Cal Músic tanca la porta

Feia dies que havia posat un rètol a la porta: “A par­tir de l'1 d'octu­bre, tan­cat per jubi­lació.” Diven­dres a mig matí deia: “Falta 1 dia”. En Joan Jua­nola, que viu amb la seva ger­mana, la Maria Teresa, i que diven­dres era a Figue­res a com­prar, ha deci­dit abai­xar per­si­a­nes. En Joan s'ha jubi­lat. “No m'han dei­xat fer-ho abans. Ja sóc dels de la nova llei”, deia.

En Joan Jua­nola és la ter­cera gene­ració dels Jua­nola. L'avi Joan, Illa de segon cognom, va ini­ciar el negoci cap allà al 1922. Va com­prar la casa a un fer­rer i la va anar fent arre­glar. En queda molt, a la botiga, d'aquell temps. Molta fusta. “Abans la mà d'obra era barata.” Em van expli­car que el fus­ter es va ins­tal·lar un any aquí i anava fent cada dia una estona. “Només mar­xava els caps de set­mana per anar a veure la xicota.”

L'avi Jua­nola era músic. D'aquí ve el nom del negoci. “Tocava el violi per les con­tra­des.” Una car­rera estron­cada per una malal­tia cardíaca que es va endur la seva filla Mont­ser­rat. Malalt de pena, l'avi Joan va dei­xar de tocar. Diuen que només va tren­car el silenci el dia del bateig del seu nét Joan, l'actual pro­pi­e­tari.

La segona gene­ració va viure guerra i post­guerra. El pare, Patrici Jua­nola Fàbrega, va menar el negoci en els anys de més bullici al nucli d'Albanyà, quan hi van arri­bar a viure més de 300 per­so­nes, més de qua­tre vega­des més que ara. “El negoci ha anat evo­lu­ci­o­nant i nosal­tres, des del 1922, ens hem anat adap­tant a allò que ens ha dema­nat el cli­ent: cami­ses, cor­ba­tes, tabac i tot el que neces­si­ten els que cami­nen.” La botiga va viure tota la revi­fada lenta i aus­tera de la post­guerra. Fins a l'arri­bada del gas, Albanyà era racó de tro­bada de car­bo­ners, llo­gar­ret de càrrega de cami­ons. Això també donava vida al nucli i a la botiga.

Cal Músic ha estat al llarg dels anys una mica de tot. Des del lloc de tro­bada els diu­menge a la tarda, l'espai on anar a ballar, fins a l'únic cen­tre de comu­ni­cació amb l'exte­rior. Encara hi ha dins la botiga un racó que sal­va­guarda la dis­creció per al que parla per telèfon, que per­met ima­gi­nar una antiga cen­tra­leta de cables i mano­ve­lla.

“Després de la guerra, a sobre la botiga hi teníem un manu­bri i s'hi feia ball”, recorda. La situ­ació geogràfica d'Albanyà, molt pro­per a la fron­tera fran­cesa, l'ha mar­cat als mapes com a lloc d'atu­rada i de pas per a excur­si­o­nis­tes i guàrdies civils.

“Nosal­tres vam tenir telèfon –l'únic del poble– abans que Sant Llo­renç!”, recorda tot orgullós. “El telèfon li interes­sava a la Guàrdia Civil per la pro­xi­mi­tat amb la fron­tera.” En els dar­rers anys, ha estat plaça de repòs per a cami­nants i ciclis­tes que fan via a través del GR-11. Fa notar que ha estat un opor­tu­ni­tat per conèixer gent d'arreu del món. Aquest visi­tant de parada ha estat el sos­te­ni­dor econòmic de la botiga. “Ja no es pot viure, però, només dels mesos d'estiu. A més, ja en tenim prou. Ara m'haig de cui­dar.” Bus­carà temps per anar a l'hort, per pas­se­jar i també per des­co­brir què hi ha de veri­tat en tot això que
el famós inven­tor de les pas­ti­lles Jua­nola era un parent llunyà seu.