Nocions d'història
Les imatges de l'assalt al Congrés dels Diputats i el nom d'Antonio Tejero és el primer que recorden els menors de trenta anys sobre el 23-F
La televisió, allò que han sentit a casa i l'institut són les principals fonts d'informació
La majoria dels joves considera que no té prou coneixements d'història per parlar-ne
“Com nosaltres
no vam viure el 23-F,
no podem saber què
és el que va passar”
Si intentem reconstruir la història del 23-F a partir d'allò que en saben els joves d'entre 18 i 25 anys, aconseguim una versió lleugerament diferent a l'oficial. N'hi ha que la tenen ben apresa però, en general, ballen les dates, les èpoques no resulten del tot clares i recordar el nom dels protagonistes produeix cert col·lapse. Trenta anys després del cop d'estat, Antonio Tejero podria convertir-se en un “general” anomenat “Santiago Tejedor” que un 23 de febrer de “1983” va irrompre al “Parlament” amb una pistola i va cridar “¡Alto, coño!”.
Quan se'ls pregunta pel 23-F, alguns miren amb cara d'esglai i la majoria no s'atreveix a explicar allò que coneix, ja sigui poc o molt. Por a “cagar-la”, diuen. N'hi ha que necessiten més dades per situar-se i cal afegir una informació clau: cop d'estat. Aleshores la cosa canvia i, tot i que no semblen convençuts del tot, ja somriuen una mica més relaxats i s'aventuren a donar algun tipus d'explicació. De totes maneres, la majoria coincideix en considerar que no té prou coneixements per parlar-ne amb seguretat. L'Anna té 24 anys i diu que sap el que ha sentit per casa, és a dir, “que van sortir els tancs al carrer, que tothom es va espantar i que la gent es pensava que hi hauria una guerra”. “Diria més coses, però no vull equivocar-me i fer el ridícul”, afegeix.
Així com l'episodi de l'assalt al Congrés dels Diputats ha quedat gravat a la memòria d'aquells que no van viure el 23-F gràcies a les imatges en blanc i negre repetides a la televisió –i que ara circulen també per internet–, el paper d'Alfonso Armada o els tancs que el tinent general Jaime Milans del Bosch va treure al carrer a València han passat desapercebuts per la gran majoria. Aquells que saben de què va la cosa guarden el record visual de la gravació que mostra el tinent coronel Antonio Tejero al Congrés, la seva pistola, el “pum, pum, pum” dels trets i el famós crit de “¡Todo el mundo al suelo!”.
Les imatges que van donar la volta al món són ara de més actualitat que mai després que últimament s'hagin fet diverses sèries de televisió i que aquesta setmana s'estreni a la gran pantalla una pel·lícula sobre el 23-F, coincidint amb el trentè aniversari dels esdeveniments. Però malgrat l'existència d'aquestes produccions, els joves tenen una idea vaga i poc definida dels fets. Els que en coneixen més coses situen els esdeveniments en l'època de la transició democràtica, saben que el cop d'estat va fracassar i poden afegir que “el tinent coronel Tejero va entrar al Congrés dels Diputats amb una pistola” i “que va tenir els diputats tancats a l'interior unes quantes hores”, com explica el Moisès, de 20 anys.
De fet, Tejero és el primer –i pràcticament l'únic– nom que els ve ràpidament a la memòria. Ja sigui en forma d'Antonio, Alfonso o Santiago, de Tejero o Tejedor. L'Albert, que té 19 anys i estudia periodisme, sap què va passar aquell 23 de febrer, però assegura convençut que “el cop d'estat va ser dut a terme pel Santiago Tejedor”. Lapsus linguae? Confon el nom del militar pel d'un professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona.
El rei Joan Carles I és l'altra personalitat que una minoria dels joves també relaciona amb els fets. La Laura, de 18 anys, primer evita donar detalls i diu “que va ser una cosa important, que després no va tenir tanta importància i va quedar en una anècdota”, però després concreta més i és gairebé l'única que parla del discurs del rei com a desenllaç dels esdeveniments. Per la seva banda, el Carlos, de 23 anys, es mostra més convençut i afegeix que “diuen que el cop d'Estat va fracassar per la intervenció del rei i perquè els partits polítics es van mantenir bastant ferms”, concloent que “és una història bastant fosca a hores d'ara”.
Interès desigual
Existeix una diferència notable pel que fa a l'interès i al coneixement dels joves per aquest període de la història. Mentre n'hi ha que demostren tenir cert bagatge de coneixements, n'hi ha d'altres que admeten no sentir una especial curiositat o atracció. L'Eva Cristina i l'Helena tenen 18 anys i expliquen que “com nosaltres no vam viure el 23-F, no podem saber què és el que va passar”. La Inés i la Cristina tenen la mateixa edat i recorden que van estudiar el tema l'any passat, quan feien segon de batxillerat, però que “només” saben que va ser un cop d'estat de Tejero.
Actualment, l'assalt al Congrés de Diputats del 1981 forma part del temari de l'assignatura d'història d'Espanya, obligatòria per a tots els alumnes de segon de batxillerat. S'estudia dins el tema de la transició democràtica i també forma part del temari de la selectivitat per a aquells estudiants que decideixen examinar-se d'història.
El Guillem també té 18 anys i està fent segon de batxillerat aquest any, però encara no ha arribat al tema de la transició. Explica que a la televisió ha vist les imatges “d'un general que entrava al Congrés dels Diputats espanyol i donava quatre o cinc trets al sostre”. Dubta una mica i afegeix que això va passar “després de la dictadura franquista, quan no se sabia encara què és el que passaria”.
El record d'aquell dia
La Cristina, de 23 anys, té el nom de Tejero a la punta de la llengua i aconsegueix recordar-lo gràcies a l'ajuda d'uns amics. Com la resta de joves, explica l'escena del Congrés dels Diputats i parla de la recent democràcia. Té germans més grans que sí que van viure el 23-F i recorda que a casa n'han parlat en diverses ocasions. “Va ser un fet important per a aquells que ho van viure. És típic recordar aquell dia i que tothom expliqui què estava fent quan va passar”, comenta.
El Cesc és una mica més gran, té 36 anys i un lleuger record de tot el que va passar.“Recordo els trets i poca cosa més, la veritat. Jo era un nen i aquell dia estava a casa malalt, mirant dibuixos animats a la televisió”, explica. “Ens pensem qui sap què però d'alguna manera el 23-F encara està aquí i segueixen amb la pistola apuntant-nos”, afegeix.
El coneixement del 23-F és, com queda demostrat, molt desigual entre els joves. A alguns els queda llunyà perquè eren petits i l'única cosa que els preocupava eren els dibuixos animats de la televisió, però encara ho senten present. Altres s'ho miren amb una mica més de distància perquè no ho van arribar a viure, tot i que mostren interès perquè n'han sentit a parlar als familiars més propers. Per últim, també hi ha aquells que miren el 23-F amb tanta perspectiva històrica que gairebé ja ni el veuen i amb prou feines en saben alguna cosa.
k