Com fer la pau amb paraules

Un lec­tor aliè al con­text basc i espa­nyol poc enten­dria, en lle­gir aquests dies la premsa, la con­ferència de Sant Sebastià i el docu­ment final, curt i vague, de redacció apa­rent­ment poc curosa en alguns punts. Per què? Perquè la con­ferència inter­na­ci­o­nal i el docu­ment s'han de lle­gir, seguint la teo­ria pragmàtica dels actes lingüístics d'Aus­tin i Searle, com actes de parla, plens d'enun­ci­ats que volen ser per­for­ma­tius, ori­en­tats a gene­rar fets. Aquests actes depe­nen del con­text: tan impor­tant com el que es diu és qui i com ho diu i el que s'espera que diguin altres, les res­pos­tes dels recep­tors. El seu impacte real, doncs, no es pot valo­rar fins a saber què han cau­sat.

Ana­lit­zem l'acte de parla, el docu­ment, des de la idea d'Aus­tin: par­lar implica sem­pre actuar, fer coses amb parau­les. Els actes de parla tenen un com­po­nent locu­tiu (el que es diu), un d'il·locu­tiu (què es busca) i un de per­lo­cu­tiu (els efec­tes en els recep­tors). Són indi­rec­tes, com en aquest cas, quan el que es diu i el que es busca no coin­ci­dei­xen ple­na­ment en el temps. Es bus­quen reac­ci­ons (ces­sa­ment defi­ni­tiu de l'acti­vi­tat armada, diàleg entre ETA i França i Espa­nya sobre les con­seqüències del con­flicte, tre­ball de recon­ci­li­ació per a totes les vícti­mes, even­tu­als tau­les de diàleg, un comitè de segui­ment), però es deixa un gran marge de mani­o­bra, pro­gres­si­va­ment més gran del punt 1 al 4, sobre què cal fer, quan i per part de qui. Una sola cosa és unívoca: la fi de l'acti­vi­tat armada d'ETA, a la qual es con­di­ci­o­nen la resta de punts. En suma, una invi­tació a una fi orde­nada de la violència, amb una suc­cessió d'actes uni­la­te­rals poste­ri­ors, que posi en el cen­tre el més impor­tant: la recon­ci­li­ació. De moment, l'èxit per­lo­cu­tiu és inne­ga­ble: ningú ha res­tat indi­fe­rent ni callat.

La resta depèn en pri­mer lloc del que digui ETA. L'opor­tu­ni­tat és clara, fins i tot espe­rançadora: estem més a prop que mai d'una fi de la fase vio­lenta del con­flicte per dues raons. Una d'objec­tiva: la invi­a­bi­li­tat de la violència per l'impacte com­bi­nat del rebuig social i polític de la soci­e­tat basca (amb un paper cab­dal de la soci­e­tat civil), la pressió poli­cial i judi­cial i l'accep­tació per part de les for­ces abert­za­les que el ter­reny de joc ja és polític. La segona raó, sub­jec­tiva, per­met a ETA, i a la seva base social legi­ti­ma­dora, sal­var la cara, res­pon­dre uni­la­te­ral­ment, mos­trant que seguei­xen el pre­vist a la decla­ració d'Ano­eta. En suma, per­met tan­car una etapa per cen­trar-se en la reso­lució política del con­flicte (dret a deci­dir), on el pro­ta­go­nisme cor­res­pon a la ciu­ta­da­nia i les seves orga­nit­za­ci­ons soci­als i polítiques. I en la recon­ci­li­ació, on també tin­dran pro­ta­go­nisme totes les vícti­mes i els pre­sos. Per tant, hom pot pen­sar que tot és pos­si­ble, és un fet impor­tant i posi­tiu. Però té una feblesa: la valo­ració final depèn dels actes per­for­ma­tius que pro­vo­qui. Es poden fer i acon­se­guir coses amb parau­les, fins i tot la pau, però calen també fets.