Norbert

Narach, a fora ver­bi­li­cul­ti­vava. Nor­bert a dins nar­rava que n'era fart i refo­tut que es demanés als artis­tes d'actuar en defensa de la llen­gua, dels obrers en vaga, dels des­gra­ci­ats dels car­rers, de les tonyi­nes rojes i gro­gues, de l'aguila de Bon­ne­lli, de l'inte­gri­tat de les roques de Vin­grau, de la lli­ber­tat dels tes­se­ro­se­xu­als, de les gra­ves de Cer­da­nya, de la sorra del Racó, de les línies de molt baixa tensió de pro­xi­mi­tat, del dret a la dife­ren­cia entre l'ollada d'hivern i la carn de perol d'estiu, i tan­tes altres cau­ses més legi­ti­mes, tot això per ni un ral.

Com que, amb la crisi de les «sube­praïmes» la situ­ació anava empit­jo­rant, va deci­dir de fotre el camp.

A poca gent l'home lliu­rava els secrets de la seva vida. No és que era un des­con­fiat, si no que li agra­dava pas posar el cul sus de l'esta­nyera i que tam­poc volia pas empre­nyar la gent amb els seus intents d'ense­nyar als gats vege­ta­ri­ans com pujar als bonzaïs dels Piri­neus Ori­en­tals per seduir els coli­bris gegants . Tam­poc mai feia public el seu gust inex­tin­gi­ble per la lec­tura amb alta veu dels epis­tols als romano-corin­ti­ans tot recor­dant la ten­dresa d'un gen­darme cam­pes­tre. En pri­vat reia de tot, com­pa­tint amb tot­hom. Com que solia por­tar el bar­ret din­tre la llar, havia ima­gi­nat, per fer plaer als fami­li­ars, que se podia fora­dar la taula per que una llàntia de pel sol li faci un plà ame­ricà.

Si se li dei­xava un lli­bre, regra­ci­ava, el tor­nant pas mai al dei­xaire, que que­dava sem­pre con­tent de li haver fet plaer; a canvi rega­lava his­to­ries que nar­rava, dibui­xos, poe­mes i cançons.

Pels dibui­xos, poe­mes i cançons, aneu a veure tot lo que se dirà i s'escriurà.

Ah! Sí! Un quel­com que deia en pri­vat com en públic als pro­fes­sors de tolerància: «Si hi ha algú que com­pren el francès, que ho digui».