El taüt del PSC

Vagi per davant que qual­se­vol pre­gunta que hagues­sin acor­dat el pre­si­dent Artur Mas, Oriol Jun­que­ras, Joan Her­rera i David Fernàndez m'hau­ria sem­blat excel·lent. Em feia més por la inca­pa­ci­tat de posar-nos d'acord que no pas el con­tin­gut i la data de la con­sulta. Ja sabem que, massa sovint, els cata­lans són el pit­jor ene­mic de Cata­lu­nya. Afor­tu­na­da­ment, ahir no va ser el cas. Ben al con­trari, ahir va ser un dia històric. El bloc demòcrata va ser capaç de bas­tir una fórmula inclu­siva i clara, dei­xant boca­ba­dats els inde­pen­den­tis­tes apo­calíptics i el govern del PP, que estava con­vençut que ens mataríem entre nosal­tres abans d'arri­bar a un
acord.

Però cal no exhi­bir ni tri­om­fa­lisme ni cofo­isme. Que s'hagi gua­nyat una bata­lla no vol dir que s'hagi gua­nyat la guerra, que serà llarga i dura. Només vol dir que encara som vius i que la par­tida con­ti­nua. La victòria en aquesta pri­mera bata­lla no ha estat abso­luta. Hi hem dei­xat un cadàver: el PSC. Els soci­a­lis­tes han optat per ali­near-se amb el PP i Ciu­ta­dans. Em sap greu, perquè la for­mu­lació de la pre­gunta és per­fec­ta­ment accep­ta­ble per a un soci­a­lista fede­ra­lista. Ja no hi ha cap dubte que Pere Navarro es va pre­ci­pi­tar quan va donar el cop de porta a la lli­ber­tat i la democràcia. Vati­cino que aque­lla decisió serà la mort, a curt ter­mini, del PSC. Les bata­lles a cara o creu no són el lloc idoni per a les posi­ci­ons febles.

Els interes­sos uni­o­nis­tes els defen­sa­ran molt millor, sense cap mena de dubte, l'Alícia Sánchez-Camacho i l'Albert Rivera. I els interes­sos legítims dels fede­ra­lis­tes seran defen­sats, d'ara enda­vant, per Joan Her­rera i Josep Antoni Duran i Lleida. Quin espai polític li queda, doncs, al PSC? Crec que l'espai que li queda fa uns dos metres de llar­gada per un metre d'ample: l'espai sufi­ci­ent per enca­bir-hi el seu taüt.