Política

Les migracions (II)

Espanya tradicionalment no havia estat un país d'immigració sinó d'emigració

Com dèiem la set­mana pas­sada les migra­ci­ons, i les seves cau­ses –dese­qui­li­bri molt fort entre països rics i pobres, entre riquesa i misèria, també dese­qui­li­bris demogràfics...– i con­seqüències –pro­ble­mes de con­vivència, xocs i ten­si­ons ètni­ques, cul­tu­rals, reli­gi­o­ses, etc.– cons­ti­tu­ei­xen un pro­blema de màxima importància al món. Que, a cada nivell local, té les seves carac­terísti­ques.

A Europa, per exem­ple, con­vi­uen una acti­tud apa­rent­ment oberta res­pecte a la immi­gració i una seri­osa pre­o­cu­pació de fons. Un dis­curs obert i recep­tiu –sobre­tot en alguns sec­tors polítics i soci­als d'esquerra i en àmbits de forta sen­si­bi­li­tat reli­gi­osa (catòlica i pro­tes­tant)– sovint defi­nits com a bonis­tes, i un altre dis­curs molt més res­tric­tiu res­pecte a la vin­guda de gent de fora d'altres països euro­peus –per exem­ple, de l'est d'Europa o d'altres con­ti­nents. Amb un pre­do­mini si més no apa­rent en el que en podríem dir l'esta­blish­ment cul­tu­ral i intel·lec­tual de la pri­mera posició, i amb una acti­tud més de toc d'alarma a la resta. Pro­ba­ble­ment a hores d'ara aquesta segona posició a nivell de soci­e­tat és pre­do­mi­nant, encara que els alta­veus del sec­tor, sovint qua­li­fi­cat de pro­gres­sista, són més potents. Però és a França on un polític soci­a­lista molt impor­tant diu que els soci­a­lis­tes –se suposa que fran­ce­sos– no s'han plan­te­jat mai seri­o­sa­ment el pro­blema de la immi­gració. Els ha fet por d'enca­rar-s'hi. I són Dina­marca i Suècia, els països que fa anys que s'esfor­cen per tro­bar un equi­li­bri entre la men­ta­li­tat d'aco­llida i la impo­sició d'unes nor­mes de con­vivència que pre­ser­vin la iden­ti­tat del país. I al cap­da­vall resulta que tant a França com als països nòrdics els par­tits reti­cents o hos­tils a la immi­gració tenen alts per­cen­tat­ges elec­to­rals. I con­di­ci­o­nen nega­ti­va­ment la política gene­ral del país.

I ben recent­ment un dels temes polèmics a Ale­ma­nya ha estat, i és, el de la immi­gració. El de la immi­gració dels països de l'est d'Europa.

PERÒ PAR­LEM D'ESPA­NYA. En ter­mes gene­rals aquest tema hi ha estat trac­tat amb super­fi­ci­a­li­tat i negligència. Això es pot enten­dre, pot­ser, perquè Espa­nya tra­di­ci­o­nal­ment no havia estat un país d'immi­gració sinó d'emi­gració. El cas és que pels volts de 1990 això va can­viar. Sobre­tot pel crei­xe­ment econòmic que hi hagué, que era un crei­xe­ment que neces­si­tava molta mà d'obra barata i poc qua­li­fi­cada. A aquest motiu econòmic –de bene­fici econòmic molt ràpid– s'hi varen afe­gir els argu­ments que abans hem qua­li­fi­cat de bonis­tes i també la idea que per­me­tre una immi­gració molt mas­siva i en con­junt bas­tant jove seria un antídot per al pro­blema de la baixa nata­li­tat i l'enve­lli­ment espa­nyols. Com deia un molt impor­tant polític espa­nyol: “La inmi­gración, tal como viene com­pensa la muy baja nata­li­dad que tene­mos, reju­ve­nece una población que tiende a enve­je­cer mucho y hace menos urgente la reforma de las pen­si­o­nes que algún día ten­dre­mos que hacer y que será de difícil acep­tación social”. A l'argu­ment que tot això també es resol­dria amb una bona política de suport a la família i a la nata­li­tat com fan França i els països nòrdics, em va dir que això seria molt car i d'efec­tes lents, i que el que d'una manera ràpida neces­sitàvem era mà d'obra. (I no ho va dir, però segur que va pen­sar “i barata”).

El resul­tat és que a Espa­nya no s'ha produït només una “bom­bo­lla” immo­biliària. També hi ha una “bom­bo­lla” labo­ral. Tenim més gent de la que el país i l'eco­no­mia del país neces­si­ten. O a la que nor­mal­ment pot donar feina. Ara, i fa cinc o deu anys, si l'ori­en­tació econòmica hagués estat equi­li­brada i sen­sata. I és per això que l'atur a Espa­nya és exa­ge­ra­da­ment alt, més del doble del de la Unió Euro­pea. I que tri­garà molt a bai­xar a xifres nor­mals. Espa­nya té més població del que neces­sita. Una part, ben pre­pa­rada, però una altra part, no.

Però el pro­blema és el que és i ens com­pro­met a tots. A les admi­nis­tra­ci­ons i a la soci­e­tat. Als qui recla­ma­ven més immi­gració i als que eren par­ti­da­ris de pre­ve­nir-la. I també als immi­grants. És a dir, ara tota aquesta gent és aquí i en som res­pon­sa­bles. Hi estem obli­gats. I, com dèiem la set­mana pas­sada, d'ells se n'ha d'espe­rar també un esforç d'incor­po­ració al seu nou país. I la millor manera d'asso­lir aquest doble objec­tiu és la d'inte­gració –és a dir, no per­pe­tuar soci­e­tats dife­ren­ci­a­des i poc per­me­a­bles, sinó la gra­dual inter­re­lació i gra­dual bar­reja. I faci­li­tar l'ascen­sor social.

UNA REFERÈNCIA A CATA­LU­NYA, que fa molts anys –més de cent– que rep molta immi­gració, sovint en con­di­ci­ons soci­als, econòmiques i polítiques difícils. Sovint en con­di­ci­ons de gran pre­ca­ri­e­tat, també des del punt de vista de la iden­ti­tat del país. I situ­ats a l'any 2000 podíem dir que en ter­mes gene­rals el país –tot el país, tota la gent que hi vivim– en con­junt havia resolt posi­ti­va­ment els rep­tes de la con­vivència, de l'ascen­sor social i de la cohesió. Que havia fet rea­li­tat aquell vell eslògan del PSUC, “Cata­lu­nya, un sol poble”. O d'en Can­del. I de tanta gent diversa que tot res­pec­tant el pas­sat va posar l'accent en el futur, en les gene­ra­ci­ons futu­res i en la neces­si­tat que tin­drien de cohesió. I això havia fun­ci­o­nat prou bé.

Ara tenim un nou repte immi­gra­tori. En deu anys hem pas­sat de 6'3 mili­ons a 7'6. Els espe­ci­a­lis­tes que s'ho miren des de fora –alguns, molt qua­li­fi­cats– diuen que és quasi impos­si­ble man­te­nir la cohesió del país. I la iden­ti­tat. Per la nos­tra experiència, nosal­tres cre­iem que sí. Per poc que dis­po­sem de les eines polítiques, soci­als i econòmiques necessàries. Que és el que ara Cata­lu­nya està recla­mant.

En tot cas, aquest ha de ser el nos­tre objec­tiu. Per raons diver­ses, però sobre­tot huma­nes.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.