Eleccions i promeses

A les envis­tes de les elec­ci­ons muni­ci­pals de maig, comença la com­pra-venda dels vots. No par­la­rem, avui, sobre les mani­o­bres d'algu­nes per­so­nes que inten­ten fit­xar en alguna llista amb la intenció d'arre­glar-se per­so­nal­ment (un bon sou, solu­ci­o­nar algun assumpte pri­vat, col·locar el xiquet o la xiqueta...), perquè hau­rem d'espe­rar a veure les llis­tes que es pre­sen­ten i ja veu­rem.

La reflexió d'avui és sobre les pres­si­ons que començaran a fer les asso­ci­a­ci­ons, espe­ci­al­ment les falles, i les pro­me­ses que els faran els res­pec­tius can­di­dats. Els fallers, astu­ta­ment i amb molta experiència, saben que als polítics no els fa mal el ven­tre per pro­me­tre (com no paguen ells!) i, lògica­ment, els pre­sen­ta­ran la seua carta als Reis Mags. Els polítics, espe­ci­al­ment alguns sense escrúpols, que ven­drien l'ànima al dimoni per un gra­pat de vots, es com­pro­me­ten a tot el que faça falta i tot ho paguen... de paraula. A l'hora de la veri­tat, però, la rea­li­tat s'imposa.

I la rea­li­tat és que els ajun­ta­ments, les dipu­ta­ci­ons, els minis­te­ris, el govern en peça, al marge del que pro­me­ten, tenen els pres­su­pos­tos limi­tats i con­tro­lats. Per tant, no és pos­si­ble que ningú diga la veri­tat si pro­met l'oro i el moro. El polític que més pro­met és el que més men­teix i si no mirem el que està pas­sant amb les pro­me­ses de Bai­xauli, per començar per casa, o les de la Dipu­tació, o les de Camps, o les de Zapa­tero.

Des de la nos­tra tertúlia de la Plaça opi­nem que, apro­fi­tant que la crisi ha obli­gat els polítics a reconèixer la rea­li­tat, i que als polítics men­ti­ders els ha dei­xat en pilo­tes, ara seria el moment que les coses es posa­ren al seu lloc, que ningú pro­me­tera cas­tells en l'aire i que la soci­e­tat dei­xara de dema­nar sense parar. Tot ha de tin­dre un ordre, de pri­o­ri­tats, i la soci­e­tat, cone­guda la crua rea­li­tat dels pres­su­pos­tos reals, hau­ria d'exi­gir rigo­ro­sa­ment als polítics que par­la­ren clar i sense men­ti­des.

Per exem­ple, tot el que ha pas­sat al vol­tant del món faller de Silla, des de la pro­mesa en fals del cine King, que fou una monu­men­tal estafa de l'alcalde Bai­xauli, com s'ha vist; pas­sant per la para­lit­zació inex­pli­ca­ble de les obres del mul­ti­fun­ci­o­nal, també orde­nada per Bai­xauli; i aca­bant amb les obres ina­ca­ba­des dels tres casals fallers, per als quals Bai­xauli no tenia pres­su­pos­tos quan els començà i sols els diners per a la mei­tat de l'obra. O siga que, tan­tes pro­me­ses s'han que­dat en res... per falta de pres­su­pos­tos!

Amb tota l'experiència dels dar­rers qua­tre anys, ara què fem? Si els polítics que es pre­sen­ten a les elec­ci­ons comen­cen a pro­me­tre que ells sí que aca­ba­ran els casals i el mul­ti­fun­ci­o­nal, i tot, ens ho creu­rem? Nosal­tres cre­iem que hem d'exi­gir als polítics que par­len clar, que hem de dir-los que no ens mamem el dit i d'exi­gir-los que siguen rea­lis­tes, que no s'òmpli­guen el cap de par­da­lets i vul­guen fer-nos creure que els bur­ros volen. I de pas, i per a lli­gar-ho tot ben lli­gat, també deuríem d'exi­gir-los saber, abans de votar-los, què és el que pen­sen «cobrar» pel seu tre­ball, no siga cosa que s'escu­de­llen, com ha fet l'actual equip, uns sous de tore­ros.