Cartes sobre la taula

Al pre­si­dent Mas se'l veia distès, amb ganes d'expli­car-se però també de jugar. I així és com va actuar en la con­versa amb el peri­o­dista Iñaki Gabi­londo, ahir al ves­pre, dins el cicle de con­ferències Ins­tint, al tea­tre Barts, al Paral·lel. L'esce­nari, amb tots dos asse­guts en tam­bo­rets i amb Gabi­londo posat en el rol del peri­o­dista espa­nyol que mira amb com­prensió el procés sobi­ra­nista, con­vi­dava a la pro­xi­mi­tat. Va ser una con­versa en cas­tellà –perquè l'eme­tien en directe per inter­net, va pre­ci­sar Andreu Bue­na­fu­ente, d'El Ter­rat, una de les pro­duc­to­res pro­mo­to­res de l'acte– i es va cen­trar molt en les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i l'Estat espa­nyol. Una part de res­pos­tes del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat es van enca­mi­nar a la peda­go­gia, a l'argu­men­tació de per què hem arri­bat fins a aquest punt. En aquest punt, això sí, hi va haver esquit­xos de relat per­so­nal. “Me la vaig jugar al 100% el 9-N i espero aca­bar aquest procés de la millor manera pos­si­ble, crec que recu­llo el parer de molta gent”, va afir­mar.

Mas va sem­blar que feia el gest de posar les car­tes sobre la taula de cara a les elec­ci­ons ple­bis­citàries, i va rei­te­rar la seva aposta pel 27-S, amb una idea que ja havia asse­nya­lat dar­re­ra­ment: si no gua­nya aques­tes elec­ci­ons, és a dir, si la seva llista no queda com a pri­mera força, inde­pen­dent­ment que el sobi­ra­nisme sumi, Mas ple­garà, “tal com han fet els líders britànics”, va comen­tar. No obs­tant això, no va arri­bar a ense­nyar totes les car­tes. No va reve­lar un as impor­tant, que s'haurà d'acla­rir aviat, que és qui haurà d'inte­grar la seva llista, o si es dirà “la llista del pre­si­dent”. És més, les seves referències a Unió van ser min­ses, de no voler fer tren­ca­dissa. Va comen­tar que donava “vol­tes” a la llista amb què es pre­sen­ta­ria al 27-S i que veia clar que hau­ria d'inte­grar gent de la soci­e­tat civil. Abans, no s'havia estat de recor­dar que la llista unitària que va pro­po­sar al novem­bre volia ser, tot i no tenir el suport de la resta de par­tits, “una eina nova per a una cosa nova”. “I van pre­fe­rir anar-hi de la forma tra­di­ci­o­nal...”

En qual­se­vol cas, va ser molt clar sobre quin és el resul­tat elec­to­ral més neces­sari. “Amb una majo­ria justa no tens les matei­xes garan­ties ni la mateixa força per tirar-lo enda­vant”, va asse­gu­rar. Inter­pel·lat diver­ses vega­des sobre si hi hau­ria alguna fórmula d'entesa amb l'Estat espa­nyol que no passés per la inde­pendència, si després del 27-S les coses ja serien irre­ver­si­bles, Mas va fer una altra d'aque­lles res­pos­tes que mas­tega a poc a poc i amb clare­dat: “Quina és l'alter­na­tiva? Quin és el preu de la renúncia? No puc afir­mar quin és el risc que cor­rem, però el preu de la renúncia és molt més alt; molt sovint el pit­jor és no fer res.”

De les cle­ques que va repar­tir durant la con­versa, una va anar per a Podem, de qui va dir que “debi­lita el caràcter ple­bis­ci­tari” del 27-S. “Algu­nes for­ma­ci­ons que apa­rei­xen com a noves volen ser bas­tant inde­fi­ni­des sobre el tema sobi­ra­nista i can­viar l'eix del debat sobi­ra­nista”, va afir­mar.

Una altra cleca va anar per la reacció de l'Estat espa­nyol amb la xiu­lada al Camp Nou per la final de la copa del Rei. Aquí es va espla­iar i va arren­car un dels aplau­di­ments més gene­ro­sos de la nit. Va negar que escoltés la xiu­lada a l'himne espa­nyol. Va des­criure la seva reacció facial així: “Sí que em diver­tia una mica veure un estat que havia fet totes les ame­na­ces pos­si­bles perquè hi hagués silenci, i acon­se­guia una xiu­lada monu­men­tal en un camp amb més bas­cos que cata­lans.” “Però entén el dolor dels espa­nyols per la xiu­lada a l'himne?” –li pre­gunta Gabi­londo. “L'entenc, el mateix que ens dol a nosal­tres que durant tres anys de mani­fes­ta­ci­ons, amb 1,5 mili­ons de per­so­nes al car­rer, ens diguin que allò és una mino­ria”, va con­tes­tar.