Devorar els fills

El 29 de març, en aquest mateix diari, vaig recla­mar la neces­si­tat de “matar el pare” per part dels joves diri­gents soci­a­lis­tes i asse­nya­lava a Coll­boni, Par­lon i Elena com a les peces clau per por­tar-ho a terme. Tres mesos després, pre­sen­ciem com són els pares que s'empas­sen els fills en una set­mana increïble, com si es tractés de la revisió post­mo­derna d'una tragèdia grega.

De fet, fa recor­dar aquell qua­dre del cèlebre pin­tor Fran­cisco Goya en què Saturn es menja el seu fill. I és que el PSC ha estat capaç d'empas­sar-se una gene­ració sen­cera de joves diri­gents. En el qua­dre Cho­ro­nos es menja els fills de la seva dona, Rea, per por de ser des­tro­nat algun dia per un d'ells. Una metàfora fantàstica de la no accep­tació del pas del temps. Un pas del temps que tam­poc volen veure a Nica­ra­gua els Sala, Iceta, Zara­goza o Obi­ols.

El pano­rama per al PSC és tràgic, però dei­xem-lo que faci el seu camí. Mirem el futur. És el moment de cons­truir un nou pro­jecte polític soci­a­lista gene­ra­ci­o­nal que doni res­posta a la Cata­lu­nya que ve i que vol viure en lli­ber­tat.

Avan­cem està cri­dat a ser una de les referències en la recons­trucció de l'espai soci­a­lista. La coherència i, sobre­tot, la for­ta­lesa que ha mos­trat en els dar­rers dos anys ha de ser ara una vir­tut necessària per posar en pràctica la gene­ro­si­tat que reque­reix el moment. Qui és generós sem­pre genera ale­gria. I l'ale­gria i l'opti­misme són cab­dals en aquests mesos vinents per al nos­tre país. L'assem­blea del 28 de juny a Sant Feliu de Codi­nes és un bon punt de par­tida.

La recons­trucció reque­reix d'alguns ingre­di­ents impres­cin­di­bles. En pri­mer lloc, la com­pli­ci­tat màxima amb Nova Esquerra Cata­lana per a la recons­trucció, ple­gats, del soci­a­lisme català. En segon lloc, el reco­nei­xe­ment del lide­ratge de Joan Ignasi Elena. I final­ment, a les por­tes d'unes elec­ci­ons muni­ci­pals clau, l'impuls d'una política d'ali­an­ces locals que per­me­tin plan­te­jar alter­na­ti­ves muni­ci­pals de progrés, superant les fórmu­les cone­gu­des en els pri­mers 35 anys d'ajun­ta­ments democràtics.

Les opor­tu­ni­tats són fora, i sobre­tot després de la diàspora. Ara bé, el nou començament no pot fer-se sobre el res­sen­ti­ment d'allò que no va fun­ci­o­nar. No podem estar pen­sant en la imatge que ens pro­du­eix el qua­dre de Goya. Cal que dibui­xem un futur amb una mot­xi­lla de colors plena de lli­bres –per lle­gir, és clar–. En temps relle­vants és neces­sari cer­car les claus per cons­truir un pro­jecte libe­ral i pro­gres­sista, d'arrel lli­bertària, radi­cal, refor­mista. I en temps de relleus, sobre­tot cal crear les con­di­ci­ons objec­ti­ves per tal que un dia no molt llunyà apa­re­guin nous lide­rat­ges que com­por­tin de nou allò de matar el pare. Accep­tar-ho forma part del cicle vital i polític.