Societat

Societat

Els Amador de les Pedreres

La fam i la misèria els van expulsar de Benalúa i els van portar a l'exili, on van trobar l'arrelament a Girona, en una muntanya oblidada a les Pedreres

Accepten el pla proposat per l'Ajuntament, però no volen que es trenqui la família ni perdre els costums

“Aquí no hi ha droga,ni es beu ni es fuma. Molts de nosaltres treballem i els nens estan escolaritzats” El 8 d'abril, Dia del Poble Gitano, alguns membres del clan han proposat celebrar una festa de reconciliació a la muntanya

La història de la família Ama­dor és un relat d'exili i arre­la­ment. A l'exili, els hi va empènyer la fam i una vida mise­ra­ble que els obli­gava a viure en coves, a pas­sar gana i a tre­ba­llar pocs dies a l'any. L'arre­la­ment, el van tro­bar en una mun­ta­nya deso­lada, terra de ningú, en aquell moment pro­pi­e­tat de l'exèrcit, on els va des­ter­rar un ajun­ta­ment des­bor­dat per l'arri­bada de per­so­nes a la recerca de feina i opor­tu­ni­tats. Un viatge de 1.000 quilòmetres des de Benalúa de Gua­dix, a Gra­nada, fins a les Pedre­res, a Girona, que Juan Ama­dor i Isa­bel Muñoz Here­dia, acom­pa­nyats de vuit dels seus setze fills –expli­quen que un dels ger­mans va morir en el tra­jecte–, van fer en tren l'any 1951. Arri­bats a casa nos­tra, es van tro­bar que, a l'hora de pre­gun­tar on es podien esta­blir, el fun­ci­o­nari del con­sis­tori, ales­ho­res gover­nat per Antoni Fran­quet, els va enviar a dalt del Cal­vari, a tocar de la torre Alfons XII, una cresta colo­nit­zada per molts altres com ells, que havien aixe­cat cases de joguina tant a la torre Giro­ne­lla com al cas­tell de Montjuïc. “El meu home –asse­gura l'Ange­lita, la vídua de Juan El Loco, el fill gran de la pare­lla de colons– va dir que se n'anava a Cata­lu­nya perquè allà hi havia feina en la cons­trucció. Estàvem en un moment molt dolent; havíem hagut de mar­xar de Benalúa a El Bejarín [a dos quilòmetres i mig] perquè no podíem omplir la panxa i, quan em van cri­dar per anar a Girona, no m'ho vaig pen­sar dos cops.”

Amb quinze anys, es va tro­bar que la nova casa era una cabana de cartró, xapa i fusta. L'Ange­lita va viure una situ­ació enre­ves­sada. “Però molt millor que la que teníem a Benalúa, perquè com a mínim aquí alguns dels ger­mans podien tre­ba­llar i s'asse­gu­ra­ven un plat a taula.” Esta­ven sense llum i sense aigua. “Per beure, n'havíem d'anar a bus­car a la font de Sant Daniel i, per ren­tar, baixàvem a l'Onyar.” La matri­arca explica que les penúries no la van espan­tar: “Vaig tro­bar feina a l'escor­xa­dor; pri­mer, a Can Turon i, després, a Riu­de­llots. A les tres de la mati­nada, em pas­sa­ven a reco­llir al rellotge de la Devesa. A més, vaig pujar vuit fills, qua­tre homes i qua­tre dones.” Avui, que és besàvia, es resigna a con­tra­cor –“per mi no em mou­ria”, diu– amb el pla que ha apro­vat l'Ajun­ta­ment.

El seu cunyat, San­ti­ago Ama­dor, que és pre­si­dent de l'asso­ci­ació de veïns, pun­tu­a­litza: “Vam emi­grar a Cata­lu­nya quan estàvem farts de pas­sar gana. Volíem sobre­viure. Si vivim aquí dalt –con­ti­nua–, és perquè l'Ajun­ta­ment ens va enviar a la mun­ta­nya, ja que, segons ens van dir, allà no molestàvem a ningú. Ens ho van dir a nosal­tres, però també als que es van esta­blir a la torre Giro­ne­lla i al cas­tell de Montjuïc. Tots vivíem en bar­ra­ques de xapa i ura­lita, i a poc a poc les hem anat modi­fi­cant fins que s'han con­ver­tit en cases. I ja ho veu, ara vivim bé.”

En San­ti­ago, que va començar fent de mano­bre i quan va millo­rar l'eco­no­mia va posar una parada al mer­cat –pri­mer, de fruita; després, de roba–, avui es gua­nya la vida amb un camió fent pollas­tres a l'ast i diu que una de les pri­o­ri­tats de la comu­ni­tat és tren­car amb la imatge este­re­o­ti­pada que tenen d'ells: “Diuen que els gita­nos som gent a qui no ens agrada tre­ba­llar, però, que jo sàpiga, aquí ningú tra­fica amb droga, ningú roba i ningú busca pro­ble­mes amb els altres bar­ris, i les per­so­nes inten­ten viure de la seva feina, que sovint és molt precària. Li expli­caré una anècdota: quan vam voler fer pujar l'aigua, vam anar a la com­pa­nyia. No ens va fer gens de cas. Sort vam tenir del bisbe i del fet que nosal­tres vam ser els que vam obrir les rases per fer pujar les cano­na­des.”

‘Paja­ri­llos'

Les quei­xes d'en San­ti­ago no són a la babalà. Molts recor­den quan Juan El Loco exer­cia de patri­arca i, sent com era un home amb una forta per­so­na­li­tat, va rebut­jar l'ofe­ri­ment de les auto­ri­tats per res­si­tuar la família en pisos soci­als a la Font de la Pólvora. Va dei­xar clar que no volia tren­car la comu­ni­tat, que tenia por de per­dre els nens i els joves, per als quals tenien plans i els volien donar un futur millor.

Luis Ama­dor Fernández, que es va pas­sar catorze anys mun­tant bici­cle­tes a Eco­sol, a Vila­bla­reix, i va arri­bar a encar­re­gat fins que les reor­ga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als i un tumor a la cama –quan el van ope­rar i l'hi van treure, pesava cinc qui­los– el van dei­xar a l'atur –avui està pen­dent d'una inva­li­desa–, té molt clar que, si les seves filles, Maria Àngels, Tamara i Adri­ana, han anat a l'escola i a l'ins­ti­tut, és perquè vol que “tin­guin una vida molt millor” que la seva i que “se'n puguin sor­tir”. Amb el seu germà, en Fras­quito, nas­cut amb una mal­for­mació a la mà i ope­rari del Mifas fins que l'Ajun­ta­ment va cedir l'admi­nis­tració dels pàrquings a una empresa pri­vada que el va treure del mer­cat labo­ral, ara entrena car­di­nes –ells en diuen paja­ri­llos–, amb les quals com­pe­tei­xen en els molts con­cur­sos de cant d'ocells que se cele­bren a Cata­lu­nya, ja sigui a Olot o a Sant Celoni: “Es tracta que la car­dina canti molta estona i, com més ho faci, més punts li ator­guen –diu en Luis–. Si gua­nyes un dis­sabte, et donen un premi en espècie; si gua­nyes tres mesos seguits, una copa. És una afició molt enco­rat­ja­dora que ens agrada i amb la qual no fem mal a ningú.”

El so de les car­di­nes acom­pa­nya la bai­xada fins al grup de cases on viu l'Ange­lita amb algun dels seus fills i nets. Llo­renç Car­re­ras, antic direc­tor de l'escola Annexa, que ha vist créixer i ha edu­cat molts dels joves de la comu­ni­tat, s'ha apun­tat a la seva lluita, i avui, com a dina­mit­za­dor cul­tu­ral i social, fa un plan­te­ja­ment molt sen­zill: “Viuen en habi­tat­ges pre­ca­ris, mar­cats per l'aus­te­ri­tat, els tenen menys­tin­guts i estan amenaçats d'expulsió, però ells s'hi volen que­dar. Això hau­ria de fer refle­xi­o­nar molts giro­nins que no els conei­xen ni els reco­nei­xen i que en par­len des­pec­ti­va­ment com «els gita­nos del Pirulí» sense enten­dre que és una comu­ni­tat cohe­si­o­nada en què l'espe­rit fami­liar és el fona­ment que els ajuda a viure.”

Pot­ser la pre­venció neix de les idees pre­con­ce­bu­des sobre l'ètnia gitana i les rela­ci­ons soci­als, però tan sols cal una visita a la casa de l'Ange­lita per enten­dre que l'edu­cació dels fills i dels nets és comu­nitària, i que són per­so­nes pacífiques, hos­pi­talàries i cons­ci­ents del moment que estan vivint.

Luis Ama­dor Ama­dor, fill del patri­arca Juan i casat amb Manoli Rodríguez, cui­nera a l'Annexa, on tre­ba­llen altres dones del clan, i tre­so­rera de l'asso­ci­ació de veïns, asse­gura: “El nos­tre mal nom no està jus­ti­fi­cat; aquí no hi ha droga, ni es beu ni es fuma. Molts tre­ba­llem i els nens estan esco­la­rit­zats, van a l'Annexa o a l'ins­ti­tut Vicens Vives. Jo cada dia em llevo a les cinc del matí per anar a la feina, a Dach­ser, una empresa de trans­ports. Aquí dalt cada cop hi ha més pare­lles joves, inter­cul­tu­rals, i ens esfor­cem perquè els nos­tres fills tin­guin un futur millor. Un nebot meu, Manuel Ama­dor, en Lolo, és infer­mer i ara és a Eivissa estu­di­ant per ser lle­va­dor; l'Estre­lla s'ha matri­cu­lat per ser tècnica de labo­ra­tori, però en rea­li­tat vol fer opo­si­ci­ons per ser poli­cia muni­ci­pal; tenim una pare­lla que són agents dels Mos­sos d'Esqua­dra, i estu­di­ants, lam­pis­tes, pin­tors... El meu germà Juan era fle­quer...”

En Juan tenia una rutina: lle­var-se a les tres del matí i anar a fer pa, però una desgràcia, una ope­ració al cap, el va dei­xar sense futur, i ara, que ha de viure amb el que ells han bate­jat com “la paga del rei” (426 euros), li que­den poques alter­na­ti­ves. Amb tot, no ha per­dut l'espe­rit de lluita. No es cansa de denun­ciar l'oblit a què estan sot­me­sos i demana al con­sis­tori que, si el pla espe­cial de les Pedre­res triga deu anys a dur-se a terme, seria molt pro­fitós per a tot­hom que es pos­ses­sin més punts de llum i més con­te­ni­dors de dei­xa­lles per con­tri­buir a dig­ni­fi­car el barri: “Diuen que estem res­sen­tits amb la gent de Torre Giro­ne­lla, però això no és del tot cert –diu–. El que ens pre­gun­tem és per què, si ells van arri­bar al mateix temps que nosal­tres, van començar a viure en bar­ra­ques que han trans­for­mat en cases i van tenir els matei­xos pro­ble­mes de llum, aigua i ser­veis, a ells els han ator­gat la cate­go­ria de barri, men­tre que a nosal­tres ens tenen obli­dats. Per què paguem impos­tos si aquí no hi ha llum al car­rer? A l'hivern a les sis és fosc i, per exem­ple, els nens no poden sor­tir a jugar.” Una altra ger­mana, la Reme­dios, pun­tu­a­lit­zava: “Quan jo era petita, jugàvem al car­rer, amb els ani­mals i sense por. Sobre­tot teníem segu­re­tat i tran­quil·litat, i això és el que voldríem per als nos­tres fills i nets.”

Cavalls

Hereus de la tra­dició trans­hu­mant i viat­gera, la cria d'ani­mals es manté com una acti­vi­tat prin­ci­pal i, si el visi­tant s'entreté mínima­ment a l'eixida de les cases, sen­tirà el cant con­tinu del gall i, en algu­nes par­cel·les, pot tro­bar tan­cats amb cavalls i bur­ros, que són una de les prin­ci­pals fonts d'ingres­sos d'algu­nes famílies. Víctor Ama­dor, el fill d'en San­ti­ago, que està acos­tu­mant a bus­car-se la vida, es pre­senta com a trac­tant de bes­tiar. Paga per­mi­sos i car­net, i té sis ani­mals, que tenen un paper molt impor­tant en l'eco­no­mia fami­liar. “La meva dona tre­ba­lla en un super­mer­cat. Jo vaig estar sis mesos en un pla d'ocu­pació i per ara no neces­sito cap ajuda per tirar enda­vant. A més, els cavalls em donen molta feina i no vull com­pli­ca­ci­ons; lluito perquè els meus fills tin­guin una vida millor.”

A poques pas­ses, es poden veure les tan­ques on Luis Ama­dor Muñoz, cone­gut per tot­hom com a Tito Luis, fill de Juan i Isa­bel i un dels patri­ar­ques fona­men­tals de la comu­ni­tat, guarda els seus ani­mals. Ponis, bur­ros, cavalls... “Són la meva passió –diu–. Compti que vaig tre­ba­llar molts anys com a des­bra­va­dor de bes­tiar, però també he anat a la verema a França i he llui­tat per tirar enda­vant la família.” Quan li pre­gun­tes què li sem­bla el pla de l'Ajun­ta­ment, remarca que ells estan bé on estan, però que l'accep­ten perquè les cir­cumstàncies han can­viat. Tor­nen a sor­tir els greu­ges com­pa­ra­tius amb altres bar­ris, però hi afe­geix una pun­tu­a­lit­zació al marge: “Nosal­tres som els que hem pre­ser­vat la mun­ta­nya de futu­res espe­cu­la­ci­ons; l'hem orde­nat i l'hem cui­dat. Si hi havia brutícia, és perquè fins fa poc no hi havia ser­vei de reco­llida de dei­xa­lles i, a més, molta gent es gua­nyava la vida amb la fer­ra­lla. Sap que avui la paguen a 0,6 euros el quilo? Ja em dirà... Miri els meus ani­mals; estan molt ben cui­dats. I els nos­tres nens, encara més; no n'hi ha cap que no vagi a l'escola, i els nos­tres joves inten­ten tro­bar feina, encara que ara és molt com­pli­cat. Els Ama­dor som una gran família, ens aju­dem els uns als altres sense fer mal i defen­sant els nos­tres cos­tums.”

En aquesta dar­rera afir­mació, hi coin­ci­dei­xen tant Sal­va­dor Maneu, advo­cat, com Ignasi M. Anzizu, rec­tor de Palol d'Onyar i Vila-roja, reba­te­jat pels Ama­dor com Popi, tots dos impli­cats després de molts anys de feina a través de Càritas: “A les Pedre­res es manté una reserva excep­ci­o­nal d'autèntica tra­dició gitana. Des­truir-la podria sig­ni­fi­car una irre­pa­ra­ble pèrdua cul­tu­ral, per a Girona i per al país, i podria cau­sar més mar­gi­nació i degra­dació social, com va pas­sar a la Font de la Pólvora.” Superada la crisi que els ha enfron­tat amb una part dels veïns de Torre Giro­ne­lla, el 8 d'abril, Dia del Poble Gitano, alguns mem­bres del clan han pro­po­sat cele­brar una festa de recon­ci­li­ació a la mun­ta­nya. Diuen que estarà oberta a tot­hom, tant als de Torre Giro­ne­lla com als de Girona: “Que la gent sàpiga que som legals i com­pli­dors, i no dimo­nis com es pen­sen ara.” No tenen pres­su­post i n'estan bus­cant: “Pot­ser la [Sílvia] Pane­que, que és una bona per­sona, ens ho tor­narà a arre­glar.”

1951
Juan Amador i Isabel Muñoz Heredia
van arribar des de Benalúa fins a Girona i es van establir a les Pedreres. Avui hi continuen vivint la majoria dels fills de la parella: en Santiago, en Luis, en José, en Serafín i en Manolo, a més de l'Angelita (la vídua de Juan El Loco) i en Francisco.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia