MARTA SIBINA
CANDIDATA D'EN COMÚ PODEM
Nascuda un 15-M
Marta Sibina va néixer, efectivament, un 15 de maig, una data que el 2011 canviaria el seu rumb i la uniria a una causa comuna: fer fora el PP de les institucions
Va denunciar l'escàndol de la sanitat concertada a Catalunya en un vídeo que es va fer viral
En Comú Podem marxa, segons les enquestes, cap a una victòria segura a Catalunya en les eleccions generals de diumenge. A les comarques gironines s'estrena com a cap de llista, Marta Sibina (1973, Breda), que el 20-D ja va ser escollida com a número 2 per la demarcació de Barcelona. Dolors Terradas, la seva predecessora, ha fet un pas al costat. Sibina, infermera des de fa 21 anys, fa el salt de l'activisme social a la política amb un referent evident: Ada Colau. “És una dona valenta, i no només quan estava en la plataforma d'afectats per les hipoteques, sinó ara mateix com a alcaldessa de Barcelona, perquè està demostrant que en política les coses es poden fer diferents i es poden fer bé; és un orgull pensar que puc aportar alguna cosa en un projecte en què hi és ella.”
Però anem al gra. Qui és Marta Sibina? “A Breda el meu pare és una persona molt coneguda perquè és el fotògraf ‘oficial'; per a la gent del poble sempre he estat i seré la filla del retratista, així és com em coneixen”, diu la candidata, que de petita ja mostrava, segons explica amb un cert orgull, un esperit altruista que ha desembocat, no per casualitat, en una incipient carrera política. “De nena –parlo de quan tenia cinc o sis anys– era una lluitadora. M'incomodaven molt les injustícies i quan veia una cosa que creia que no estava bé, doncs anava a parlar amb la gent del poble per arreglar-ho, volia tenir cura de tothom. A l'escola sempre em proposaven com a delegada perquè era la que deia que ens havíem d'unir per canviar les coses que no estaven bé, per això des de sempre vaig voler ser infermera, per tenir cura de les persones.”
El ‘Cafèambllet'
En tot aquest esperit d'ajuda a l'altri no hi havia, encara, una consciència política formada. Això vindria més tard. Un pas determinant seria la decisió de participar en la fundació, el 2004, de la revista Cafèambllet a Blanes, una modesta publicació que acabaria destapant alguns escàndols relacionats amb els proveïdors de la gestió concertada dels Centres Mèdics Maresme-La Selva. “Al principi era una revista local, amb l'agenda i les activitats de Blanes; no teníem grans pretensions, però un dia vam pensar: anem a explicar a la gent aquesta sanitat tan bona que tenim a Catalunya.” “Ho dius amb ironia”, li replico. “No, no, de veritat. La idea era explicar per què funciona bé la sanitat a Catalunya. I com ho farem, vam pensar. Doncs preguntarem a l'hospital de Blanes, que és el que tenim al costat. El problema va ser d'ells. Vam començar a preguntar per les partides pressupostàries, on anava una cosa i on anava l'altra; aquest milió d'euros, de què en feu, i coses així, i ens vam trobar que per a això no hi havia respostes. Tot era secretisme. Si hem d'explicar les virtuts de la sanitat però no tenim informació del control de la gestió, és un problema. Vam decidir estirar el fil, i així és com vam descobrir com es porta la gestió sanitària concertada a Catalunya. Una sèrie de persones o famílies s'omplen lues butxaques amb els nostres diners amb contractes a dit i no s'hi pot fer res, ni entrant preguntes al Parlament, que no té el control d'aquests organismes. En alguns casos s'adjudiquen els contractes ells mateixos. És això que en diem la sociovergència, uns es tapen als altres.”
Les retallades
El salt definitiu a l'activisme també inclou altres episodis més personals i emotius. “Arran de les retallades; per evitar el tancament de les urgències nocturnes, ens vam mobilitzar i vam ocupar el CAP de Blanes; després un fill meu es va posar molt malalt per meningitis, amb perill de mort, i vaig veure que si aquella ambulància no hagués arribat a temps hauria estat fatídic. En primera persona, com a infermera, també vaig patir les retallades.” L'esperit d'aquella nena, que de petita no podia suportar les injustícies, va revifar encara amb més força i es va reactivar definitivament amb l'esclat del 15-M del 2011. “És quan decididament em poso en aquest camí, m'uneixo a tota aquesta gent, a una causa. Vull canviar les coses. Sóc una indignada que vol més democràcia.” I si res és casualitat, com he dit abans, potser tampoc ho és la data del seu naixement. “Sí, sóc d'un 15-M”, em diu. I jo penso, és clar, en la famosa pel·lícula d'Oliver Stone –Nascut un 4 de juliol– i també, poca broma, que ja tinc titular per a l'article.
El 15-M també ens porta un altre cop al passat de Sibina, i a la seva infància. “També és el dia que va néixer la meva àvia materna, la Siseta d'Arbúcies. Només de pensar en ella m'emociono i em posaria a plorar. No m'esperava que em preguntessis per aquestes coses... Arbúcies era la meva segona casa, ella era la clàssica iaia que es desvivia per nosaltres, tot un referent per a mi; com també ho era el meu avi de Breda, perquè els meus pares treballaven a la botiga de fotografia i jo passava moltes estones amb ell i hi tenia moltes converses a l'hort. Tots els meus records de petita són de felicitat.”
Periodisme de carrer
Admeto que jo mateix, arran de les investigacions al Cafèambllet, al costat de l'ara diputat al Parlament Albano Dante Fachín, m'havia fet la idea que Sibina era del ram, o sigui periodista. I no sóc l'únic, em confirma. “Anàvem a fer xerrades per tot Catalunya i en alguns llocs em presentaven com a periodista, però sempre remarcava que ni ho sóc ni n'he estudiat. Sóc infermera i ho repeteixo tantes vegades com calgui.” “El fet de no ser periodista no vol dir que no puguis fer una tasca periodística de carrer. De fet és una activitat que s'ha de reivindicar.” No hi podria estar més d'acord. Molts companys –i ara em refereixo als periodistes que diuen que ho són– desitjarien tenir la repercussió i el ressò fins i tot internacional que van tenir Sibina i Dante Fachín arran d'una denúncia i una posterior sentència que atemptava descaradament contra la llibertat d'expressió. Les denúncies sobre les irregularitats als hospitals de Blanes i Calella van ser penjades també en un vídeo que es va fer viral i amb un títol prou explícit: “El major robatori de la història de Catalunya.” “Quan ho escrivíem ja no sabíem de quina manera més fer-ho perquè arribés a la gent; ningú sabia que això estava passant; era com la corrupció del PP que al final és una cosa tan normal que ni t'indigna.”
La repercussió dels escàndols, la denúncia i la campanya a favor de la revista va donar a Sibina per primera vegada una imatge pública en l'activisme social, el principal planter de Podem. “La política no entrava en els meus plans, però en el món de l'activisme fas xarxa amb molta gent que creu que és l'hora d'iniciar un projecte ferm que posi les persones en el centre.” Trobar Xavi Domènech, el cap de llista per Barcelona d'En Comú Podem, va ser determinant. “Vam coincidir en la plataforma de Procés Constituent i el primer cop que em van proposar com independent d'anar a la llista ho vaig veure com un salt molt gran, em feia respecte; però si estàvem dient que aquests polítics no ens representen, que volíem fer les coses d'una manera diferent; havíem de ser les persones del carrer, les infermeres, les mestres, les aturades, les que havíem de protagonitzar el canvi.”
La conquesta
Protestar contra els polítics sovint és més senzill que fer de polític, l'aviso. “Sóc una persona molt responsable, i aquestes ganes que he tingut sempre de curar les persones, ara tinc l'oportunitat de traslladar-les a les institucions. Als carrers, les places i als llocs de treball també s'ha de lluitar, però hem de conquerir les institucions perquè allà és on es fan les lleis on es canvien les coses de veritat.”
A l'hora d'analitzar els problemes d'Espanya i Catalunya no s'aparta d'un guió ben conegut. “El PP és el partit més corrupte d'Europa i en els últims anys la política no ha tingut en compte la gent, només els poders, les multinacionals i la troica.” Es pot arreglar això d'un dia per l'altre amb Pablo Iglesias de president? “No tenim una vareta màgica, però el que impera ara és fer fora el PP.” Però caldrà pactar amb el PSOE i, primer, ells ja han dit que no volen i, segon, potser entrareu en contradicció amb el vostre propi programa.“De contradiccions en tots els projectes i en tots els anhels, sempre n'hi ha hagut al llarg de la història. S'haurà de negociar molt, però des de Catalunya no hi anem sols, tenim molts aliats, al País Valencià, a les Illes, a Galícia, etc.”
El referèndum
A les comarques gironines la independència de Catalunya és un tema cabdal, hi estiguis a favor, en contra o no ho tinguis clar. La qüestió és si deixen convèncer els independentistes, que aquí són de pedra picada, per la promesa d'un referèndum que de concret només en té la paraula? “Jo mateixa preferiria treballar en un país més petit on molts altres estats del món s'hi puguessin emmirallar en la manera de fer les coses bé, però m'adono, també en campanya, que molta gent està preocupada per com fer aquesta independència i que el full de ruta no trencarà el bloqueig. Nosaltres oferim una solució per la qual el 80 per cent dels catalans aposta i que té el suport, per primera vegada, d'un partit estatal amb possibilitats de governar”.
En aquest apartat, sense que li ho qüestioni, llança dards a ERC. “Ens veuen com l'enemic i jo, en canvi, penso que som aliats.” Potser els republicans no es refien de la promesa del referèndum, li apunto. “Jo parlo per En Comú Podem i no ens hem mogut ni un mil·límetre; després del 20-D ja vam demostrar personalitat pròpia com a grup català, tenim uns compromisos i els defensarem.”
Amant de la natura i les sèries
La candidata admet que els quatre últims mesos al Congrés han estat “intensos” i que li han deixat poc temps lliure. Quan amaini la tempesta li agradarà, admet, recuperar les seves excursions al Montseny, sobretot la pujada al Matagalls, “preciosa”, i les passejades pel pla de la Calma. La nostra sobretaula de cafè i infusió acaba, com està de moda, parlant de sèries. Diu que la seva preferida és Tremé, la joia perduda de David Simon (The Wire) i l'animo, com a dona i política, que miri Borgen. “No, sisplau; tothom em diu que la vegi i no tinc temps!”