Neutralitat positiva

Sovint se sen­ten quei­xes pel poc posi­ci­o­na­ment de l'empre­sa­riat en l'actual procés de rei­vin­di­cació naci­o­nal.

Aquest tòpic hau­ria d'haver que­dat reba­tut amb el solemne lliu­ra­ment del Mani­fest del Far a la pre­si­denta del Par­la­ment, on el con­junt de cam­bres i les més sig­ni­fi­ca­ti­ves asso­ci­a­ci­ons empre­sa­ri­als cata­la­nes (amb l'excepció de Foment) se situ­a­ven a favor del dret a deci­dir. I es tracta d'enti­tats trans­ver­sals, la majo­ria, amb mem­bres de tota dimensió. No és pas poca cosa.

És cert, però, que les empre­ses a títol indi­vi­dual opten en gene­ral pel silenci i dele­guen en les patro­nals un posi­ci­o­na­ment que, si bé no encapçalar l'eman­ci­pació naci­o­nal atesa la plu­ra­li­tat dels seus mem­bres, sí que almenys dóna suport explícit a una con­sulta i el resul­tat que se'n derivi.

El perquè d'aquesta mesu­rada prudència és fàcil d'enten­dre. D'entrada, perquè no és gaire oportú bar­re­jar el comerç amb la política quan hi ha vin­cles econòmics i també afec­tius tan forts amb Espa­nya i, per desgràcia, no es gau­deix d'una cul­tura política que per­meti ento­mar-ho fàcil­ment més enllà de casa nos­tra. I també perquè, ben mirat, no li cor­res­pon del tot sig­ni­fi­car-se al direc­tiu d'una empresa. L'empresa pri­vada (una altra cosa seria una coo­pe­ra­tiva) no és pas un ens democràtic que repre­senti els seus inte­grants, com sí que ho és un ajun­ta­ment, ni tam­poc una orga­nit­zació humana patri­moni d'una per­sona. En con­seqüència, en una empresa la neu­tra­li­tat política i social sem­pre ha de pre­val­dre i, si bé és del tot legítim que algú que tin­gui la con­dició d'empre­sari expressi la seva opinió a favor o en con­tra, en rea­li­tat aquest no pot par­lar en nom d'un col·lec­tiu social i en canvi d'alguna forma implícita­ment el posi­ci­ona o si més no el com­pro­met. Ni hem de repre­sen­tar ni hem d'adoc­tri­nar ningú.

Tot això vol dir que l'empresa se n'ha de man­te­nir al marge? En abso­lut. És bo que les orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als pren­guin opció, si més no per l'ele­men­tal dret democràtic a l'elecció del propi futur. I és també molt posi­tiu que facin con­tri­bu­ci­ons per tirar enda­vant el pro­jecte sense defa­llen­ces però amb tota la diplomàcia pos­si­ble, apor­tant la prudència i visió de futur que és con­subs­tan­cial a la gestió empre­sa­rial.

A nivell indi­vi­dual la veri­ta­ble fer­mesa i adhesió al país de les empre­ses s'ha de veure a l'hora de la veri­tat, sobre­tot si s'arriba a pro­duir, hipotètica­ment, una rup­tura no pac­tada. Des de les grans cor­po­ra­ci­ons finan­ce­res que hau­ran de resis­tir a infi­ni­tat de pres­si­ons per man­te­nir l'estricta neu­tra­li­tat fins a mol­tes empre­ses més modes­tes amb un fort arre­la­ment comer­cial a l'Estat espa­nyol que pot­ser hau­ran d'ante­po­sar una visió glo­bal i a llarg ter­mini als seus interes­sos més imme­di­ats. Serà l'hora de seguir amb la tasca poc èpica de la feina quo­ti­di­ana que genera riquesa, però també de fer cos­tat sense esca­ra­falls al govern de la Gene­ra­li­tat en allò que dis­posi, com ara l'obtenció de recur­sos fis­cals. Això és el que cal dema­nar a l'empre­sa­riat, la dis­creció actual, que si més no poc inter­fe­reix, i la for­ta­lesa futura. El poble català s'està com­por­tant de forma exem­plar i l'empre­sa­riat també, més del que sem­bla.

Al cap­da­vall els empre­sa­ris no som més que ciu­ta­dans, d'opi­ni­ons diver­ses i amb una mot­xi­lla fei­xuga al dar­rere.