Ros, Mascarell i el repic de la Seu Vella de Lleida

Les cam­pa­nes de la Seu Vella de Lleida sona­ran l'Onze de Setem­bre a la tarda, just en el moment de for­mar-se la cadena humana per la inde­pendència. En aquesta decisió, però, no hi ha tin­gut res a veure cap bisbe ni cap canonge, sinó dos polítics soci­a­lis­tes: un d'ells entes­tat a coli­de­rar i reforçar el sec­tor cata­la­nista del PSC perquè el par­tit no s'allu­nyi encara més de la cen­tra­li­tat de la política cata­lana, i un altre que ja fa un temps va dei­xar el par­tit per embar­car-se, final­ment, en el govern d'Artur Mas camí d'Ítaca.

Són l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, i el con­se­ller de Cul­tura, Fer­ran Mas­ca­rell, amos i senyors, com a repre­sen­tants de la Pae­ria i de la Gene­ra­li­tat, del cam­pa­nar de la impo­nent cate­dral llei­da­tana, així com del con­junt monu­men­tal i del turó a on està situ­ada. Els ho havia dema­nat l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana (ANC) de Lleida, a través d'una petició for­mal pre­sen­tada dijous al con­sorci públic que ges­ti­ona el turó i el con­junt monu­men­tal. La breu cimera entre pre­si­dent i vice­pre­si­dent del con­sorci per deci­dir la qüestió del repic sobi­ra­nista es va fer el mateix dia a Tàrrega, apro­fi­tant que Ros i Mas­ca­rell coin­ci­dien allà en la inau­gu­ració de la Fira de Tea­tre. El resul­tat: que repi­quin les cam­pa­nes.

Es dóna la para­doxa que men­tre bis­bes com els de Sol­sona i Tor­tosa són ben reti­cents a fer sonar les cam­pa­nes de les esglésies com a salu­tació a l'excep­ci­o­nal mobi­lit­zació per la sobi­ra­nia del país, dos segui­dors de la raci­o­na­lista i, en prin­cipi, acon­fes­si­o­nal soci­al­de­mocràcia euro­pea puja­ran al cam­pa­nar, tot i que no en per­sona, per fer repi­car la Seu Vella en atenció a una petició ciu­ta­dana.

La Seu Vella i el seu cam­pa­nar són de titu­la­ri­tat pública perquè Felip V, un cop der­ro­tada i saque­jada la ciu­tat de Lleida el 1707, va orde­nar con­ver­tir la seu en una infame caserna mili­tar. Al segle XX es va tras­pas­sar la titu­la­ri­tat de l'edi­fici a la Pae­ria, ja que l'exèrcit es tras­lla­dava a un altre turó de la ciu­tat. Com que la cate­dral nova no tenia cam­pa­nar, durant els anys d'ocu­pació casernària havia con­ti­nuat fent aquesta funció el cam­pa­nar de la Seu Vella, fent repi­car les cam­pa­nes els dies asse­nya­lats, i mar­cant el pas del temps amb el seu rellotge. Aquest fun­ci­o­na­ment autònom de la caserna va donar al cam­pa­nar de la Seu Vella un cert aire de resistència, com un dar­rer ves­tigi d'allò que era el país abans de la der­rota del 1714. Alguns his­to­ri­a­dors asse­gu­ren que el capítol cate­dra­lici va man­te­nir la pro­pi­e­tat del cam­pa­nar, de manera que el Bis­bat en seria el titu­lar, però a la pràctica el con­sorci públic ges­ti­ona el con­junt monu­men­tal com un tot de la seva pro­pi­e­tat.

Aquest serà el punt simbòlic on començaran els repics de cam­pa­nes per tot el país l'Onze de Setem­bre. I els cam­pa­ners, dos polítics ori­gi­na­ris d'un par­tit que no anirà a la pro­cessó.