“El més probable és que el 10 d'abril vagi a votar”
es pot escriure si algun dia s'acaba
el ‘café para todos'
Si Sortu rebutja
la violència, seria partidari de deixar-la concórrer
a les eleccions
José Luis Rodríguez Zapatero ha tancat la porta al concert econòmic.
És normal que ho faci, ell va signar l'actual finançament amb el tripartit. Nosaltres no plantejarem el pacte fiscal a l'actual govern de Zapatero. I sense que sigui una crítica despietada, espero que el pacte fiscal ja no el negociem amb Zapatero.
Però potser sí amb el seu partit, o amb Mariano Rajoy...
Això ho diran els espanyols en les eleccions legislatives. Que el PSOE i el PP no estaran d'entrada a favor d'un pacte fiscal és evident. Però els temes de més envergadura els has de posar sobre la taula quan tens més força, i això és al començament de la legislatura, quan es decideix el govern i el president. Si CiU és decisiva, hem de posar el pacte fiscal sobre la taula. Si no ho és, l'hi posarem igualment, perquè hem d'explicar a Espanya quin és el camí, però les garanties d'èxit no seran les mateixes.
Com definiria la seva relació amb Zapatero?
Es mesura per la defensa dels interessos. No hi ha passió, ni sentiment, ni química personal. Hi ha correcció institucional i defensa d'interessos.
Zapatero li va prometre de veritat que governaria a Catalunya la llista més votada? Això condiciona la seva relació actual?
És evident que Zapatero va faltar uns anys enrere a la paraula. Mai es va pactar cap presidència, sinó unes regles del joc: que al que guanya no se li fa un govern a la contra. Com que partíem de regles del joc diferents, vaig voler fer entendre que no hi podia haver pactes d'aquella importància si no hi havia confiança mútua.
Som a les portes de l'aniversari del 23-F. Ara hi ha una flaire de loapització?
L'Estat espanyol té la sensació que ha anat massa lluny des del punt de vista de la descentralització i ho intenta frenar, però ho frena igual per a tothom, de la mateixa manera que hi va haver café para todos en l'inici de les autonomies i en els primers acords de finançament, excepte per a bascos i navarresos. En privat, s'adonen que va ser un error. Intentar generalitzar a tot Espanya les aspiracions nacionals de Catalunya i Euskadi o et porta a la frustració –perquè no és possible– o a la liquidació de l'Estat. El futur de l'Estat espanyol només es pot escriure si algun dia s'acaba el café para todos i es dóna un estatus clarament diferenciat i especial a Euskadi, Catalunya i, eventualment, a Galícia.
El govern compta amb el poder judicial per a la frenada?
Quan parlo de l'Estat, parlo dels grans poders, i evidentment també del judicial.
L'adjectiu d'independent és relatiu, per tant.
Es pot dir que és independent, però tot això forma part de la cultura d'Estat central, que no la fa només un parlament o un govern. També la fa el sistema judicial, l'alt funcionariat, el poder financer, el gran poder econòmic, fins i tot alguna cúpula militar. Tots aquests poders respiren en una mateixa direcció. Sense dir-se res ja saben que el que han de fer és procurar que Catalunya no sobresurti massa.
Ha resolt el seu dilema del referèndum del 10 d'abril?
El meu dilema és si he d'exercir com a ciutadà o com a president de la Generalitat. Com a president de la Generalitat, no hauria d'anar a votar perquè represento tot un país. La meva posició hauria de ser neutra. Però en la mesura que jo també, òbviament, em considero un ciutadà, tinc dret a exercir com a tal. He de resoldre aquest interrogant, però el més probable és que vagi a votar.
Tem una fotografia que exciti Espanya?
No. És una qüestió interna, de Catalunya. He de procurar que no hi hagi gent que pugui dir que en Mas, com a president que també és meu, ha fet una cosa que no li correspon.
Votarà anticipadament?
Hi seré, tinc ganes de votar, però he de trobar la manera que s'entengui que qui vota és un ciutadà com qualsevol altre.
El Parlament debatrà la independència.
No em fa cap por ni recança mentre jurídicament s'aguanti el debat. Si altres vegades no s'ha debatut és perquè les iniciatives presentades no s'aguantaven. Dit això, crec que no portarà enlloc.
A l'hora d'anar a Madrid, poder dir que hi ha aquesta realitat que pressiona li pot anar bé...
Sí, però prefereixo anar-hi amb un país unit al darrere que no pas amb un país dividit. No dic que de l'estat propi no se n'hagi de parlar mai, i quan dic que al dret de decidir no se li poden posar límits també l'inclou, en el futur. Però hem de plantejar aquells objectius que més uneixen el poble de Catalunya, com ara el concert econòmic. Si plantejo l'estat propi, em puc trobar amb un 45% que diu que sí, un 45% que diu no i un 10% que no es pronuncia. I la pregunta següent és: i després d'això, què?
A Egipte, un milió i mig de persones han capgirat tot un país. A Catalunya, la manifestació del 10-J no ha fet canviar res. Què hauria d'haver provocat?
És evident que el milió de catalans no permet que Catalunya tingui un estat propi. Catalunya en té set i mig. Això no es resol amb una manifestació sinó amb un referèndum. Però no pots fer-ne un com qui diu que avui se'n va a dinar al Montseny. Una manifestació així serveix perquè és una gran expressió de sentiment de país. Això és el que fa nació. És més important una nació forta que un estat dèbil. L'estat no deixa de ser una construcció artificial: avui té un poder, demà un altre; avui hi és, demà no. Les nacions són l'ànima dels pobles, l'acumulació de sediments de tota mena durant segles i de vegades durant mil·lennis. I si això és molt fort, acabarà algun dia derivant segurament en un estat.
Si el pacte fiscal fracassa, quin serà el nou rumb?
Se li ha de donar un temps per veure si triomfa, però si fracassa farà obrir encara molts més ulls a Catalunya en la línia de fer nació. Necessitem gruix nacional, un 60, un 70 o 80% que la seva identificació nacional sigui catalana. Els no de Madrid sobre coses molt volgudes a Catalunya fan més nació. Haurem de fer el nostre camí sense pensar tant en la política espanyola.
Potser més gent veurà, com Jordi Pujol, que l'única sortida és la independència.
És possible. Que hi hagi un major sentiment català farà perdre la por cap al futur nacional de Catalunya.
Encara hi ha por?
Per a una determinada gent sí, i és lògic. Oblidar que Catalunya té tres milions de persones amb les arrels familiars i sentimentals en altres territoris de l'Estat espanyol és no conèixer Catalunya. Perquè hi hagi alguns que pensem diferent, no se'ls pot demanar que tallin una bona part d'aquestes arrels. I això a banda de tots els interessos econòmics i comercials, que són importantíssims. Quantes petites i mitjanes empreses viuen també del mercat espanyol?
Però es podria fer un plantejament seriós.
Sí, però s'ha de conèixer Espanya. Els poders de l'Estat no són ni neutres ni amicals respecte de Catalunya. No ho han estat mai. Pensar que sortiran al carrer a aplaudir-nos és no conèixer la història.
Es podria internacionalitzar el cas català, no?
Espanya és un estat relativament important al món i no ens estan esperant per veure com creem un conflicte. És veritat que els ho hem d'anar a explicar, però la mateixa Unió Europea ho demostra: està conformada per pobles, nacions, però s'articula sobre els estats.
El mapa europeu no és estàtic.
Sí, el mapa canvia. Però posem-hi exemples. Bèlgica, Flandes: guanya les eleccions un partit que porta la independència en el programa. Com estan ara? Sense govern. Escòcia: guanya les eleccions un partit que vol la independència. Com estan? No han fet ni un sol referèndum. Aquesta és la realitat.
El referèndum, ens l'han de deixar fer?
No ens el deixaran fer. Si un dia Catalunya té prou majoria social per plantejar un referèndum per l'estat propi, el farà, però sempre amb un grau de conflicte amb l'Estat espanyol. No serà innocu. Tindrà conseqüències en tots els sentits. No siguem tan ingenus de no calcular-les. Ara bé, també dic: no siguem tan ingenus de no calcular les conseqüències de quedar-nos com estem. L'alternativa no és quedar-se quiets, sinó plantejar coses molt majoritàries a Catalunya. Si hi ha un referèndum i guanya el no, a Madrid estaran contents.
En el cas del país basc, CiU va votar a favor de la llei de partits. Sortu s'ha de legalitzar?
Si queda clar, com sembla que és, que aquesta nova formació basca rebutja obertament la violència i, òbviament, la d'ETA, seria partidari de deixar-la concórrer a les eleccions.
Com diu Joaquim Nadal, el PSC va facilitar-li la investidura i vostè ha contestat amb un desaire?
No estem posant el dit a l'ull a l'anterior govern, però tampoc podem amagar la realitat. No se'ns pot demanar. La gent no entendria per què fem les coses. Però si se'ns diu que destruïm l'estat del benestar, hem de contestar. És un atac amb míssil, politiqueria de baix nivell.
Estan posant les bases d'un futur pacte estable amb el PSC al Parlament?
Nosaltres no el busquem, ni el PSC tampoc. El moment clau d'aquest primer any serà quan presentem el pressupost, que serà dur per estricta necessitat. Parlarem amb tots els grups i especialment amb el PSC. Aleshores sabrem si hi ha algú disposat que Catalunya tingui un pressupost restrictiu per començar a sortir del túnel.
Durant el debat d'investidura va opinar que el talent dels expresidents ha estat tradicionalment desaprofitat. Ha fet alguna oferta a José Montilla?
Encara no. Va ser una reflexió: els expresidents que tinguin voluntat de fer-ho, com passa en altres països, poden encarregar-se de missions especials, de representar el país en esdeveniments, de negociar o fer de mitjancers. Fóra bo que se'ls pogués aprofitar millor, encara que no tinguin un paper regular.
No s'han complert els 100 dies de gràcia des que es va formar el govern. Té la sensació que ja se l'ha jutjat molt severament?
No me'n queixo. El govern passarà dos anys molts difícils. Demano que se'ns deixi fer la feina. En sortirem, no sé si desplomats políticament, però estem agafant el toro per les banyes. Si passem aquests dos anys, en sortirem reforçats.
El govern, ha tingut problemes de comunicació?
De greus, no. Però quan parla molta gent, de vegades sobre coses que encara no es coneixen del tot, sempre hi pot haver un matís o un altre. De vegades una paraula s'interpreta amb un to que no tenia. El govern ha aconseguit el que volia fer entendre. En aquests mesos, vull que s'introdueixin tres grans temes en la mentalitat del país: la necessitat de l'austeritat en les finances públiques, que la prioritat del govern és el creixement econòmic, i el problema estructural de Catalunya i Espanya, que passa per l'administració dels diners. Estem construint aquest relat.
Així, no deu haver trobat a faltar David Madí.
El trobo a faltar a nivell personal, perquè és un bon amic. I en altres nivells també. Però ja tenia molt assumit que no hi seria. No em llepo una ferida que sé que no té solució.