L'amor ardent a la llibertat

El pas­sat mes de maig, en una visita a l'ajun­ta­ment de Mora d'Ebre, em va cri­dar l'atenció una foto en blanc i negre pen­jada en una paret: el pre­si­dent Macià, d'esquena, plan­tat en un cotxe des­ca­po­tat, inten­tant tra­ves­sar un pont de la vila abso­lu­ta­ment col·lap­sat per per­so­nes de totes les con­di­ci­ons soci­als que l'acla­men, totes som­ri­ents. De Macià, que tenia un patri­o­tisme ardent, resulta il·lumi­na­dora la capa­ci­tat de con­nec­tar amb la gent i fer-los somiar els seus som­nis amb ell. Va saber com­bi­nar l'enfron­tar-se a la rea­li­tat amb man­te­nir els ide­als.

Sem­pre és un bon moment per tor­nar sobre la figura del pre­si­dent Fran­cesc Macià. El 80è ani­ver­sari del seu traspàs, el dia de Nadal de 1933, ens en dóna una magnífica ocasió, ara que som a tocar d'un 2014 car­re­gat de com­me­mo­ra­ci­ons del pas­sat i de cites amb el futur. L'ener­gia, la fe, la devoció amb què va viure la seva vida i el seu com­promís amb Cata­lu­nya són, encara avui, un llum encès que guia els pas­sos dels qui hem anat al dar­rere. Dona­rem l'empenta defi­ni­tiva a la lli­ber­tat de Cata­lu­nya si som capaços de fer la síntesi entre aques­tes tres fites de la nos­tra història i que repre­sen­ten els seus pro­ta­go­nis­tes: la mort del pre­si­dent Macià, el Tri­cen­te­nari dels fets de 1714, i un segle de la cons­ti­tució de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya i del seu for­ja­dor, Enric Prat de la Riba.

Durant l'any vinent hi haurà oca­si­ons de des­gra­nar per què és impor­tant per a nosal­tres la com­me­mo­ració del 1714 i la pèrdua de les lli­ber­tats cata­la­nes. Vull que­dar-me per ara en el que movia aquells cata­lans a resis­tir més enllà de tota espe­rança: l'amor a la lli­ber­tat. Aquesta visió de la vida, que ens enllaça amb les millors tra­di­ci­ons euro­pees, és també el fil roig que relliga les tra­jectòries d'Enric Prat de la Riba i Fran­cesc Macià.

El propi pre­si­dent Macià va relli­gar aques­tes fites en el que és un dels dis­cur­sos més bri­llants de la nos­tra història, el que va pro­nun­ciar el 6 de desem­bre de 1932 en cons­ti­tuir-se el pri­mer Par­la­ment de Cata­lu­nya de l'època con­tem­porània: “Em plau salu­dar-vos, hono­ra­bles Dipu­tats de Cata­lu­nya, din­tre aquests murs que el destí ha vol­gut que fos­sin, jus­ta­ment, els matei­xos que alçà per aba­tre Cata­lu­nya l'usur­pa­dor de les nos­tres lli­ber­tats. Renas­cut l'espe­rit immor­tal de la nos­tra raça, pren pos­sessió vic­to­ri­osa d'aquesta for­ta­lesa, per cele­brar-hi de nou Corts nos­tres, que hi dic­ta­ran lleis nos­tres, en llen­gua nos­tra. Sen­tiu-la, la joia d'aquest moment! I, amb ella, la vos­tra res­pon­sa­bi­li­tat, i la vos­tra glòria. Hi ha un poble alçat al vol­tant vos­tre. Escol­teu la seva vibració! Reco­lliu els seus anhels! Rea­lit­zeu les seves espe­ran­ces! Res ni ningú no pot pri­var-vos, ara, de plas­mar-li aque­lla Cata­lu­nya, que, sal­vant-lo de la inqui­e­tud del viure, el meni cap als ide­als! Sou la lliure volun­tat de la pàtria, sou, hono­ra­bles Dipu­tats, tot Cata­lu­nya en peu.” Són parau­les que retra­ten fidel­ment el seu moment i que molt bé se'ns podrien apli­car ara, encara que el llen­guatge seria en part dife­rent.

També Macià, com Prat, era un home de cons­trucció. “La cre­ació de l'Estat Català no és una estridència, és un acte cons­truc­tiu”, havia dit ja el 1922. A par­tir del 1931 va poder començar a fer-ho: “Som ciu­ta­dans d'un poble que ha estat lliure i ho vol tor­nar a ser”, havia dit. En parau­les de Màrius Tor­res, “la ciu­tat d'ide­als” que volien bas­tir els la van ensor­rar, però “més llu­nyana i més lliure” n'hi havia una altra que envi­ava, per sobre d'aquell temps pre­so­ner, batecs d'aire i de fe. És la nos­tra. Hi estem arri­bant. Perquè, com deia Macià, “els drets dels pobles i els dels homes a fer-los pre­val­dre no pres­cri­uen mai”.

En una ocasió vaig expres­sar el desig que la meva pre­sidència fos una síntesi entre Enric Prat de la Riba i Fran­cesc Macià, perquè crec que la com­bi­nació dels seus valors seria un gran actiu per a Cata­lu­nya. De Prat, la deter­mi­nació i el rigor, la com­bi­nació de pen­sa­ment i acció, la cap­tació del millor talent amb inde­pendència de les ide­o­lo­gies, el pro­jecte clar, el patri­o­tisme con­seqüent, el seny orde­na­dor. De Macià, la força de l'ideal i la capa­ci­tat de con­nec­tar amb la gent. Si sabem resis­tir com els patri­o­tes de 1714; si man­te­nim vius els ide­als i els objec­tius, mal­grat els obs­ta­cles, com va fer Macià; i si al mateix moment som capaços de fer la millor cons­trucció pos­si­ble del país amb les eines que tenim, com Prat de la Riba, tro­ba­rem punts de llum amb els quals crear l'espe­rança que el país neces­sita.