El dia que vam perdre la Irene

El 16 de març del 2011 era dimecres. Aquell dia, els Mossos detenien a Vilassar de Mar Joan Puigpey per l’assassinat 4 mesos abans de la seva dona, Carme Blanch. A l’Audiència de Girona es jutjava el funerari Jaume Sastre per l’intent d’assassinat de l’alcaldessa de Roses Magda Casamitjana. El riu Ter, que passa a tocar del Palau de Justícia de Girona, baixava ple i s’havia desbordat en alguns punts. La presa de Susqueda vessava per alt per primer cop en quinze anys arran de les pluges torrencials del dia abans. No gaire lluny, a l’altra riba del Ter, recordo que a la sobretaula d’un dinar amb el llavors cap de la Policia de Girona, Josep Palouzié, i el tècnic en seguretat Carles Aros, al restaurant Asador Casa Manolo del pont de la Barca de Girona, ens miràvem el riu que baixava enfurismat i arrossegava troncs, branques. Aquella tarda, companys que eren a la cafeteria de la Farinera, llavors la nostra seu del diari, van veure entrar Jordi Llauger que els preguntava si la seva dona, la nostra companya periodista Irene Rigall, era allà, perquè ell no la trobava. La Irene no era allà i en Jordi va marxar a buscar-la. Aquella mateixa tarda un company del diari, Jordi Pla, es va creuar amb la Irene a la plaça de Miquel de Palol, a pocs metres de la Farinera. Es van saludar. Ja ningú més, que se sàpiga, va veure la Irene, que aquell dimecres començava uns dies de vacances. A mi la notícia que la Irene havia desaparegut em va arribar el divendres dia 18 i llavors al diari van preparar un tema amb l’anunci de la desaparició i la petició d’ajuda per trobar-la. La família ja havia fet la denúncia als Mossos. Van arribar pistes que la situaven a l’estació de Girona (on rondava una noia que s’hi retirava molt), a Lloret, a la Bisbal. Però, com sol passar, cap pista va servir per trobar-la. El diumenge 20 de març, la seva bossa va aparèixer en un mur del jardí d’una casa de Taialà, més enllà del pont de Fontajau. A la bossa de la Irene hi era tot menys el mòbil, que després es va saber que un noi l’havia trobat el dia 17 a tocar d’un arbre, darrere l’Auditori, al costat del riu, i se l’havia quedat. Quan els Mossos van demanar les imatges de les càmeres de seguretat de l’Auditori i altres punts, ja va ser massa tard. Havien passat més de 10 dies i no es guardaven. A la vista del lloc de la troballa de la bossa i el telèfon i del testimoni que la va veure dirigir-se en direcció al riu, els equips d’emergència i un gran contingent de voluntaris van muntar batudes per terra, aigua i aire, amb gossos rastrejadors, canoes, helicòpters a l’entorn del riu entre el sector del Palau de Justícia i l’Auditori i el pont de la Barca. Rastrejos fluvials que amb el temps es van ampliar més avall, on una bruixa de bona reputació indicava que podia ser. Quan hi ha desesperació es juguen totes les cartes i el que digui el contrari menteix.

No es va trobar cap rastre de la Irene. Van passar mesos, anys... Es van difondre fotografies d’ella mostrant com seria el seu rostre amb uns anys més i es va fer recerca internacional. L’any 2014, el fiscal Enrique Barata va interrogar, sobre la desaparició de Rigall, Doramas Sánchez, implicat juntament amb Dave Verbist en la desaparició, l’any 2013, d’una altra gironina, Montse Méndez, que va ser trobada esquarterada després que Verbist confessés. Doramas Sánchez feia de cambrer al bar de la Farinera, on Rigall solia anar a fer el cafè amb els companys. Però Doramas va dir al fiscal que se’n recordava d’algú, com ara de mi, de periodistes que anaven al bar, però que no recordava haver vist mai la Irene. Investigació tancada. I la Irene va continuar essent una persona desapareguda. El febrer del 2019 va passar un fet inaudit. Un mosso fora de servei que feia esport va trobar per casualitat un os, un tros de maluc, a la llera del Ter darrere l’Auditori, un dels punts que més s’havien rastrejat buscant la Irene. I l’ADN va provar que era d’ella. Així que el 2019, quan el seu home ja havia format una altra família i tenia dos fills, Irene Rigall va ser declarada oficialment difunta. I el jutjat va tancar el cas de la desaparició amb un informe dels Mossos que amb un reguitzell d’expressions eufemístiques conclou que la periodista aquell 16 de març dia tenia intenció de suïcidar-se i que “passades unes hores va aconseguir el seu propòsit”. Una conclusió, però, que no està avalada per cap prova material ni testifical i que 14 anys després coneguts, companys i amics no comparteixen. Jo no ho veig clar (que no podia haver caigut?) i tinc remordiments de no haver fet prou per esclarir què li va passar a la periodista que seia a dos metres de la meva taula, que jo tenia decorada amb els rostres d’altra gent desapareguda, com l’Anna Eva Guash. Si aquella tarda, quan el seu home va venir a la Farinera dient que no la trobava, ens haguéssim mobilitzat... Ara sabem que era ben a prop. I és sabut que les primeres hores sempre són clau. Sento que no vam córrer prou per buscar-la.