Retòriques contraposades

La pri­mera opor­tu­ni­tat de veure ple­gats, en una entre­vista pau­sada, el pre­si­dent Puig­de­mont i l'expre­si­dent Mas va per­me­tre apre­ciar les seves for­mes con­tra­po­sa­des. Els con­tras­tos entre l'un i l'altre es van fer evi­dents en la manera de par­lar, els ges­tos i fins i tot la tria
del voca­bu­lari. També es va posar de mani­fest l'alleu­ja­ment que ha sen­tit Mas de la pressió que ha sos­tin­gut fins ara i com Puig­de­mont entoma el pes de la nova i ines­pe­rada res­pon­sa­bi­li­tat. Cap dels dos va estal­viar algu­nes referències fami­li­ars i un lèxic que en més d'una ocasió va tre­pit­jar el ter­reny dels sen­ti­ments i de la for­ta­lesa de caràcter. Això, com­bi­nat amb mis­sat­ges direc­tes de tran­quil·litat, com els que Puig­de­mont es va esforçar a donar: “La gent està sere­na­ment espe­rançada i és opti­mista” i, en un altre moment, “Serà un govern i una legis­la­tura que en cap moment tin­dran un minut de buit legal”.

Abans que arri­bes­sin a l'històric res­tau­rant 7 Por­tes, que en
la dedi­catòria al lli­bre de sig­na­tu­res Puig­de­mont va qua­li­fi­car de “veri­ta­ble tem­ple de la gas­tro­no­mia”, els Mos­sos havien ras­tre­jat amb tot detall els entorns i l'inte­rior de l'edi­fici per garan­tir-ne la segu­re­tat. Unes mesu­res que van sor­pren­dre el mateix per­so­nal de l'esta­bli­ment. Algú fins i
tot comen­tava que no recorda-
va una cosa simi­lar d'ençà que van rebre la visita del rei Joan Car­les I, el 1992.

De seguida es va veure un Mas més rela­xat que de cos­tum. Ja a l'hora del maqui­llatge, va expli­car l'estrena recent de la seva con­dició d'avi, amb el nai­xe­ment de les dues pri­me­res nétes. Abans de pren­dre posició a la taula de l'entre­vista, Mas va fer el seu carac­terístic gest de pas­sar-se una mà pels cabells. Puig­de­mont, en canvi, no sol tocar-se la ufa­nosa tofa de cabell, encara que sí que va fer una bufada al ser­rell quan el maqui­lla­ven.

L'inici de la con­versa tele­vi­siva per­met conèixer par­ti­cu­la­ri­tats de les hores prèvies a l'anunci de l'acord i la sor­tida política per inves­tir pre­si­dent l'exal­calde de Girona i for­mar govern. Mas havia fet alguns comen­ta­ris a la seva família sobre la pos­si­bi­li­tat de
fer el pas al cos­tat que aca­ba­ria fent. La nit abans que s'acabés tro­bant el des­llo­ri­ga­dor, Mas va sopar amb uns amics i els va “comen­tar com esta­ven les con­ver­ses amb la CUP”.

A Mas li agrada donar tota mena de detalls i esten­dre's en el relat, far­cir-lo de dades pre­ci­ses. Gai­rebé fa un repàs hora a hora de com va anar aquell dis­sabte cab­dal per a la política cata­lana. Per con­tra, Puig­de­mont és més donat a con­den­sar el dis­curs, a ofe­rir titu­lars i a eco­no­mit­zar el llen­guatge: si amb una frase pot dir el que vol dir, no en gasta dues. Pot­ser per aquest motiu, també, s'expressa de manera directa, sense vacil·laci­ons. En algun moment, fins i tot recalca que no és home de “vacil·laci­ons temo­ren­ques”. La tria de l'adjec­ti­vació de seguida crida l'atenció en el cas de Puig­de­mont: també l'ús de con­cep­tes clau per pro­pul­sar una idea. A l'hora d'abor­dar l'onada d'infor­ma­ci­ons mediàtiques con­tra la seva figura
–o la de l'expre­si­dent Mas, al seu moment–, parla d'“info­xi­cació”, una idea que el mateix Mas li man­lle­varà després. “Selec­ci­ono molt bé el que lle­geixo per evi­tar els pro­ble­mes del núvol tòxic”, asse­nyala, ara, el pre­si­dent peri­o­dista. De fet, Mas pre­senta com una de les raons de la tria de Puig­de­mont com a pre­si­dent la seva capa­ci­tat de “cons­truir un dis­curs fresc, idees noves”. “Quan parla, és interes­sant, no és retòric”, és la flo­reta que llança Mas
a Puig­de­mont.

Amb la mateixa nor­ma­li­tat amb què explica que inten­tarà man­te­nir la seva vida fami­liar a Girona amb la dona i les filles, Puig­de­mont va rela­tar com va ser el dis­sabte en què s'anun­ci­a­ria
el seu nom com a nou pre­si­dent: la seva dona s'havia aga­fat el dis­sabte per estar amb unes ami­gues a Bar­ce­lona, i va tru­car a corre-cuita a uns amics perquè
es fes­sin càrrec de les filles men­tre la dona no tor­nava a Girona. “Em volen fer pre­si­dent”, diu que va dir a la dona. I va aga­far el cotxe, tot sol, cap a Bar­ce­lona. Depèn de com vagi la seva tra­jectòria com a pre­si­dent, d'aquest viatge en soli­tari cap a la capi­tal, se'n pot escriure molta lite­ra­tura. En aquest viatge, va reve­lar que havia sen­tit el “temor” ini­cial davant la pos­si­bi­li­tat de ser pre­si­dent. Per què? “Jo no m'havia pre­pa­rat per ser pre­si­dent; com a molt, em podia ima­gi­nar que podria ser con­se­ller, i si m'ho hagues­sin dit, hau­ria dit que no.” L'alcal­dia de Girona era la seva “zona de con­fort”, sabia que ara li venien “anys de lluïment” i començava a pen­sar què faria un cop tanqués l'etapa a l'alcal­dia. Però va tenir ver­ti­gen? “No sóc donat al ver­ti­gen”, afirma. I, una estona després, hi posa el colofó: “La segu­re­tat l'he tin­gut sem­pre.” Puig­de­mont dri­bla la tendència a l'èpica pròpia de Mas –que en la con­versa recor­darà la duresa dels seus 12 anys de can­di­dat a la Gene­ra­li­tat i cinc elec­ci­ons– i la subs­ti­tu­eix per la fer­mesa, la mirada fixa, el ros­tre ina­mo­vi­ble i, de vega­des, la res­posta con­tun­dent.

El que encara pensa com podria subs­ti­tuir és el timó que Mas tenia al seu des­patx de pre­sidència. “Els claus encara hi són posats; mira­rem d'apro­fi­tar-los”, asse­nyala Puig­de­mont, amb tota tran­quil·litat. Té alguna idea, que con­necta amb l'arre­la­ment gironí i la pro­xi­mi­tat: si pot, hi posarà un qua­dre de l'artista gironí Paco Tor­res Monsó.

A Mas sovint se li havia retret un excés de for­ma­li­tat o fins i tot massa aus­te­ri­tat en les for­mes. La seva nova posició política per­met apre­ciar un Mas més dei­xat anar, que es declara amb ganes de dis­fru­tar de les seves dues nétes –“tinc 59 anys i sóc un avi rela­ti­va­ment jove”, pre­su­meix– i d'afi­ci­ons com lle­gir i viat­jar sense pres­ses. Els solcs al ros­tre tes­ti­fi­quen el que ell mateix reco­neix de la seva tra­jectòria política: “Són molts anys i he rebut molt.” Sem­bla que, com a con­seqüència natu­ral d'aquesta rela­xació d'ara, Mas deixa llis­car algu­nes crítiques –amb tota la intenció– a “la mei­tat de la CUP” que va votar en con­tra de fer-lo pre­si­dent. Diu que sem­pre porta a sobre el docu­ment de l'acord amb la CUP, l'aireja fins a tres vega­des com dient-los “ja sabeu què us toca” i envia un dard a la dipu­tada Anna Gabriel, clara­ment ali­ne­ada amb el no a Mas: “Segu­ra­ment ha demos­trat més ganes de tenir càrrecs que jo.” Una atza­ga­iada que pot­ser palesa el que ell ano­mena la “força del caràcter”, la importància de la qual va apren­dre d'“un mes­tre a l'escola”.

En la for­mació humanística i política de Puig­de­mont, té rellevància el mones­tir de Poblet i les esta­des que hi va fer de jove. Amb rei­vin­di­ca­ci­ons com aquesta, sem­bla que el cata­la­nisme torna a tro­bar un refe­rent en Poblet, on hi ha enter­rats alguns des­ta­cats reis cata­lans. El nou pre­si­dent tam­poc té cap pro­blema a expli­car com és que es va fer de CDC –pri­mer de les JNC– sent inde­pen­den­tista
de soca-rel. “La inde­pendència no m'ha interes­sat mai en si mateixa, sinó com un mitjà per fer una soci­e­tat millor.” I remarca la seva distància amb una certa línia d'inde­pen­den­tisme d'esquer­res, amb la qual cada
any per la Diada acu­dia al Fos­sar de les More­res, però no hi com­par­tia
un model social. “CDC no ha estat mai un par­tit doc­tri­nari, no diu com has de pen­sar o d'actuar; segu­ra­ment la clau del seu èxit ha estat la falta d'ortodòxia”, afirma. Mas fa que sí amb el cap.