Quin dia és avui?

No ens n'aca­bem de sor­tir. Sem­bla com si ja estiguéssim fas­ti­gue­jats de tanta memòria històrica però seguim sense esta­blir les veri­tats essen­ci­als, sense con­sen­suar mínima­ment una deter­mi­nada inter­pre­tació del pas­sat i això, com és obvi, té molt més a veure amb la natu­ra­lesa de la nos­tra soci­e­tat actual que amb el que real­ment es va esde­ve­nir tal dia com avui, setanta-tres anys enrere. Algú va escriure que a aques­tes ter­res els homes van apren­dre que es podia tenir raó i ser vençut, però si lle­gim tot el que ara es publica no deu ser una frase unànime­ment accep­tada. Seguim sense decla­rar il·legítim el règim fran­quista i sense con­si­de­rar la Segona República com el període democràtic amb el qual s'hau­ria d'haver enllaçat per cons­truir la democràcia actual.

Quan els vells com­ba­tents evo­quen (o evo­ca­ven) la bata­lla de Nor­man­dia ho fan sense agror, sabent que hi va haver vençuts i ven­ce­dors, vícti­mes en una i altra trin­xera, però sabent també que la història ja ha que­dat escrita. Però quan en jor­na­des com la d'avui el calen­dari ens porta el record de la Guerra Civil espa­nyola, mal­grat a penes que­dar-ne super­vi­vents, els res­sen­ti­ments, els recels o fins i tot els odis seguei­xen vibrant en el fons de les evo­ca­ci­ons i amb totes les gra­da­ci­ons que vul­guin, la dis­puta per la legi­ti­mi­tat d'uns i altres segueix sense tan­car-se.

El fran­quisme va durar massa i té massa hereus en la soci­e­tat i en la política, començant per bona part de la dreta ideològica i bona part de la jerar­quia catòlica. Els fills de les vícti­mes ale­ma­nyes dels bom­bar­deigs ali­ats plo­ren o varen plo­rar les tragèdies fami­li­ars però no dis­cu­tei­xen el vere­dicte de la història. Aquí seguim llençant-nos els morts pel cap i fent llis­tes de vícti­mes, vic­ti­ma­ris i bot­xins, sumant i res­tant els assas­si­nats a favor i en con­tra però sense deter­mi­nar qui i con­tra què es van alçar el 18 de juliol de 1936. I en nom de què i de qui, amb tan­tes con­tra­dic­ci­ons, misèries i cru­el­tats com vul­guin, es va morir i matar durant quasi tres anys. Es segueix par­lant de dos bàndols quan a par­tir de l'1 d'abril de 1939 només en va que­dar un. Un bàndol que va repri­mir i assas­si­nar amb estu­di­ada bru­ta­li­tat per anor­rear sense pie­tat homes i volun­tats. Seguim sense ano­me­nar fei­xisme al que fins i tot les Naci­ons Uni­des varen defi­nir com a tal. Un fei­xisme cle­ri­cal, naci­o­na­lista, racista, tra­di­ci­o­na­lista i uni­for­ma­dor que es manté en l'herència genètica de la major part dels con­ser­va­dors espa­nyols.

Fa un parell de set­ma­nes, a Sòria, gent vin­cu­lada al PP i mem­bres de l'Església catòlica varen ren­dir home­natge a Yagüe, el car­nis­ser de Bada­joz, en un acte de des­greuge després que en fos reti­rada una estàtua. Però això, que és inqui­e­tant, no és tan dolorós com sen­tir i lle­gir com es con­rea el rela­ti­visme, com es retreu la pre­sumpta par­ci­a­li­tat i el sec­ta­risme dels que impul­sen la memòria històrica, com es repar­tei­xen bar­ba­ri­tats i res­pon­sa­bi­li­tats i es recep­ten els bene­fi­cis de l'amnèsia.

Fa un parell de mesos al meu poble es va pre­sen­tar l'Asso­ci­ació per a la Recu­pe­ració de la Memòria Històrica local. L'acte va ser modèlic. Els fills, néts, besnéts dels lla­gos­te­rencs repre­sa­li­ats evo­ca­ven els seus fami­li­ars i, amb el punt just d'emo­ti­vi­tat i luci­desa, recla­ma­ven allò que els qua­ranta anys de la història ofi­cial escrita pels ven­ce­dors i els vint de prudència i covar­dia de la tran­sició els varen negar. Ni revenja, ni res­pon­sa­bi­li­tats penals ara ja absur­des, sim­ple­ment la cons­ta­tació que es pot tenir raó i per­dre una guerra.