Històries que es repeteixen

José Daniel Brusca, de 18 anys, va des­a­parèixer el 27 de setem­bre del 1991 a Bar­ce­lona; aquell mateix dia el van tro­bar mort, sense docu­men­tació, a l’aero­port del Prat, i es va tar­dar 33 anys a des­co­brir que el des­a­pa­re­gut i el mort eren la mateixa per­sona. El cas, que sem­bla excep­ci­o­nal, l’ha difós ara el seu germà Luis, que s’esgar­rifa de pen­sar que, durant tots aquests anys que no va parar de bus­car-lo, cada cop que aga­fava un avió pas­sava ben a prop d’on l’havien tro­bat i on era enter­rat com un sense nom. El cas impacta però no és tan excep­ci­o­nal com sem­bla. Tot­hom té al cap encara el cas de “la noia de Port­bou” (aquesta set­mana s’ha pogut veure a Crims). En el cas d’Evi Rau­ter el lloc de la des­a­pa­rició (Florència) i el lloc on es va tro­bar el cos (Port­bou) eren molt més allu­nyats (1.000 km), però també es va tar­dar 32 anys a lli­gar caps i posar nom a la noia tro­bada pen­jada el 4 de setem­bre del 1990, que cons­tava com a des­a­pa­re­guda des del dia abans.

Hi ha altres casos que no han tin­gut tanta trans­cendència però que són igual d’inau­dits. El veí de Vic Josep Guix Plans, de 51 anys, alt i prim, va ser vist per dar­rera vegada el dia 20 d’agost del 2002 al bar Pròleg, de la plaça Sant Felip de Vic. Durant dues dècades el ros­tre de Josep Guix Plans va aparèixer als car­tells d’Inter-SOS i la família va posar anun­cis en què dema­nava ajuda per tro­bar-lo i va recórrer a vidents i tot. Cap pista d’on podia ser. Fins que un dia del 2023, 21 anys després, els Mos­sos van tru­car a la porta de la família del des­a­pa­re­gut i els van donar la notícia: el seu germà va ser tro­bat mort a les vies del metro de Bar­ce­lona l’endemà mateix de la seva des­a­pa­rició a Vic. Vint-i-un anys sense que es cre­ues­sin les dades que hau­rien permès iden­ti­fi­car-lo. La causa que no es lli­gues­sin caps es podria tro­bar en la cir­cumstància que el 2002 a Osona ja hi havia des­ple­gats els Mos­sos, que són els que van rebre la denúncia, però en canvi, a Bar­ce­lona no, i la segu­re­tat ciu­ta­dana era a mans de la Policía Naci­o­nal.

Un cas més recent, que demos­tra que, tot i que s’avança en tec­no­lo­gia i ciència (quan van des­a­parèixer Evi Rau­ter i Brusca no hi havia ADN) en la inves­ti­gació cri­mi­nal, la meto­do­lo­gia poli­cial també deu fallar. El 29 de desem­bre del 2020 es va tro­bar el cadàver d’un home flo­tant al mar a Port­bou. Anava ves­tit de Zara i tenia unes carac­terísti­ques físiques relle­vants perquè era molt alt i gros. Es va fer càrrec del cas la Guàrdia Civil –que té les com­petències al mar–, que va fer com­pro­va­ci­ons amb diver­sos des­a­pa­re­guts però amb resul­tat nega­tiu. El 17 de desem­bre (12 dies abans de tro­bar el cadàver) els Mos­sos de Figue­res havien reco­llit la denúncia de la des­a­pa­rició de Rac­hid Benali, un veí de Figue­res, alt i gros, que no havien vist des del 13 de desem­bre. No es va rela­ci­o­nar un fet amb l’altre fins que, trans­cor­re­guts vuit mesos, quan l’home ja era enter­rat en un nínxol de bene­ficència, va arri­bar la infor­mació que havien tro­bat coin­cidències de les emprem­tes del cadàver a la base de dades: eren de Benali.

Els cen­te­nars de cadàvers sense nom segur que tenen un nom asso­ciat a un des­a­pa­re­gut en algun lloc. Però costa encai­xar les peces del puzle.