Política

opinió

Ha caigut tot sol al pou

Tot s'ha anat en orris en un tres i no res. Predicava els valors i no els vivia en un tema tan cabdal com el de pagar els impostos

La bio­gra­fia política i humana de Jordi Pujol i Soley s'ha torçat irre­pa­ra­ble­ment en un comu­ni­cat fet públic el dia de Sant Jaume a mitja tarda. Hi ha qui diu que el reco­nei­xe­ment d'haver ama­gat diners a l'estran­ger durant 34 anys serà una taca grossa en la tra­jectòria d'un per­so­natge que ha estat una icona pel cata­la­nisme polític. Però el més pro­ba­ble és que sigui un final propi d'una tragèdia de Shakes­pe­are amb tots els ingre­di­ents de dra­ma­tisme per­so­nal i col·lec­tiu.

El par­tit que fundà l'ha fet fora de la seva pre­sidència honorífica i de tots els honors i càrrecs que es deri­va­ven de la seva res­pec­ta­bi­li­tat. Tot ple­gat, molt trist per a tot­hom. Però això és el que hi ha i el país seguirà enda­vant tot dige­rint un ensurt polític de gran mag­ni­tud amb una forta càrrega moral. Una vida tan llarga com a polític s'ha esta­ve­llat en el penya-segat de l'opa­ci­tat fis­cal i en les infor­ma­ci­ons de les irre­gu­la­ri­tats d'algun mem­bre de la família que ani­ran sor­tint des dels tri­bu­nals i des del mit­jans de comu­ni­cació. El títol del seu últim lli­bre, El cami­nant davant del con­gost, sem­bla avui pre­mo­ni­tori.

El vaig conèixer per­so­nal­ment a finals del 1974 a Irlanda. Era un acti­vista polític que visi­tava l'illa embol­ca­llat en la repre­sen­tació de Banca Cata­lana. Era per par­lar als repre­sen­tats de les joves cam­bres de Comerç d'Europa. En aquells moments, era també el que manava a la revista Des­tino, una publi­cació que des dels anys qua­ranta havia aglu­ti­nat el bo i millor del peri­o­disme català durant la dic­ta­dura.

Pujol ho apro­fi­tava tot per la causa política. Ha tre­pit­jat Cata­lu­nya des de 1952 mol­tes vega­des. Conei­xia tot­hom. Quan havia de pren­dre una decisió impor­tant, m'havia dit, se n'anava a l'últim racó de Cata­lu­nya i mirant la cara d'un cam­pe­rol o d'una dona vella que pre­nia el sol en un recer, ja en tenia prou. Recordo que el poble de Bal­domà (la Noguera) va fer una festa a finals dels noranta per cele­brar la visita de Pujol, que encara no havia estat mai en aquell poblet.

No cal­gue­ren gai­res pre­sen­ta­ci­ons tant bon punt vaig arri­bar a Killer­ney, comp­tat de Cork, en una mena de bal­ne­ari on Pujol estava a punt de dis­ser­tar. Tu ets en Foix, oi? Què m'expli­ques, què passa a Lon­dres, com veus la situ­ació dels labo­ris­tes, què pas­sarà a Rhodèsia... Amb el temps des­co­bri­ria que aquesta allau de pre­gun­tes davant d'algú que apa­rei­xia física­ment per pri­mera vegada a l'uni­vers pujolià no era sinó una estratègia per pas­sar a con­ti­nu­ació a donar les seves opi­ni­ons sobre les pre­gun­tes que aca­bava de for­mu­lar. Feia les pre­gun­tes, gai­rebé ho ha fet sem­pre, no a l'estil socràtic, sinó per dei­xar anar un allau d'opi­ni­ons per­so­nals sobre qual­se­vol tema.

Era un polític de mena, que s'aixe­cava molt aviat, amb una memòria pro­di­gi­osa, que no parava mai i que veia els movi­ments polítics com juga­des d'escacs. Com diria Lluís Armet anys més tard, “quan els soci­a­lis­tes ens aixe­quem en Pujol ja ens ha fet tres o qua­tre puta­des”.

En les nom­bro­ses con­ver­ses per­so­nals i telefòniques, en les tro­ba­des i en els actes soci­als, sem­pre hi havia un recel mutu. Molt sovint no ende­vi­na­ves el motiu de la tru­cada fins que havien pas­sat deu minuts. Sem­pre hi havia un estira-i-arronsa dialèctic i polític.

Un estiu estava molt pre­o­cu­pat pels valors. En par­lava des de Que­ralbs i des de les xer­ra­des que feia arreu del país. No s'hi que­dava molts dies, a la Vall de Núria. Es movia pel ter­ri­tori, tru­cava a alcal­des, con­se­llers i gent diversa de Cata­lu­nya. M'insistí molt sobre el tema dels valors fins al punt que em demanà una repro­ducció par­cial d'una entre­vista que havia estat publi­cada un diu­menge en un diari de Girona. Però el redac­tor a qui li vaig encar­re­gar el resum no va titu­lar pels valors i al dia següent venia la tele­fo­nada amb la queixa cor­res­po­nent. Fou aquell dia que li vaig dir que els valors eren molt impor­tants, però que les con­duc­tes encara ho eren més. No tornàrem a par­lar del tema.

Pujol tenia un arxiu men­tal, una mena de disc dur, on hi ha emma­gat­ze­mats uns quants milers de cata­lans amb totes les seves deri­va­des. Era un fons docu­men­tal que actu­a­lit­zava cons­tant­ment. Pujol por­tava a la memòria la fitxa de tota la gent que reme­nava les cire­res del país. Els peri­o­dis­tes ocupàvem un arxiu espe­cial. En aquells anys els conei­xia a tots i podria dir que no se'n refi­ava de cap. I dels que se'n refi­ava una mica mol­tes vega­des els uti­lit­zava. En això seguia la tra­dició dels polítics clàssics.

Tot s'ha anat en orris en un tres i no res. Pre­di­cava els valors i no els vivia en un tema tan cab­dal com és el de pagar impos­tos. És ell qui ho ha dit. En certa manera, penso que l'ensul­si­ada de Pujol no l'han pro­vo­cat els seus adver­sa­ris o ene­mics. Ha cai­gut al pou tot solet.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia