«Engaletar-se» per Nadal

Lle­geixo al bloc del Boo­me­ran(g) del bar­ce­loní Félix de Azúa que –tra­du­eixo– «l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona ha pen­jat uns ador­na­ments de Nadal que sem­blen por­tats de Somàlia per aquells bas­cos tan agraïts». Fa de mal lle­gir, aquesta frase, així treta de con­text, i per això demano dis­cul­pes: dins del text té un sen­tit, pot­ser només estètic, i hom sap que no és honest des­con­tex­tu­a­lit­zar, i que en un bloc es poden per­me­tre exer­ci­cis estilístics i pirotècnies diver­ses perquè és un lloc d'opinió i un a casa seva fa el que vol. Deduïm, doncs, que Félix de Azúa no està gaire con­tent amb l'enllu­me­nant nada­lenc d'aquest any, quan la veri­tat és que l'Ajun­ta­ment hi posa ganes: sí, d'aquesta manera tova i tèbia que té l'Ajun­ta­ment de posar-hi ganes, sí.

Pri­mer, sense fer gaire soroll, ha rele­gat a un segon pla els arbres de Nadal amb pedals, tant ecològics com dis­cu­tits, que es van repar­tir per tot Bar­ce­lona l'any pas­sat. El que sens dubte hagués estat poc ecològic és llançar-los, així que la pen­sada ha estat limi­tar la seva presència al cen­tre de la ciu­tat. Una altra cosa ben clara és que Bar­ce­lona s'està esforçant per subs­ti­tuir ele­ments del Nadal forans per d'altres de ben nos­trats: els pes­se­bres, pares Noel i Reis Mags han estat subs­tituïts per repre­sen­ta­ci­ons d'ofi­cis tra­di­ci­o­nals o sane­fes nada­len­ques. També, car­rers que fins ara no havien estat il·lumi­nats, com l'avin­guda Dia­go­nal o el car­rer Aragó, ara mos­tren orgu­llo­sos els led llu­mi­no­sos. La cire­reta del pastís són els vint-i-sis galets gegants de resina reci­cla­ble i llum inte­rior amb què el pas­se­jant des­pis­tat enso­pega. Tro­bar-se'n un men­tre es pas­seja és ado­nar-se de la per­fecció for­mal del galet: rínxol entu­bat d'ins­pi­ració dali­ni­ana, com un d'aquests ossos petits que tenim dins de l'ore­lla. El fet és que Bar­ce­lona, entre patro­ci­na­dors, Ajun­ta­ment i comer­ci­ants, s'ha gas­tat dos mili­ons d'euros en enga­le­tar-se; vull dir enga­la­nar-se. Tot i que s'ha acon­se­guit més vis­to­si­tat, aquest 2009 hi ha 291 car­rers il·lumi­nats, davant dels 305 de l'any pas­sat. Hi ha qui diu que la deco­ració hau­ria d'arri­bar a més car­rers, però també altra gent diu que és massa des­pesa per a un sol objec­tiu, ter­ri­ble­ment dis­cu­ti­ble –i dis­cu­tit: el con­sum. En aques­tes dates, a la gent se li ha de recor­dar que és Nadal, però no perquè desen­vo­lupi els valors tra­di­ci­o­nal­ment asso­ci­ats al Nadal –pau, ger­ma­nor, amo­ro­si­ment de l'estat d'ànim–, sinó perquè desen­vo­lupi l'hàbit asso­ciat al Nadal: el con­sum.

Diu el filòsof Jordi Pigem en el seu últim lli­bre, La bona crisi (Ara Lli­bres), que el pro­ducte inte­rior brut no és un bon indi­ca­dor del nivell de feli­ci­tat d'una població; cri­tica, també, aquesta soci­e­tat abo­cada a cer­car la feli­ci­tat mit­jançant el con­su­misme: omplir la bui­dor inte­rior amb matèria. És obvi que no es pot fer un replan­te­ja­ment radi­cal del Nadal, entre altres coses perquè els comer­ci­ants han de poder viure, i perquè el ciu­tadà neces­sita els ritu­als per ubi­car-se i per donar sen­tit als cicles, però no seria cap dis­ba­rat que l'Ajun­ta­ment donés eines pràcti­ques perquè la població comencés a replan­te­jar-se la situ­ació, tot apro­fi­tant aquesta «bona crisi»; pot­ser, una mica, tor­nant a la Somàlia a la qual feia referència Félix de Azúa, no tant per la pobresa en la deco­ració sinó pot­ser més pels valors que hi bate­guen.