Una ‘bandera' eterna

Bell­caire d'Empordà té un gran tre­sor, de fet, en té molts; un és la seva mateixa història, on sobre­surt el seu cas­tell palau, però també la capa­ci­tat d'haver impul­sat un espec­ta­cle, Ban­dera de Cata­lu­nya, que ja és signe d'iden­ti­tat d'aquesta històrica població. Però ara estem davant un tre­sor que s'ha reno­vat total­ment, adap­tant-se als nous temps, però sense trair les seves arrels, la seva essència, com es va veure aquest diven­dres sant. Aquesta és una obra que ens parla de llu­nya­nes dis­pu­tes entre el com­tat d'Empúries i la Corona d'Aragó –vegeu la peça–. Una pro­posta que ens fa viat­jar en el temps fins a situar-nos a l'edat mit­jana, ara fa uns 700 anys, en el tom­bant del segle XIII i començaments del segle XIV.

Una obra, un relat, té un artífex o cre­a­dor. S'ha defi­nit Esteve Albert, l'autor, impul­sar i cre­a­dor, com un somi­a­dor de caràcter bohemi, que va saber engres­car la gent del poble, el 1979, per impul­sar un espec­ta­cle històric, amb més d'un cen­te­nar d'actors, apro­fi­tant un deco­rat digne d'un gran film medi­e­val: la plaça dels Com­tes d'Empúries, això sí sense cap ras­tre de cartró pedra. Aquí hi ha pedra picada en tots els sen­tits. Un relat que ens parla de com en plena uni­fi­cació dels com­tats, el d'Empúries es resis­tia a aquesta uni­fi­cació i les dis­pu­tes eren cons­tants. El cas­tell palau de Bell­caire n'és una bona mos­tra, situat a l'extrem sud del com­tat i a poca distància de la vila de Tor­ro­e­lla de Montgrí, des d'on el monarca de la Corona d'Aragó va manar cons­truir el cas­tell del Montgrí per fer front al com­tat. A part del text d'Esteve Albert, l'obra incor­po­rava bala­des i cançons medi­e­vals de tro­ba­dors com ara Mar­cabrú, Matieu de Caersi, Raim­baut de Vaquei­ras, Ponç d'Ortafà i Beren­guer de Palou. La com­po­sició de mol­tes de les melo­dies va anar a càrrec de Maria Dolors Mas­fer­rer, amb la lle­tra del mateix Esteve Albert. El més curiós de tot és la fas­ci­nació d'Albert per Bell­caire i la seva història. Esteve Albert va néixer al Maresme el 1914 i va morir a Andorra la Vella el 1995. Va ser fona­men­tal­ment una per­so­na­li­tat inqui­eta i com­pro­mesa amb la recu­pe­ració de la memòria històrica del ter­ri­tori. El reco­nei­xe­ment públic no li va arri­bar fins tard, quan el 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi. No és gens estrany, doncs, que Xavier Fàbre­gas, en un arti­cle publi­cat a Serra d'Or el juny del 1981 el definís, i amb molt d'encert, com “un bard del segle XX”. És cert que el lle­gat d'Albert és monu­men­tal i s'ha estat sem­pre fidel al seu espe­rit. I aquest idea es va man­te­nir el 2012, quan un grup de joves van recu­pe­rar l'espec­ta­cle, però sense con­for­mar-se sinó que el van voler fer evo­lu­ci­o­nar, com ha pas­sat encara més aquest any. Una aposta radi­cal, moderna, seri­osa i rigo­rosa amb l'espe­rit del tre­ball d'Albert. Es tracta adap­tar-lo, sense trair-lo, als nous temps i alleu­ge­rint esce­nes a fi d'adap­tar-lo a un públic que ha anat crei­xent amb l'obra però que també ha anat can­vi­ant.

Segons explica Est­her Pujol, aquest any s'han fet can­vis impor­tants i s'ha deci­dit apos­tar per una fórmula dife­rent, adap­tada als nous temps, orga­nit­zant visi­tes tea­tra­lit­za­des. El nou for­mat, que es va estre­nar diven­dres sant, va recon­ver­tir-se en una gran visita tea­tra­lit­zada que va per­me­tre pas­se­jar pels esce­na­ris men­tre les esce­nes se suc­ce­ei­xen a la plaça de l'Oli, al car­rer Major, al vol­tant del cas­tell –parets, fos­sat i plaça– i a l'inte­rior del cas­tell, en un espec­ta­cle ple d'efec­tes visu­als i sonors. Aquest for­mat va ser­vir per millo­rar sense trair l'espe­rit d'Esteve Albert. Un pri­mer recor­re­gut a les cinc de la tarda es va pla­ni­fi­car perquè fos apte per a tot­hom, i es va pen­sar per a per­so­nes amb mobi­li­tat reduïda, famílies amb nens petits i cot­xets; el segon a les set de la tarda, i l'últim, a les nou del ves­pre, van tan­car amb èxit el nou for­mat. A més, i al llarg de tot el dia, al vol­tant del cas­tell hi va haver un gran mer­cat medi­e­val, que de fet va ser l'aposta de l'edició del 2016, una taverna i una pro­gra­mació espe­cial de totes les cançons de Ban­dera de Cata­lu­nya, inter­pre­ta­des al mig­dia pel grup Bitayna, diri­git per Ramon Manent. Després de l'última sessió, la de les nou del ves­pre, la música celta va impreg­nar d'encant Bell­caire.