Es resisteix a l'extinció

Van tor­nar a sal­tar les alar­mes al Bosc d'en Vilaró al mes de juliol. El ple de Mont­cada apro­vava un pla de l'Àrea Metro­po­li­tana de Bar­ce­lona (AMB) que plan­teja una extinció dife­rida amb dret de superfície durant 35 o 40 anys de la urba­nit­zació. Fa més de qua­ranta anys que els muni­ci­pis de Mont­cada i Rei­xac i Bada­lona arros­se­guen la pro­blemàtica sense haver donat una solució, mal­grat que hi ha hagut dife­rents intents, a les dues-cen­tes famílies que viuen en una urba­nit­zació nas­cuda com mol­tes altres arreu de Cata­lu­nya a la dècada dels sei­xanta i que és pro­ducte de l'auto­cons­trucció. L'ele­ment dife­ren­cial, però, és la situ­ació: es troba en plena ser­ra­lada de Marina, entre Mont­cada i Rei­xac i Bada­lona, en sòl fores­tal, fet que la situa fora de la lega­li­tat. Fa qua­tre dècades que els veïns con­vi­uen amb un futur incert i recla­men “una solució excep­ci­o­nal per una situ­ació que també ho és”, asse­gura la pre­si­denta de l'asso­ci­ació de veïns de la urba­nit­zació, Begoña Navajo. I és que con­si­de­ren que el Bosc d'en Vilaró és un petit poble, on tot­hom es coneix i s'ajuda, que ha cres­cut empa­rat en part per la per­mis­si­vi­tat de les admi­nis­tra­ci­ons i per la volun­tat d'uns veïns que s'han resis­tit a mar­xar. “La gent té un vin­cle i un sen­ti­ment de per­ti­nença molt fort amb el Bosc que s'explica perquè en mol­tes famílies hi han vis­cut i hi viuen fins a qua­tre gene­ra­ci­ons”, hi afe­geix Navajo. Rebut­gen el docu­ment marc ela­bo­rat per l'AMB, una pro­posta que té l'ori­gen en la petició feta l'any 2012 per l'Ajun­ta­ment de Mont­cada –lla­vors diri­git pel PSC– a l'ens supra­mu­ni­ci­pal per bus­car asses­so­ra­ment i una sor­tida a la pro­blemàtica després de diver­sos intents fallits de lega­lit­zar l'espai. Des del juliol, han mos­trat el seu rebuig amb pro­tes­tes al ple –a la sessió del juliol els van desa­llot­jar de la sala– i a dife­rents actes cele­brats a Mont­cada. Se'ls iden­ti­fica fàcil­ment per les samar­re­tes taron­ges que por­ten i tenen clar que duran les seves rei­vin­di­ca­ci­ons allà on cal­gui.

“És una situ­ació dura, traumàtica i difícil”, asse­gura Jordi Sánchez, el regi­dor d'Urba­nisme de Mont­cada i mem­bre de l'equip de govern, for­mat per ICV-EUiA, ERC i Círculo de Mont­cada. Al Bosc d'en Vilaró hi ha 204 cases, una setan­tena de les quals afec­ta­des per expe­di­ents de dis­ci­plina urbanística i almenys una sentència en ferm. Cal tenir en compte que prop del 90% de la urba­nit­zació està en ter­renys de Mont­cada. Segons Sánchez, com que la llei no per­met cons­truir, s'ha vol­gut bus­car “una escletxa per com­plir la lega­li­tat de la manera menys traumàtica pos­si­ble” i, per tant, que no suposi l'ender­roc imme­diat. “Hi ha un desa­just entre la lega­li­tat i la rea­li­tat”, hi afe­geix. La pro­posta de l'AMB és un docu­ment de bases que s'ha de tre­ba­llar amb els veïns i, per tant, es veu des del con­sis­tori com un punt de par­tida per no donar l'esquena a la situ­ació. Segons Sánchez, cal fer actu­a­ci­ons a la urba­nit­zació atesa la degra­dació dels car­rers –van ser els veïns els que van sufra­gar el pavi­ment–, la falta d'enllu­me­nat públic i la difi­cul­tat d'accés a la zona en cas d'incendi. Tot i això, els veïns defen­sen que viuen en una urba­nit­zació “molt digna” i recla­men que els dei­xin fer millo­res a les seves cases i a l'exte­rior.

La pro­posta de l'AMB va arri­bar al ple després de reu­ni­ons amb la Gene­ra­li­tat, la Dipu­tació, el Parc de la Ser­ra­lada de Marina, el Síndic de Greu­ges i l'Ajun­ta­ment de Bada­lona. El pri­mer tinent d'alcalde i res­pon­sa­ble d'Urba­nisme de Bada­lona, Oriol Lladó, afirma que el docu­ment de bases de l'AMB també pas­sarà per ple a la ciu­tat veïna abans que fina­litzi l'any. “Amb la llei a la mà no és pos­si­ble la lega­lit­zació. La pro­posta de l'AMB per­met fer millo­res a la urba­nit­zació i evi­tar que el pro­blema es faci més gros.” En el cas de Bada­lona, hi ha poques cases afec­ta­des –que al con­trari que la resta no tenen ser­vei d'aigua a la llar– i cap expe­di­ent de dis­ci­plina urbanística obert. L'autobús arriba a la zona des del 2007, tenen llum a les cases i telèfon i una comu­ni­tat de pro­pi­e­ta­ris.

Asse­guda en un banc de la urba­nit­zació, Nati­vi­dad Apa­ri­cio, un dona de 86 anys, recorda com va arri­bar ja fa més de trenta anys amb el seu home i els seus fills des de Bada­lona. “Tot ha can­viat molt”, asse­gura després d'expli­car com a anècdota que quan els nens eren petits no pujava cap autobús al barri i havien d'apro­fi­tar que bai­xa­ven els tre­ba­lla­dors de l'emis­sora per por­tar-los a l'escola. A la urba­nit­zació hi torna a haver molts nens. Amb la crisi econòmica, tor­nar a la casa dels pares o dels avis ha estat la solució per a mol­tes pare­lles amb nens. També hi ha qui ha arri­bat fa poc bus­cant tran­quil·litat i una manera de viure dife­rent. És el cas de Javier Roldán, que hi viu des del 2000 amb la pare­lla i qua­tre fills. “Em van asse­gu­rar que la situ­ació es regu­la­ria. Estic pagant una hipo­teca i em podria que­dar en uns anys al car­rer”, explica. Pels veïns no és cap nove­tat l'extinció en dife­rit. Ja els la van pro­po­sar el 1983 però la des­a­pa­rició de la Cor­po­ració Metro­po­li­tana va atu­rar el procés. Lamen­ten que no s'hagi lega­lit­zat abans la situ­ació, com altres urba­nit­za­ci­ons de Sant Cugat i Bada­lona, i que s'hagi endu­rit la nor­ma­tiva. Denun­cien que ha man­cat infor­mació i que s'han sen­tit aban­do­nats després d'anys de mirar cap a una altra banda.