Política

Tito Vilanova

Entrenador del Barça

Maleïda paròtide

Hi ha un abans i un després del 18 de desembre per a qui ha portat el Barça a excel·lir i liderar la lliga abans del rebrot de la malaltia

Francesc Vilanova va néixer a Bellcaire d'Empordà el 1968. Va començar a jugar a l'equip del poble abans d'arribar a les categories menors del Barça, on va arribar fins al Barça B. Després va marxar al Figueres, on va jugar la promoció d'ascens a primera abans de fitxar pel Celta, on va estar tres temporades. Va jugar al Badajoz, Mallorca, Lleida, Elx i Gramenet. Com a entrenador va debutar a les categories menors del Barça, on va arribar a entrenar el cadet B del 2001 on van coincidir Messi, Piqué i Cesc. Després va passar pel Palafrugell, el Figueres i el Terrassa abans de tornar com a segon entrenador del Barça B amb Guardiola. Quatre anys de segon i, després de patir un càncer, va arribar a primer entrenador el 27 d'abril d'aquest any.
Als EUA en diuen «natural» de qui excel·leix sense esforç aparent
Va desmantellar en no res el recel de la massa social, de manera senzilla
Hem passat de l'admiració professional al terreny de la solidaritat humana
A la sala de premsa enraonava amb el soci Bufar i fer ampolles, això de dur les regnes del Barça

Un abans i un després, sem­pre hi ha abans i després, no cal posar-nos ara a filo­so­far sobre com s'altera la vida en un sim­ple segon, que l'experiència de cadascú prou alliçona cons­tant­ment. Amb la revisió dels fets que per­to­quen a la vida d'en Tito Vila­nova durant l'any que marxa hi ha pretèrit fins al 18 de desem­bre i roent pre­sent, con­di­ci­o­nal i con­di­ci­o­nat per la glàndula paròtide, aquest ene­mic ja col·lec­ti­vit­zat, per­sis­tent en la gene­ració de cèl·lules can­cerígenes. Abans, el pas­sat recent: als Estats Units, s'ano­mena natu­ral a aquells tocats des de nai­xe­ment per la volun­tat dels déus, els que fan el seu tre­ball o es dedi­quen a la seva devoció amb excel·lència, sense esforç apa­rent. Són gent que fan fàcil el que a la resta de la huma­ni­tat se li'n faria un munt. Així, situ­ats els paràmetres dels temps tot just vis­cuts, resulta que Vila­nova s'havia con­ver­tit en l'entre­na­dor novell amb millor regis­tre de la història blau­grana. Com aquell qui res. Aquest pro­digi de desim­bol­tura sem­bla actuar sota l'influx d'un man­tra per­so­nal: «Si no està tren­cat, no cal que ho arre­glis.» I pro­ce­deix en con­seqüència, sense esca­ra­falls ni impos­tu­res, fins al punt que rivals sig­ni­fi­cats con­fes­sen avor­ri­ment davant la incon­tes­ta­ble hege­mo­nia blau­grana i maníacs egòlatres ja donen la lliga per per­duda abans de Nadal. Res en el Barça here­tat de Guar­di­ola neces­si­tava arran­ja­ment i a par­tir de pro­cla­mar que per­dria qual­se­vol com­pa­ració amb el glo­ri­fi­cat pre­de­ces­sor, Tito es va arre­man­gar com les for­mi­gue­tes del conte, dis­po­sat a pren­dre deci­si­ons sense alçar la veu ni cri­dar cap mena d'atenció, que això de ser pro­ta­go­nista no fa per algú de Bell­caire. Pura coherència per­so­nal.

De moment, fins la inter­venció en escena de la ja famosa glàndula paròtide, Tito feia i anava fent. Tant batia rècords com inte­grava Cesc en la Santíssima Tri­ni­tat dels bai­xets, quel­com sem­blant a la qua­dra­tura del cer­cle, sense alçar un mil·límetre els peus del terra, ni alte­rar el ric­tus pru­dent. Vila­nova havia acon­se­guit des­man­te­llar el recel de la massa social de manera sen­zi­lla, des­car­re­gada d'esforç apa­rent. Fa la feina sense tra­ves, sense inci­dents o con­tra­temps que el poses­sin a prova. O això intuíem. Tot en la seva manera de ser sem­bla apro­xi­mat, rela­tiu, cir­cums­tan­cial, com el vers del poeta. Rela­ti­vi­tat posi­tiva cons­tant. Havíem obli­dat la seva inex­periència prèvia, ens feia patir amnèsia col·lec­tiva en enga­nyosa per­cepció mal­grat aquesta ban­queta sigui una eina de tor­tura que des­pu­lla d'entrada l'actor més refi­nat. En canvi, Vila­nova, refle­xiu i pacífic, acon­se­guia el res­pecte sense esclet­xes dels dei­xe­bles i una pau social digna d'idíl·lica sim­fo­nia orques­tral.

A l'esce­nari que no domi­nava i l'impor­tuna, la sala de premsa, Tito Vila­nova es pre­sen­tava tal qual, asso­lint el pro­digi d'expli­car qual­se­vol opinió i posi­ci­o­na­ment en diàleg directe amb el segui­dor, enra­o­nava amb el soci per expli­car-li l'actu­a­li­tat fil per randa, com si tingués l'obli­gació de ser trans­pa­rent, cor­rent i quo­tidià. Bufar i fer ampo­lles, això de dur les reg­nes del Barça. Quina iro­nia del destí, quina forma de des­man­te­llar les bom­bes de rellot­ge­ria que com­porta el càrrec.

La natu­ra­li­tat de Vila­nova ful­mi­nava neguits i dub­tes, esco­pe­tes i paranys, fos­sin pro­pis o ali­ens. No s'ho creu, no es con­si­dera ningú, no treu pit per res, quan es gron­xava en un càrrec que des­tros­sa­ria els ner­vis de l'ésser més cen­trat. Ara, però, som en un altre moment de lec­tura, el pre­sent, mar­cat per aquesta glàndula paròtide a la qual tots, sense excepció, hem aga­fat tírria. Avui som cons­ci­ents que Vila­nova mini­mitza estralls, para­digma de prag­ma­tisme. Sense pro­ble­mes. Ni crear-los, ni cau­sar-los. I només volem que la maleïda glàndula torni a funció radi­cal­ment secundària, sense cap pro­ta­go­nisme en la seva vida. Tito, apel·latiu fami­liar, és un dels nos­tres, del networking català, i quan ens pre­paràvem a admi­rar-lo i aplau­dir-lo per la ves­sant pro­fes­si­o­nal, hem sal­tat al ter­reny de soli­da­ri­tat humana, on no cal expres­sar massa perquè, pas­sat i pre­sent, som amb ell, estem al seu cos­tat. I només ens cal que ho sàpiga del cert.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.