expli­car que la Coca-Cola la Coca-Cola Light és feme­nina i que han tret la Zero per al públic mas­culí. A mi no m'han con­vençut i bec la Light”. M'asse­gura que sem­pre surt de casa sense haver pres res, res de res. Ho trobo rar: sem­pre hau­ria dit que Boada és home de for­qui­lla i gani­vet, si més no pel seu ori­gen dels Hos­ta­lets d'en Bas. Ni cafè? “Ni cafè. El cafè, quan en prenc, és per con­ven­ci­o­na­lisme, després del dinar o d'un bon sopar. No sóc cafe­ter, difícil­ment en bec un entre els àpats. La demos­tració que no sóc cafe­ter és que hi poso sucre”.

Sem­pre heu can­tat les excel·lències del vos­tre hort. Tant de bòlit com aneu al cap­da­vant de la secre­ta­ria gene­ral d'Inte­rior, ja teniu temps de menar-lo? “Del tot. Jo tot sol, tret d'algu­nes vega­des que m'ajuda la meva filla gran. Els caps de set­mana, quan és el pic, m'hi puc arri­bar a estar tot el dia. Quedo total­ment reben­tat, però estic per allò. El con­tacte és molt agra­da­ble: t'ho plan­tes, t'ho cui­des, t'ho men­ges i, a més, pots con­vi­dar gent. Com que ve tot de cop, els meus amics en diuen bé. Com­par­tit és fantàstic”.

Ja hem que­dat que no xer­raríem de política. “Per això podrem par­lar estona!” En efecte, però no em puc estar de pre­gun­tar si seguiu els pre­cep­tes del bon eco­so­ci­a­lista. Regueu? “L'impres­cin­di­ble. No tinc gota a gota. Faig ser­vir aigua de l'aixeta.” Feu agri­cul­tura orgànica? “Tota la que puc. Sem­pre fems i ara vull fer ser­vir el com­post de l'Emili San­tos, l'alcalde de Boa­de­lla. És un adob que fa el poble amb un 80-90% de puresa”.

Què hi feu a l'hort? “Abans de dir què hi faig, deixa'm dir una cosa molt impor­tant: l'obser­vació de com crei­xen les plan­tes que tens a l'hort. Si regues no ho veus. Si ha plo­gut, tot ha cres­cut, inclosa l'herba. La pluja és gene­rosa amb les plan­tes”. Volia saber què hi colliu. “De tot el que es pot fer a la Gar­rotxa: enci­ams, esca­ro­les, cebes, pata­tes, set o vuit qui­los del Ken­ne­bec”. Setanta o vui­tanta qui­los de trumfa. “No tant, de cin­quanta a sei­xanta. He de mirar que no es gri­llin i tiro part de l'hivern. Faig por­ros, que con­gelo. Tinc diver­ses vari­e­tats de toma­tes, bui­des, Mont­ser­rat, pera, però també una vari­e­tat de pen­jar que no és ver­me­lla, és taronja. Faig bit­xos, padrons i pebrots ver­mells. Els meus padrons no piquen mai. És la terra.” Con­fi­teu? “Tinc pots de bitxo i col”. Qui ho fa? “Con­fi­tar, jo. La mel­me­lada, no, La mel­me­lada la fa la Montse. Hi tinc una figuera i fem una mel­me­lada de figues extra­or­dinària”.

El que no dóna el vos­tre hort ho com­preu a mer­cat; us he vist més d'un cop al Mer­cat del Lleó. “Sem­pre que puc hi vaig, de mar­mitó. M'agra­den per tra­dició; quan viat­gem sem­pre anem a veure els mer­cats. I jo, que n'he vist, et puc dir que el mer­cat de Girona és un dels millors que hi ha, tant a dins com a fora. La relació qua­li­tat preu és bona...” Jo mati­sa­ria! “Pot­ser és un pèl car, sí, però els que hi van cada dia o set­ma­nal­ment no bus­quen el preu. Jo difícil­ment can­vio de parada; hi ha fide­li­tat”. Boada s'esplaia a expli­car-me exhaus­ti­va­ment una per una les para­des on com­pra cada pro­ducte al mer­cat, les seves boti­gues pre­fe­ri­des. “La ver­dura la com­prem a fora, els préssecs a la mateixa parada d'un de Tor­ro­e­lla...”

En parla tan apas­si­o­na­da­ment que arran d'aquesta xer­rada algú pot arri­bar a pen­sar que Joan Boada sem­pre ve de l'hort, quan no porta la gra­nota de polític. Ima­gino que teniu altres afi­ci­ons d'oci, per quan plou o per quan és fosc. Aneu al cinema? “Ara fa temps que no hi he anat. Fa tant que no et sabria dir l'última pel·lícula que he vist. Estic tan enfei­nat que em fa man­dra.” Lle­giu? “Sí, però no ho faig pas tant com vol­dria. Ara lle­geixo el ter­cer Premi Crim de Tinta, del Depar­ta­ment d'Inte­rior amb la Lli­bre­ria Negra y Cri­mi­nal i RBA. Això de la lec­tura de novel·la negra us ve d'ençà que vau ater­rar al Depar­ta­ment d'Inte­rior? “No, no. M'ha agra­dat sem­pre la novel·la negra. Lle­gia la col·lecció Cua de Palla, d'Edi­ci­ons 62, dedi­cat als clàssics ame­ri­cans. Passa molt bé”. I Mon­talbán o Sime­non? “Els he lle­git tots, però ara lle­geixo nòrdics”. La moda. “Vaig a la Negra y Cri­mi­nal i m'acon­se­llen”.

Les vos­tres lec­tu­res es limi­ten a la ficció policíaca? “No. També m'agrada molt la novel·la històrica. I ara m'interes­sen els càtars. Va ser el pri­mer enfron­ta­ment al poder, no pas per obte­nir-lo, sinó per denun­ciar-lo. Van ser escla­fats per la monar­quia i el papat. He fet dos cops la ruta dels càtars. Sóc un fan del romànic i de l'època medi­e­val. La pin­ten fosca i no ho és. És una època de grans can­vis. Les sim­ples esgle­si­o­les que es cons­tru­ei­xen, les cate­drals, les mera­ve­lles gòtiques i romàniques”. Quan pot Boada fa aflo­rar la seva part més radi­cal d'his­to­ri­a­dor mar­xista. “Em vaig espe­ci­a­lit­zar en història medi­e­val i aquesta època em fas­cina; és quan s'estruc­tu­ren els estats i les naci­ons actu­als”. Heu pen­sat escriure? “No. Tinc un bloc i prou i m'agra­da­ria man­te­nir-lo sem­pre. Ara, no m'agrada haver de rela­tar el que em passa en l'àmbit per­so­nal públi­ca­ment minut a minut. Hi parlo de política”. Face­book o Twit­ter? “No uti­litzo aques­tes xar­xes soci­als; no és que hi esti­gui en con­tra, és que no he sabut tro­bar quin ser­vei em fan”.

Del fut­bol ja n'esteu reti­rat del tot? “Ja no hi jugo; a vega­des algun par­tit con­tra els Mos­sos i sem­pre per­dem. M'agrada veure fut­bol, sobre­tot de mai­nada. És el que més m'agrada.” I això? “He entre­nat nens de fut­bol sala a Sant Esteve d'en Bas. Són espon­ges i recep­tius. Escol­ten i s'hi fan. Veus com evo­lu­ci­o­nen i veus les mane­res, què faran. Els pots aju­dar perquè siguin per­so­nes que dis­fru­tin amb el que facin, a l'escola i al fut­bol. La puresa no exis­teix, són com­pe­ti­tius”.