Europa en una cruïlla

Els ciu­ta­dans euro­peus, espe­ci­al­ment els dels països del sud, obser­ven com els seus governs, set­mana a set­mana, pro­po­sen solu­ci­ons per sor­tir de la crisi. Sovint, aques­tes solu­ci­ons, encara que des d'un punt de vista teòric es poden arri­bar a enten­dre, repre­sen­ten un cost molt ele­vat per a la ciu­ta­da­nia i, a més, gene­ren una sen­sació d'incer­tesa pel que fa al temps que durarà aquesta sort de mesu­res set­ma­nals que, de fet, pro­cu­ren com­plaure les pre­mis­ses que s'han mar­cat des de la UE, amb el suport del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal (FMI). I ara, per aca­bar-ho d'ado­bar, els man­da­ta­ris de l'FMI, con­cre­ta­ment el res­pon­sa­ble de seguir l'evo­lució econòmica de l'Estat espa­nyol, ha mani­fes­tat que convé un esforç suple­men­tari, reduint sala­ris i altres mesu­res res­tric­ti­ves, i cal que flu­eixi el crèdit cap a les peti­tes i mit­ja­nes empre­ses que, en defi­ni­tiva, són un motor impor­tantíssim per a la cre­ació d'ocu­pació. Ens vénen a dir que, amb sala­ris més bai­xos i garan­tint crèdit a les empre­ses, ens en sor­ti­rem. És evi­dent que són dues recep­tes que es com­ple­men­ten i que, si es poden rea­lit­zar, faci­li­ta­rien el crei­xe­ment, bàsic per a la sor­tida de la crisi. Però no sé si els fun­ci­o­na­ris de l'FMI han valo­rat el cost social, fami­liar i indi­vi­dual que tenen aques­tes mesu­res que recla­men. De fet, el govern espa­nyol ja ha con­tes­tat que la reforma labo­ral que va ende­gar al seu dia ja con­tem­pla les mesu­res expo­sa­des per l'FMI. Veu­rem com acaba, però la pro­posta del Fons és una galleda d'aigua freda a l'esforç del govern espa­nyol per ven­dre opti­misme i és que la comu­ni­cació també és un fac­tor impor­tant per gene­rar con­fiança, que alhora és bàsica per a la reac­ti­vació econòmica. I men­tre això passa a l'Estat, els man­da­ta­ris inter­na­ci­o­nals deba­ten, a la cimera del G-8, les grans línies econòmiques mun­di­als i Obama apro­fita per reme­mo­rar, jun­ta­ment amb Merkel, el dis­curs que va fer Ken­nedy fa cin­quanta anys a Berlín i es per­met una llicència pro­gres­sista, en dir que no anem bé si per­me­tem que un sec­tor impor­tant de la població quedi fora de l'estat del benes­tar. Espe­rem que aques­tes parau­les i la rea­li­tat d'alguns estats de la UE esto­vin la sen­si­bi­li­tat de Merkel i pro­piciïn un impuls soli­dari a la UE, amb una unió econòmica efec­tiva, amb con­trol pres­su­pos­tari i fis­cal i super­visió bancària i amb la volun­tat que els estats de la UE s'aju­din i garan­tei­xin, entre tots, l'eco­no­mia de cadas­cun. Segur que, a la llarga, una solució de caire euro­peu tindrà efec­tes bene­fi­ci­o­sos per a tots. Europa es troba en aquests moments en una cruïlla, en què ha de deci­dir si anar cap a una unió amb totes les con­seqüències o fer petits avenços. Donat, però, que el món no s'atura i les àrees econòmiques emer­gents són cada vegada més potents, a Europa la decisió ja li ve donada. Si volem estar pre­sents o influir en el món, s'ha d'optar, sense pau­ses, per la unió econòmica i política, que res­pecti les rea­li­tats naci­o­nals inter­nes, però que actuï com una uni­tat econòmica i política.