Els masos del cap de Creus

Només en sur­ten trenta-dos en el lli­bre, però Arnald Plujà cal­cula que a la zona del cap de Creus han exis­tit prop de qua­tre-cents masos. “No han coe­xis­tit mai junts; alguns han des­a­pa­re­gut amb el pas dels segles, d'altres s'han des­plaçat, uns s'han divi­dit en masos més petits i d'altres s'han ampliat. Però la den­si­tat de masos que hi ha hagut en aquest espai d'uns 100 km² (entre Llançà, el Port de la Selva, Cadaqués i Roses) és un cas únic, això no es troba enlloc més”, diu l'autor d'Els masos per­duts del cap de Creus (Brau Edi­ci­ons). El lli­bre, il·lus­trat amb imat­ges de Robin Town­send –i foto­gra­fies anti­gues del mateix autor– se cen­tra en cons­truc­ci­ons que fins fa sei­xanta o setanta anys eren ocu­pa­des i en la majo­ria dels casos avui són ruïnes. Plujà fa trenta anys que recorre el cap de Creus pre­gun­tant, fent fotos, aga­fant apunts i docu­men­tant-se. Per això el lli­bre no es limita a ser un catàleg, un recor­re­gut per a excur­si­o­nis­tes ni un recull d'imat­ges espec­ta­cu­lars, tot i que també és tot això alhora. El tes­ti­moni directe dels que han vis­cut en aques­tes masies, la relació de noms dels maso­vers i famílies que hi han vis­cut donen vida a tot un món avui des­a­pa­re­gut.

“Els masos són un reflex de la his­to­ria”, diu Plujà. Han anat caient gar­ro­ta­des suc­ces­si­ves, cau­ses múlti­ples que han pro­vo­cat l'abandó: des de les pes­tes dels segles XIII i XIV, les guer­res, la fil·loxera, el fran­quisme que ordena replan­tar pins... El moment deci­siu és quan arri­ben les car­re­te­res, les esco­les, els ser­veis als pobles que fan que es creï un abisme amb els masos.

Els masos per­duts del cap de Creus des­co­breix un patri­moni des­co­ne­gut, que encara hauríem de ser a temps de recu­pe­rar però que remet a molts inter­ro­gants: la funció del Parc Natu­ral del Cap de Creus, la pos­si­bi­li­tat o no de recu­pe­rar un patri­moni d'aquesta enver­ga­dura, i més pre­gun­tes que plan­teja també l'arqui­tecte Antoni Vila­nova en el pròleg. I una difi­cul­tat afe­gida que subrat­lla Plujà és la diver­si­tat dels masos, les seves històries, els orígens, i les pos­si­bi­li­tats de recu­pe­ració: per una banda el mas Estela, el mas de la Pera­fita, o el mas Marés, que sem­bla­ven con­dem­nats i avui són explo­ta­ci­ons vinícoles moder­nes que pro­du­ei­xen vins de qua­li­tat que s'expor­ten arreu del món; per l'altra, masos gran­di­o­sos com el mas Mont­joi (amb torre inclosa), dret fa només deu anys i que avui és a terra.

Posats a triar-ne un, l'autor esco­lleix el de la Llo­ba­tera, enru­nat sota el Pení. “Deu tenir set-cents o vuit-cents anys; van fer un forat a la mun­ta­nya amb pic i pala per rebai­xar la mun­ta­nya i amb la pedra es va fer el mas. És una cate­dral de pedra, amb parets de qua­tre metres, un exem­ple de l'esforç humà per con­ver­tir un paratge”, diu Plujà.