Heroi anònim

Els mem­bres de la comi­tiva judi­cial, fune­ra­ris, bom­bers, guàrdies civils, la peri­o­dista que signa la crònica... que el 19 de juliol del 1986 van que­dar envol­tats per les fla­mes a l’Albera, on s’aca­bava d’esta­ve­llar un DC-6 d’extinció d’incen­dis francès, van poder sal­var-se del foc gràcies a un guàrdia civil que tenia bon conei­xe­ment de la zona i que va guiar els expe­di­ci­o­na­ris fins a lloc segur, al Pertús, a través de l’únic camí que el foc no havia tallat. L’heroi, anònim fins ara, és Àngel Fon­seca, que ara ja està reti­rat però que recorda amb tota mena de detall l’aven­tura que va viure el dia que l’Empordà cre­mava per tots cos­tats i l’arenga que va haver de supor­tar del jutge de Figue­res, que el va cul­par d’haver permès que els cos­sos dels avi­a­dors se’ls hagues­sin endut els bom­bers fran­ce­sos abans que hi arribés l’auto­ri­tat judi­cial de Figue­res.

Fon­seca recorda que aquell dia, un dis­sabte, ell estava en un con­trol a l’auto­pista i va veure pas­sar l’avió, molt gran, arran d’un pont. L’apa­rell va dei­xar anar una rajada d’aigua que va impac­tar amb força sobre el cotxe patru­lla. “Ja es veia que aquell avió no anava gaire bé”, remarca. I al cap de poc, ja el van avi­sar que anés cap a Can­ta­llops on la gent deia que deu­ria haver cai­gut un avió perquè havien sen­tit un estrèpit que no vati­ci­nava res de bo. I Fon­seca i dos guàrdies del puesto de Can­ta­llops van pujar, amb dos cot­xes, un Renault 4L i un Seat 127, cap a la mun­ta­nya. Van anar-hi amb un home gran de Can­ta­llops que es va ave­nir a acom­pa­nyar-los perquè conei­xia bé la zona. Tot anava de foc. A Reque­sens, la dona del petit hos­tal els va fer un entrepà i els va dir que allà hi havia un racó a recer on segur que les fla­mes no hi arri­ba­rien. Però ells van haver de pujar a la zona on sem­blava que havia cai­gut l’avió. Que havia cai­gut i havia pro­vo­cat un nou incendi que es va afe­gir a l’altre, que ja cre­mava del dia abans. I la tra­mun­tana avi­vava les fla­mes que eren tota una amenaça. “Era molt perillós, i com que la car­re­tera és sinu­osa, les fla­mes et podien atra­par en qual­se­vol moment a la sor­tida d’un revolt”, relata Fon­seca. El veí de Can­ta­llops que els havia acom­pa­nyat els va dir que allò pin­tava molt mala­ment i que ell se’n tor­nava. I va mar­xar a peu. Fon­seca recorda que prou ata­ba­lats que esta­ven i encara els tru­ca­ven des de la Comandància i el Govern Civil perquè pas­ses­sin les coor­de­na­des exac­tes del punt de cai­guda de l’avió. Una missió impos­si­ble en aque­lles cir­cumstàncies. Ells eren a prop de la zona de l’acci­dent quan els bom­bers fran­ce­sos, que havien arri­bat per l’altra banda de la fron­tera, van anar a bus­car els cos­sos dels qua­tre tri­pu­lants morts, tot i que eren en ter­ri­tori espa­nyol. “Des d’allà mateix era molt de mal saber si érem a un cos­tat o altre de fron­tera. Nosal­tres sentíem xer­racs mecànics que deu­rien fer ser­vir per obrir camí per pas­sar les lli­te­res, però des d’on érem no vèiem ni podíem arri­bar a l’avió”, relata el guàrdia, que encara ara no se’n sap ave­nir de com s’ho van fer els tres guàrdies civils per girar, a pes de braços, el 127 i el 4L, per repren­dre el camí de bai­xada cap a Reque­sens. “No saps d’on treus la força en situ­a­ci­ons límit!”, exclama. I els cot­xes que van girar a pes van haver de tor­nar-los a girar, aquest cop mani­o­brant en un punt més espaiós, quan van ser a Reque­sens. Per tor­nar a pujar, aquesta vegada amb la comi­tiva judi­cial de Figue­res amb el jutge de guàrdia i el forense Narcís Bar­da­let, que pujava amb la intenció de fer la diligència de l’aixe­ca­ment dels cadàvers. “Lla­vors el foc ja havia aflui­xat i molt de bosc ja estava cre­mat”, explica. Però la tra­mun­tana no aflui­xava i va fer revi­far les fla­mes, que for­ma­ven llengües de foc acom­pa­nya­des d’esfereïdors bru­els que puja­ven dese­nes de metres de forma amenaçadora. I la mala notícia va arri­bar per la ràdio del cotxe patru­lla: el camí pel qual havien pujat, l’únic, estava tallat per les fla­mes i era impos­si­ble recu­lar i fer el camí de tor­nada cap a Can­ta­llops pas­sant per Reque­sens. El perill era clar. Tot i el risc, el jutge i el forense no van desis­tir d’ins­pec­ci­o­nar l’avió esta­ve­llat i bus­car els cadàvers, que aviat van com­pro­var que no hi eren. En vista que ja no era pos­si­ble res­ca­tar els cos­sos dels tri­pu­lants morts, tot­hom es va pre­o­cu­par del res­cat propi. Bar­da­let, el científic pràctic, va apun­tar com a pos­si­bi­li­tat que­dar-se en una clapa de bosc ja cre­mada, que no es tor­na­ria a cre­mar. Però tot­hom va posar les seves espe­ran­ces de sor­tir il·lès del bosc encès en la pro­posta del guàrdia civil que era evi­dent que conei­xia millor el ter­reny: seguir una pista, força de mal tran­si­tar, que tra­ves­sava la fron­tera i havia de sor­tir al Pertús. I la cor­rua de cot­xes, el 4L i el 127 de la Guàrdia Civil, el de la funerària, el del jutge i el dels peri­o­dis­tes van arri­bar a lloc segur. Va ser gràcies a Àngel Fon­seca, que mai ha vist reco­ne­gut públi­ca­ment el mèrit de la seva acció. Només se li va con­ce­dir l’esbron­cada del jutge. Ell no s’ha van­tat mai de ser un heroi i s’ha avin­gut a expli­car l’aven­tura d’aquell dis­sabte negre del 1986 en haver coin­ci­dit casu­al­ment, trenta anys després, amb aquesta cro­nista, una de les per­so­nes que ana­ven amb el grup que ell va res­ca­tar. Els herois de debò es refu­gien en l’ano­ni­mat.