Gairebé com a casa

Mínims autoim­po­sats

Ins­pi­rant-se en la nor­ma­tiva de Navarra, on fa una dècada que les mares de dia comp­ten amb un parai­gua legal, però amb cri­te­ris pro­pis, l'asso­ci­ació demana que l'aspi­rant hagi fet una car­rera rela­ci­o­nada amb el món dels infants (com magis­teri o peda­go­gia) o els estu­dis de tècnic en edu­cació infan­til o inte­gració social. També que s'hagi for­mat en peda­go­gies vives i hagi anat a clas­ses de pri­mers auxi­lis i mani­pu­lació d'ali­ments. Pel que fa a les ins­tal·laci­ons, calen mesu­res de segu­re­tat com pro­tecció anti­cai­gu­des en fines­tres i bal­cons.

Tot i que les xifres són més altes perquè hi ha mares de dia no asso­ci­a­des a Llars de Criança –ja sigui tre­ba­llant de forma legal o en l'eco­no­mia sub­mer­gida–, a Cata­lu­nya hi ha més de 300 nens cui­dats per mares de dia. Regis­tra­des i en actiu, hi ha actu­al­ment 70 pro­fes­si­o­nals. Cadas­cuna té la seva història par­ti­cu­lar, però en molts casos el punt d'inflexió és la pròpia mater­ni­tat. Ho va ser en el cas de la Noemí Duran, que era audi­tora.

Quan va néixer la seva segona filla, l'empresa la va “con­vi­dar a mar­xar” i la Noemí va deci­dir tor­nar a classe. “Vaig estu­diar per ser tècnica d'edu­cació infan­til i vaig al·luci­nar amb Pik­ler o Mon­tes­sori, ja que vaig veure que tot allò que jo feia per ins­tint estava super­do­cu­men­tat, hi havia grans peda­gogs al dar­rere”, explica. Mol­tes mares de dia ja par­tei­xen d'una feina rela­ci­o­nada amb el món de l'ense­nya­ment, però, des­en­can­ta­des amb el sis­tema, bus­quen una altra manera d'apro­xi­mar-se als nens i a la criança. És el cas de la Raquel Pas­tor, mare de dia actu­al­ment cen­trada en la coor­di­nació de l'asso­ci­ació Llars de Criança. Els pares de la Raquel tenien una escola bres­sol i ella va estu­diar edu­cació i tre­ball social. “És molt per­so­nal, però a mi el sis­tema m'ata­ba­lava, jo no m'hi veia amb cor, amb tants nens i famílies”, refle­xi­ona. Va ser quan es va tras­lla­dar a viure a la casa on hi havia hagut la guar­de­ria dels pares que “tot va encai­xar”: “Quan vaig sen­tir a par­lar de les mares de dia –relata– vaig pen­sar: «Ostres, si fer-ho així és el més nor­mal del món, com no hi havia cai­gut abans?».”

També la Maria Monzó prové de l'ense­nya­ment tra­di­ci­o­nal. “Soc de València i allí tre­ba­llava de mes­tra en una escola, on era feliç tot i que sen­tia que no podia fer bé la meva feina, perquè amb tants nens no podia posar en pràctica res del que havia après i de tot el que havia anat inves­ti­gant sobre una altra manera de fer”, lamenta. Van ofe­rir una feina com a guia de mun­ta­nya a la seva pare­lla i van deci­dir mar­xar cap a la Cer­da­nya amb el seu fill Lluc, aca­bat de néixer. Era l'opor­tu­ni­tat per­fecta per criar-lo a prop de la natura, però el pro­blema va ser que van visi­tar mol­tes llars d'infants i cap res­po­nia a les seves expec­ta­ti­ves. Van par­lar-ne amb famílies que es tro­ba­ven igual que ells i va ser lla­vors quan a la Maria se li va encen­dre la llu­me­neta. Va recor­dar que en un viatge a Noru­ega havia vist com tre­ba­llava una mare de dia en una clima de “calma i tran­quil·litat” que l'havia fas­ci­nat, i va tenir clar que volia fer el mateix. Ara, el seu fill, que està a punt de fer tres anys, com­par­teix jocs amb el Dani, la Maya i la més petita, la Ginesta, d'un any i mig.

Cada dia a les 9 del matí arri­ben els menuts amb les seves famílies i esmor­zen ple­gats. “A poc a poc els pares van mar­xant i ells es posen a inves­ti­gar men­tre jo pre­paro una pro­posta artística, visual, sen­so­rial o sonora i hi par­ti­ci­pen o no segons les seves ganes i inqui­e­tuds”, relata la Maria. El que no es per­den mai és l'excursió: “Cap a dos quarts d'onze sor­tim. Sem­pre. Plo­gui o nevi. És el moment més ins­pi­ra­dor del dia, anem al riu a aga­far pals, bus­quem flors per donar als cavalls...”

En un entorn idíl·lic o en plena ciu­tat, en cada llar de criança es pri­o­rit­zen els mate­ri­als natu­rals i no estruc­tu­rats, el movi­ment i el joc lliure, l'apre­nen­tatge viven­cial i el res­pecte cap al ritme de cada cri­a­tura. L'edu­cació viva, Wal­dorf, Mon­tes­sori, Pes­ta­lozzi, Wild, Reg­gio Emi­lia o Emmi Pik­ler són només alguns dels refe­rents. A la pràctica, aquesta filo­so­fia fa que s'inter­preti cada petit gest de l'infant i s'actuï en con­seqüència. “Tenim una rutina que seguim cada dia, però si la neces­si­tat d'un nen a l'hora de jugar o de dinar és dor­mir, cobrim la neces­si­tat de dor­mir perquè, si no fos així, l'acom­pa­nya­ment no seria cohe­rent amb les seves neces­si­tats”, explica la Míriam Bro­tons. Des de casa seva, a Vic, dona forma al pro­jecte Mim's amb l'ajuda de les qua­tre cri­a­tu­res que cuida. Tenen entre 7 i 15 mesos i la Míriam tre­ba­lla de 8 a 16 h: “Dins d'aquests límits cada família pot esco­llir quin horari li va millor.”

La bata­lla con­ti­nua

La fle­xi­bi­li­tat horària que ofe­rei­xen les mares de dia és pre­ci­sa­ment el que va por­tar la bar­ce­lo­nina Car­men Cabal a casa la Noemí Duran. Després de tenir la Noa li va sor­tir una feina esporàdica, però a les llars d'infants li deien que no podia por­tar-la només unes quan­tes hores dos dies a la set­mana. Una amiga li va par­lar de les mares de dia i la Car­men va vèncer dues impor­tants bar­re­res, el buit legal –“jo és que em tiro a la pis­cina, però molta gent es posava les mans al cap”, admet– i el preu. La taula ori­en­ta­tiva de tari­fes de Llars de Criança estima que el preu del ser­vei d'un horari com­plet de 9 a 5 –que des­a­con­se­llen per a una cri­a­tura tan petita– serien uns 490 euros. De 9 a 2, cinc hores, 400 euros.

Les matei­xes pro­fes­si­o­nals de la criança lamen­ten que, després de qua­drar els números –i a vega­des sense que qua­drin–, sur­tin aquests preus. És per això que després d'acon­se­guir que el govern reguli l'acti­vi­tat, llui­ta­ran ara per fer-la més asse­qui­ble. “Les famílies veien l'espai i els agra­dava molt el pro­jecte, però quan parlàvem de preus sor­tien cor­rent”, cons­tata Maria Monzó. A més, a la Cer­da­nya es va tro­bar amb un pro­blema afe­git: “Els pobles són petits i no volen tan­car les esco­les bres­sol muni­ci­pals, així que donen mol­tes faci­li­tats per al trans­port i el men­ja­dor, i amb això m'era difícil com­pe­tir.”

A Bar­ce­lona, l'experiència de la Car­men amb Parau­le­tes d'Amor va ser tan posi­tiva que ara hi porta la seva segona filla, la Txell. “La gran, la Noa, ja va a P3 i l'adap­tació va ser molt fàcil, crec que no depèn d'on vin­guin, sinó de cada nen”, refle­xi­ona. Hi està d'acord Amàlia Gordóvil, pro­fes­sora dels estu­dis de psi­co­lo­gia i ciències de l'edu­cació de la UOC, que des­mi­ti­fica que els infants tin­guin pro­ble­mes si de ben menuts no estan envol­tats de molts nens. “La ràtio de les mares de dia és fantàstica, hem de tenir en compte que els nens de 0 a 3 anys no neces­si­ten altres nens, sinó adults de referència, perquè s'està for­mant un vin­cle que mar­carà les seves rela­ci­ons amb el món la resta de la seva vida.” “Perquè els nens puguin apren­dre cal una segu­re­tat afec­tiva, ja tin­dran temps per soci­a­lit­zar-se”, remata. El més impor­tant, remarca tot tirant per terra la con­fron­tació entre la criança i l'escola més tra­di­ci­o­nals i les més noves, és que hi hagi opci­ons i els pares por­tin els fills on “se sen­tin més còmodes”.