Maleïda paròtide

Un abans i un després, sem­pre hi ha abans i després, no cal posar-nos ara a filo­so­far sobre com s'altera la vida en un sim­ple segon, que l'experiència de cadascú prou alliçona cons­tant­ment. Amb la revisió dels fets que per­to­quen a la vida d'en Tito Vila­nova durant l'any que marxa hi ha pretèrit fins al 18 de desem­bre i roent pre­sent, con­di­ci­o­nal i con­di­ci­o­nat per la glàndula paròtide, aquest ene­mic ja col·lec­ti­vit­zat, per­sis­tent en la gene­ració de cèl·lules can­cerígenes. Abans, el pas­sat recent: als Estats Units, s'ano­mena natu­ral a aquells tocats des de nai­xe­ment per la volun­tat dels déus, els que fan el seu tre­ball o es dedi­quen a la seva devoció amb excel·lència, sense esforç apa­rent. Són gent que fan fàcil el que a la resta de la huma­ni­tat se li'n faria un munt. Així, situ­ats els paràmetres dels temps tot just vis­cuts, resulta que Vila­nova s'havia con­ver­tit en l'entre­na­dor novell amb millor regis­tre de la història blau­grana. Com aquell qui res. Aquest pro­digi de desim­bol­tura sem­bla actuar sota l'influx d'un man­tra per­so­nal: «Si no està tren­cat, no cal que ho arre­glis.» I pro­ce­deix en con­seqüència, sense esca­ra­falls ni impos­tu­res, fins al punt que rivals sig­ni­fi­cats con­fes­sen avor­ri­ment davant la incon­tes­ta­ble hege­mo­nia blau­grana i maníacs egòlatres ja donen la lliga per per­duda abans de Nadal. Res en el Barça here­tat de Guar­di­ola neces­si­tava arran­ja­ment i a par­tir de pro­cla­mar que per­dria qual­se­vol com­pa­ració amb el glo­ri­fi­cat pre­de­ces­sor, Tito es va arre­man­gar com les for­mi­gue­tes del conte, dis­po­sat a pren­dre deci­si­ons sense alçar la veu ni cri­dar cap mena d'atenció, que això de ser pro­ta­go­nista no fa per algú de Bell­caire. Pura coherència per­so­nal.

De moment, fins la inter­venció en escena de la ja famosa glàndula paròtide, Tito feia i anava fent. Tant batia rècords com inte­grava Cesc en la Santíssima Tri­ni­tat dels bai­xets, quel­com sem­blant a la qua­dra­tura del cer­cle, sense alçar un mil·límetre els peus del terra, ni alte­rar el ric­tus pru­dent. Vila­nova havia acon­se­guit des­man­te­llar el recel de la massa social de manera sen­zi­lla, des­car­re­gada d'esforç apa­rent. Fa la feina sense tra­ves, sense inci­dents o con­tra­temps que el poses­sin a prova. O això intuíem. Tot en la seva manera de ser sem­bla apro­xi­mat, rela­tiu, cir­cums­tan­cial, com el vers del poeta. Rela­ti­vi­tat posi­tiva cons­tant. Havíem obli­dat la seva inex­periència prèvia, ens feia patir amnèsia col·lec­tiva en enga­nyosa per­cepció mal­grat aquesta ban­queta sigui una eina de tor­tura que des­pu­lla d'entrada l'actor més refi­nat. En canvi, Vila­nova, refle­xiu i pacífic, acon­se­guia el res­pecte sense esclet­xes dels dei­xe­bles i una pau social digna d'idíl·lica sim­fo­nia orques­tral.

A l'esce­nari que no domi­nava i l'impor­tuna, la sala de premsa, Tito Vila­nova es pre­sen­tava tal qual, asso­lint el pro­digi d'expli­car qual­se­vol opinió i posi­ci­o­na­ment en diàleg directe amb el segui­dor, enra­o­nava amb el soci per expli­car-li l'actu­a­li­tat fil per randa, com si tingués l'obli­gació de ser trans­pa­rent, cor­rent i quo­tidià. Bufar i fer ampo­lles, això de dur les reg­nes del Barça. Quina iro­nia del destí, quina forma de des­man­te­llar les bom­bes de rellot­ge­ria que com­porta el càrrec.

La natu­ra­li­tat de Vila­nova ful­mi­nava neguits i dub­tes, esco­pe­tes i paranys, fos­sin pro­pis o ali­ens. No s'ho creu, no es con­si­dera ningú, no treu pit per res, quan es gron­xava en un càrrec que des­tros­sa­ria els ner­vis de l'ésser més cen­trat. Ara, però, som en un altre moment de lec­tura, el pre­sent, mar­cat per aquesta glàndula paròtide a la qual tots, sense excepció, hem aga­fat tírria. Avui som cons­ci­ents que Vila­nova mini­mitza estralls, para­digma de prag­ma­tisme. Sense pro­ble­mes. Ni crear-los, ni cau­sar-los. I només volem que la maleïda glàndula torni a funció radi­cal­ment secundària, sense cap pro­ta­go­nisme en la seva vida. Tito, apel·latiu fami­liar, és un dels nos­tres, del networking català, i quan ens pre­paràvem a admi­rar-lo i aplau­dir-lo per la ves­sant pro­fes­si­o­nal, hem sal­tat al ter­reny de soli­da­ri­tat humana, on no cal expres­sar massa perquè, pas­sat i pre­sent, som amb ell, estem al seu cos­tat. I només ens cal que ho sàpiga del cert.