Josep Rahola
POLÍTIC JUBILAT
«La millor manera de dominar un país com Catalunya és arruïnar-lo econòmicament»
Rahola recorda algunes vivències que el van portar a participar activament en la vida política i repassa algunes etapes viscudes a ERC, es mostra optimista respecte al moment polític actual i opina que, malgrat les dificultats que ens posa Madrid, Catalunya se'n sortirà
Josep Rahola i d'Espona (Barcelona, 1918) és enginyer industrial i polític, fill de Baldiri Rahola i germà de Frederic Rahola i d'Espona. Militant d'ERC, va estudiar a la Mútua Escolar Blanquerna, i després de la Guerra Civil es va exiliar a França, on va mantenir contacte amb polítics i intel·lectuals catalans i amb grups d'estudiants republicans a l'exili. Va ser membre de l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC). Senador per Girona del1979 al 1986. El 2007 va ser condecorat per les JERC pel fet d'haver procurat un accés al coll de Manrella.
EL PSOE
Primer es van carregar Maragall i ara estan fent la vida impossible a Montilla, perquè defensa massa Catalunya
Pujol
Pujol ho va tenir clar i va posar Barrera com a president del Parlament per tancar la boca a un bon parlamentari
Primer es van carregar Maragall i ara estan fent la vida impossible a Montilla, perquè defensa massa Catalunya
Pujol
Pujol ho va tenir clar i va posar Barrera com a president del Parlament per tancar la boca a un bon parlamentari
Senador
Vaig votar contra el tractat amb els EUA, per dignitat, perquè havien ajudat sempre Franco
Vaig votar contra el tractat amb els EUA, per dignitat, perquè havien ajudat sempre Franco
ERC
Hortalà no ho va fer tan malament; ho va fer pitjor Colom, que era un mans-foradades
Hortalà no ho va fer tan malament; ho va fer pitjor Colom, que era un mans-foradades
Guerra civil
La nostra generació no vam tenir gens de joventut, jo tenia divuit anys en acabar la guerra
La nostra generació no vam tenir gens de joventut, jo tenia divuit anys en acabar la guerra
Entrar a la finca de Fortianell, just quan arribes a Fortià, impressiona. Aquesta explotació de Fortià, amb molta història al darrere, va ser inaugurada el 1855 com a granja escola agrícola, va funcionar amb intermitències en diferents etapes, reconvertida en seminari i caserna de brigadistes. Actualment és propietat de la família Rahola-Estrada i Josep Rahola va decidir fixar-hi la seva residència des que es va jubilar i va deixar el pis de Barcelona.
Ens vam reunir en un despatx ple de llibres i documents antics. Josep Rahola, amb 91 anys, manté una lucidesa envejable. La trobada que mantenim, més que entrevista, gairebé es converteix en una llarga conversa.
–Tot i estar retirat tinc entès que segueix amb molt d'interès l'actualitat política. Tota la polèmica de l'Estatut?
–«La relació de Catalunya amb Madrid és una autèntica guerra freda.»
–Això és molt fort.
–«Les grans empreses que teníem a Catalunya ja en l'època de Franco se les van emportar a Madrid. La Roca, quan van fer l'ampliació, va anar a Madrid. La Pegaso, que aleshores era la Hispano Suiza, va passar a ser una empresa estatal i també la van portar a Madrid, i així a moltes altres empreses que es volien instal·lar a Catalunya els posaven traves, fins que decidien anar a Madrid.»
–I quina finalitat té tot plegat?
–«La millor manera de dominar un país és arruïnar-lo econòmicament. Això que passava en l'època de Franco actualment també està passant.»
–Contra Franco vivíem millor?
–«No vull dir que ara estiguem igual que en l'època de Franco, però sí que Madrid envers Catalunya continua amb la mateixa política.»
–I què creu què s'ha de fer?
–«S'ha de denunciar aquesta guerra freda que ens estan fent econòmicament.»
–Està retirat, però encara el veig molt combatiu.
–«Des d'aquí la política la veig amb molta més distància, molt diferent de quan jo era a l'executiva d'ERC o des del Senat. Ara m'ho miro de molt més lluny, no tinc gaire mobilitat i, per tant, la meva visió política avui dia és una mica distant.»
–Amb bastó, amb dificultat i a poc a poc, però encara corre.
–«Tinc el problema d'una cama en la qual portava una pròtesi que al cap de 25 anys s'ha trencat, i la cama va cap allà on vol. Això impossibilita que tingui mobilitat.»
–Des de la distància o a primera fila vostè sempre ha seguit la política.
–«Des de petit a casa ja sentia a parlar de política. El meu pare era d'Acció Catalana i jo sempre escoltava les converses que mantenia amb el meu oncle, que venia cada diumenge a fer el cafè. Era en Pere Rahola i Molinas, que militava a la Lliga Regionalista i que va ser ministre de Marina el 1935. Sempre parlaven de política. Després, jo ja no he pogut viure sense la política.»
–Quan s'hi va ficar de ple, en política?
–«Sempre m'he sentit d'ERC, però no me'n vaig fer abans de la guerra. Havia acabat el batxillerat i volia començar la carrera d'enginyer, que era molt dura. En aquell moment la política era important però per a mi era prioritari estudiar la carrera. Tot i sentir-me d'ERC no em vaig fer militant.»
–Per no voler militar finalment ha exercit un paper prou important a ERC.
–«Jo no m'hi volia ficar, però després de la mort de Franco vaig entrar a ERC i, noi, un dia Heribert Barrera va i em diu: ‘Mira, fem coalició al Senat amb els socialistes, no et vols pas presentar per Girona?' Home, mai havia pensat a tenir cap càrrec polític.»
–I ho vau acceptar de seguida?
–«Vaig consultar a la fàbrica on treballava què passaria si jo em presentava a les eleccions, si hauria de deixar la feina, i em van dir que podia continuar anant a la feina. Francament, en aquells moments jo guanyava més a la fàbrica que no pas de senador. Aleshores el sou de senador no era el que tenen ara. Em vaig presentar per Girona, pensant que no sortiria.»
–I va sortir elegit senador d'Entesa per Girona?
–«L'Ernest Lluch em va introduir políticament i em va alliçonar de com funcionaven les coses per Madrid. Va resultar que en aquelles eleccions ERC no en va treure gairebé cap i va ser una cosa extraordinària que jo fos senador d'ERC.»
–I durant dues legislatures?
–«En la segona legislatures ERC es va presentar en coalició amb CiU, jo era l'únic del grup que votava diferent. Recordo quan es va votar la renovació del tractat amb els EUA, vaig ser l'únic que hi va votar en contra. Em va venir un representant de l'ambaixada dels EUA a demanar-me per què hi havia votat en contra. Recordo que li vaig dir: ‘Miri, han donat suport a Franco i jo no puc votar a favor si vostès no canvien de política envers l'Estat espanyol.' Jo la dignitat la tinc sagrada.»
–Precisament de resultes del cop d'Estat de Franco i la guerra la seva família va haver d'exiliar-se?
–«Després va venir la guerra, van cridar la meva quinta, vaig anar al front i vaig fer la retirada i cap a França, més tard vaig poder tornar aquí d'estranquis.»
–Un exili curt, perquè vau tornar a la primera oportunitat.
–«En arribar em vaig amagar a Castelló d'Empúries, on hi havia la meva mare, i em van dir que m'havia d'anar a presentar a Figueres, a la plaça de toros, on hi havia una mena de camp de concentració. Tenia clar que en un camp de concentració se sap quan s'hi entra i no se sap ni quan ni com se'n surt. Abans d'anar a petar a un lloc així me'n volia tornar a França. Ja havia passat pel camp de concentració del Voló i se'm va ficar al cap que no aniria ni al camp d'Argelers, on ens volien portar, ni a cap altre, i em vaig escapar. Mira que els francesos, si t'enxampaven, et tiraven un tret. I aquí vaig passar de llarg de Figueres, amb la mare vam anar a Barcelona.»
–Quan va tornar ja havia acabat els estudis?
–«La gent no se n'adona, la nostra generació no vam tenir gens de joventut; jo tenia divuit anys en acabar la guerra i fins al 1941 que no es van començar a normalitzar les coses van ser cinc anys que hi va haver una situació molt precària.»
–La Barcelona de la postguerra va ser molt diferent de la que havia viscut abans del 1936?
–«Les coses van ser molt diferents. Pensa una cosa: jo tenia una educació burgesa catalana, havia estudiat a Blanquerna. Tot era idíl·lic, tot era bonic, preciós, tot era una meravella. Catalunya era un país paradisíac i nosaltres havíem de lluitar per aquest país tan paradisíac amb un entusiasme esclatant. Després va venir la guerra i et trobaves amb la crua realitat, que mataven els uns i els altres tranquil·lament, amics, coneguts, gent propera. Et podria explicar coses molt dures, però crec que no val la pena.»
–Potser que m'expliqui què hi fa avui a ERC?
–«Sóc membre del consell nacional del partit, tot i que en aquests moments tinc molt poca influència.»
–I per qui es deixa influenciar o per qui aposta, pel Reagrupament de Carretero, per Carod-Rovira o per Puigcercós?
–«Jo no aposto per cap. Això de Carretero no ho entenc. Jo amb Barrera moltes vegades no hi estava gaire d'acord però no per això he deixat el partit. Crec que tota la lluita s'ha de fer des de dins, i no muntar alternatives fora d'ERC.»
–En què no estava d'acord amb Barrera?
–«S'ha de diferenciar el bon parlamentari del bon polític; un pot ser molt bon parlamentari i no necessàriament ha de ser un bon polític. Barrera era molt bon parlamentari.
–I també un bon president del Parlament?
–«No sé de cap partit en què el president del parlament nacional sigui el president del partit. Pujol ho va tenir clar i va posar Barrera com a president del Parlament per tancar la boca a un bon parlamentari. Tot plegat va fer mal a ERC.»
–A ERC hi faltava gent jove, hi havia una generació tap?
–«Barrera era el tap.»
–Ho va trencar Colom?
–«Amb Barrera el partit estava econòmicament molt malament, després va entrar Hortalà, que va portar a terme una bona gestió econòmica i de sanejament. Hortalà era un home de dretes i la seva política anava cap a l'independentisme, un independentisme de dretes.»
–Com Carretero?
–«Sí, una mica això. Hortalà no ho va fer tan malament, jo crec que després ho va fer molt pitjor Colom, que era un mans-foradades.»
–Ara ERC és al govern; creu que anem bé amb Montilla?
–«La guerra que ens fan des de Madrid és tan enorme que ara tampoc els va bé Montilla. El que voldrien és posar un Patxi López, com han fet al País Basc. Primer es van carregar Maragall i ara estan fent la vida impossible a Montilla, no el volen perquè no és prou submís i defensa massa els interessos de Catalunya.»
–La solució: la independència?
–«Crec que la independència s'ha de guanyar per majoria; mentre no tinguem majoria s'ha de fer la feina de convèncer la gent perquè optin per la independència.»
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.