Opa als presidents

Hi ha dos com­pro­mi­sos dels quals els polítics fugen com un gat escal­dat. El pri­mer és el de posar la mà al foc per un com­pany. Tant és així que recent­ment Felipe González ho va haver de fer per Manuel Cha­ves i José Anto­nio Griñán sug­ge­rint que li havia dol­gut el dis­si­mul del con­junt del soci­a­lisme davant la impu­tació dels dos històrics diri­gents. I hi ha una segona situ­ació que resulta tant o més com­pro­mesa, que és la de lli­gar el futur al del teu cap de files, sobre­tot si aspi­res a relle­var-lo. Ahir, davant els atacs d'Albert Rivera a Mari­ano Rajoy, Soraya Sáenz de San­ta­maría es va veure forçada a pro­cla­mar “l'orgull” de pertànyer a l'equip del líder del PP “des de fa setze anys” i, en aquest sen­tit, asse­gu­rava que con­ti­nuarà for­mant-ne part fins a les dar­re­res con­seqüències. En cam­pa­nya –i això també inclou els mem­bres del Con­sell de Minis­tres– sovint les decla­ra­ci­ons gran­di­loqüents se les enduu el vent. I és molt pro­ba­ble que tant les de la vice­pre­si­denta pro­cla­mant la seva abso­luta adhesió al líder com les de Rivera dema­nant el cap de Rajoy aca­bin enter­ra­des enmig del soroll dels pac­tes poste­lec­to­rals, sobre­tot si Rajoy es veu forçat a fer un pas enrere i l'alter­na­tiva perquè el PP es man­tin­gui a La Mon­cloa és la dona que s'ha for­jat a la seva ombra des que un dia de l'any 2000 va anar a pre­sen­tar un currículum al minis­tre de la Pre­sidència per tre­ba­llar com a asses­sora jurídica.

En tot cas, la fixació de Ciu­ta­dans amb el PP no s'atura en Rajoy, sinó que també es fa exten­si­ble a la seva mà dreta. Ahir, el por­ta­veu Juan Car­los Girauta asse­gu­rava que tam­poc no accep­tarà que Sáenz de San­ta­maría ocupi la pre­sidència “perquè forma part de l'equip” de Rajoy, men­tre ofe­ria una llarga llista de can­di­dats a obte­nir el sí de C's en una even­tual inves­ti­dura: Pablo Casado, Cris­tina Cifu­en­tes, Ana Pas­tor, Alberto Núñez Feijóo o Alfonso Alonso. Rivera, si més no, va llançar pilo­tes fora quan hores després se li van dema­nar expli­ca­ci­ons sobre aquesta llista d'esco­llits men­tre es limi­tava a cir­cums­criure el vet de C's única­ment a Rajoy. La qüestió, doncs, és si Girauta ha anat una vegada més per lliure o si es tracta d'una estratègia assa­jada per pro­vo­car divisió dins el PP tant sobre el futur de Rajoy com del seu even­tual suc­ces­sor, amb el benentès que Sáenz de San­ta­maría no és una diri­gent que des­perti grans sim­pa­ties dins la vella guàrdia con­ser­va­dora.

L'opa hos­til que Rivera pla­neja sobre Rajoy no sem­bla alte­rar els ànims de l'afec­tat. El seu entorn està con­vençut que això el reforça davant un públic con­ser­va­dor que observa el líder de C's com un “intrús” que ha demos­trat “que no és de fiar”. En canvi, l'intent d'absorció de la figura de José Luis Rodríguez Zapa­tero que fa Pablo Igle­sias pro­cla­mant-lo com “el millor pre­si­dent de la democràcia” i van­tant-se dels con­sells que diu que li acos­tuma a donar està pro­vo­cant dins el PSOE força neguit. Al cap i a la fi, l'exdi­ri­gent s'ha con­ver­tit en el gran obli­dat des que Pedro Sánchez va arri­bar a Fer­raz. Zapa­tero mai no ha paït que l'actual direcció no només no pre­su­meixi del seu lle­gat sinó que, a més, ha cen­su­rat i fins i tot s'ha aver­go­nyit de la seva gestió de la crisi.

La falta de sin­to­nia entre el vell secre­tari gene­ral i l'actual ha estat molt evi­dent en més d'una ocasió, sobre­tot des que es va saber que Zapa­tero s'havia vist en pri­vat amb el líder de Podem i que sovint li agafa el telèfon. A par­tir de des­co­brir-se aquesta relació, en lloc de bus­car la manera de rebai­xar la tensió, Sánchez l'ha igno­rat encara més, men­tre que el lleonès ha pro­cu­rat fer arri­bar les seves pre­ferències per Susana Díaz. Això sí, d'alguna cosa han ser­vit les dar­re­res llo­an­ces del líder morat. De sobte, Zapa­tero ha reei­xit –ahir mateix, per pri­mera vegada, com­par­tia esce­nari amb el can­di­dat a Valla­do­lid– i fonts soci­a­lis­tes diuen que en el que queda de cam­pa­nya ha rebut mol­tes peti­ci­ons perquè par­ti­cipi en actes. Ahir, Zapa­tero es va diri­gir direc­ta­ment a Igle­sias tot agraint-li “sin­ce­ra­ment” les seves “parau­les ama­bles”, però hi afe­gia: “Qual­se­vol mos­tra de res­pecte i reco­nei­xe­ment a la meva tasca ho és al PSOE i als seus votants.” “Jo em dec al PSOE. Tota la meva vida ha estat així”, sen­ten­ci­ava, després d'haver sug­ge­rit que Podem pot voler ser soci­al­demòcrata, però l'avi­sava que aquesta eti­queta és només patri­moni soci­a­lista.