Europa és la solució

El dia 9 de maig és el Dia d'Europa, dia en què es vol recor­dar i com­me­mo­rar la importància de la cons­trucció euro­pea, de tots els fets i les opor­tu­ni­tats que repre­senta Europa per a la ciu­ta­da­nia. Aquest any, els fets pels quals es com­me­mora el Dia d'Europa han pas­sat força des­a­per­ce­buts, almenys per a la majo­ria de la soci­e­tat, fins i tot els auto­bu­sos han dei­xat de por­tar la ban­dera euro­pea que altres anys por­ta­ven i, malau­ra­da­ment, han estat més evi­dents altres notícies com ara la vaga de l'edu­cació i alguna que altra mani­fes­tació per rei­vin­di­car drets, sovint amb tota la raó; i és que la situ­ació econòmica i social del país no està per llançar coets. La veri­tat és que el fet que el Dia d'Europa passi rela­ti­va­ment des­a­per­ce­but per a la majo­ria de la soci­e­tat diu molt poc a favor del sen­ti­ment euro­peu o euro­pe­ista, que, d'altra banda, hau­ria de ser del tot evi­dent i neces­sari si aspi­rem a una Europa cohe­si­o­nada i unida, que sigui capaç de ser útil a la lli­ber­tat i segu­re­tat dels seus ciu­ta­dans i també de tenir influència inter­na­ci­o­nal i així expor­tar els seus valors, que no són altres que la democràcia, la pau, la solució pacífica dels con­flic­tes, el res­pecte a les mino­ries, la soli­da­ri­tat i la tolerància. Veient com la soci­e­tat par­ti­cipa en la cele­bració del Dia d'Europa i veient com es per­ce­ben els acords pre­sos a Brus­sel·les, tant pels ciu­ta­dans com, sovint també, pels polítics, podem cons­ta­tar que no anem pel camí de gene­rar una apro­xi­mació cap a Europa, cap a l'euro­pe­isme, cap a un sen­ti­ment euro­peu, que no n'ha de suplir cap altre que es tin­gui, sinó que hau­ria de ser-ne com­ple­men­tari, però con­vin­cent cap a una volun­tat de ser una soci­e­tat, l'euro­pea, amb visió de con­junt i d'uni­tat, d'units en la diver­si­tat, com diu l'eslògan, que vol dir units però res­pec­tant les rea­li­tats naci­o­nals que la for­men, en defi­ni­tiva fent bons els valors des­crits i que són l'expo­nent de l'ide­ari euro­peu. Si no anem per aquest camí, tot es com­pli­carà perquè, a la llarga, voldrà dir que tor­nem als naci­o­na­lis­mes esta­tals, a una visió egocèntrica –només cal veure l'auge dels par­tits d'extrema dreta sovint xenòfobs–; voldrà dir que no apos­tem per una sor­tida con­junta i coor­di­nada de la crisi, que no estem pel govern econòmic euro­peu, amb la inte­gració fis­cal i pres­su­pos­ta­ria i per la super­visió bancària d'abast euro­peu i tam­poc per la inte­gració política; voldrà dir, en defi­ni­tiva, que no estem pels valors de la UE i, per tant, voldrà dir que estarà en perill tot el que s'ha cons­truït fins avui, un espai de lli­ber­tat, un mer­cat inte­rior únic, una moneda única i molts altres drets que val­dria la pena fer tot el pos­si­ble per con­ser­var. Pen­sem d'on venim, pen­sem en aque­lla Europa deso­lada per la Segona Guerra Mun­dial i pen­sem on som ara. Pen­sem, mal­grat les situ­a­ci­ons de crisi actu­als, si val la pena posar en perill l'esce­nari de con­vivència i de benes­tar acon­se­guit i pen­sem en el cost que tin­dria, en clau de lli­ber­tat, de con­vivència i de progrés, tren­car amb Europa i, per tant, tor­nar als naci­o­na­lis­mes esta­tals. La reflexió em porta al punt que Europa és la solució.