El refugi de l’escriptor

Hi ha escrip­tors que van asso­ci­ats a un pai­satge. És el cas de Dickens amb Lon­dres, Paul Aus­ter amb Nova York i Cor­mac McCarthy amb els ter­ri­to­ris aspres de la fron­tera sud dels Estats Units, per citar-ne alguns exem­ples a cop d’ull. Josep Pla és l’escrip­tor de la Costa Brava i del rerepaís que l’abraça.

Tot i for­mar part dels ven­ce­dors de la Guerra Civil espa­nyola –va entrar a Bar­ce­lona i a la redacció de La Van­guar­dia, jun­ta­ment amb Manuel Aznar, l’endemà de l’alli­be­ra­ment de la ciu­tat–, ben aviat va mos­trar la seva inco­mo­di­tat amb el nou règim i, just abans que Galin­soga ocupés la direcció de La Van­guar­dia, el maig d’aquell mateix any, va deci­dir enge­gar-ho tot i reti­rar-se a l’Empordà per por­tar una vida dedi­cada a la feina d’escriure. No es va ins­tal·lar al mas Pla de Llo­friu, on hi havia fet algu­nes obres abans de la guerra, ni a Pala­fru­gell, on vivien els seus pares. Va esco­llir la platja gai­rebé inha­bi­tada de For­nells, on podia pair més fàcil­ment el tomb que havia deci­dit donar a la seva vida pro­fes­si­o­nal i el tren­ca­ment de la relació amb Adi Enberg. En aquesta bar­raca de pes­ca­dors del port de ses Orats, hi va enlles­tir His­to­ria de la Segunda República i va començar a escriure la Guia de la Costa Brava, que va publi­car Des­tino l’any següent, en cas­tellà, “per la força de les cir­cumstàncies”, com asse­gura en el pròleg d’edi­ci­ons poste­ri­ors.

Es va incloure en la col·lecció de guies de Des­tino, en què va par­ti­ci­par, entre d’altres, Joan Fus­ter. Un text amb la vocació de donar con­sells als que deci­dis­sin viat­jar per aquest tros de món que ell conei­xia de cap a peus. La fas­ci­nació de Pla per la costa giro­nina, espe­ci­al­ment la cen­tral, és notòria. “Tot el que aquí es diu ho he por­tat a dins des de la meva ado­lescència i la meva pri­mera joven­tut. Perquè jo soc no sola­ment fill d’aquest tros de país, sinó que, al revés del que sol pas­sar tan sovint, en soc un apas­si­o­nat.”

Ho ana­lit­zava tot, des de l’ori­gen del nom fins als límits geogràfics, sense obli­dar altres aspec­tes rela­ci­o­nats amb la vida quo­ti­di­ana de la zona. Tot ple­gat, segons escriu, dema­nant al lec­tor que es prengués la guia com “un esforç per man­te­nir els valors de rea­li­tat que encara sub­sis­tei­xen sota aquesta volu­mi­nosa mul­ti­tud humana i aquesta esce­no­gra­fia urbanística”.

Reco­neix, en el pròleg del 78 –que és el que tinc a mà–, que la Costa Brava ha expe­ri­men­tat una “fantàstica trans­for­mació”, en alguns casos afor­tu­nada i en d’altres no tant i, sense entrar a valo­rar si és millor o pit­jor, creu que “con­serva encara tota la seva gran bellesa, el seu incen­tiu i la seva fas­ci­nació intac­tes”. Tot i això, admet: “Hauríem pogut tenir una mica més de seny i de bon gust. [...] Per això, si en arri­bar en alguna cala, abans deserta, on passàvem les hores sen­tint xiu­lar el vent, es tro­ben amb edi­fi­ca­ci­ons més o menys des­a­for­tu­na­des, em facin el favor de dis­si­mu­lar.” Per Pla, aquesta guia “res­pon a un estat d’espe­rit de joven­tut apli­cat [...] sobre un país” que conei­xia i esti­mava “pro­fun­da­ment”, a la manera del viatge a Itàlia de Goethe, lluny de les guies popu­lars com la Bae­deker.

“A For­nells, paratge fabu­lo­sa­ment enso­pit, vaig arri­bar a sen­tir-hi la dolçor del tedi.” Hi va aguan­tar uns mesos, menys d’un any. Es va tras­lla­dar a l’Escala, amb la jove Aurora, amb qui va estar ínti­ma­ment lli­gat fins que ella va deci­dir emi­grar a Bue­nos Aires. “Vaig anar a l’Escala i em vaig tro­bar amb dife­rents cafès oberts tota la nit. M’hi vaig que­dar. Hi vaig viure alguns anys en dife­rents cases llo­ga­des. Quin país més agra­da­ble! Quina per­ma­nent sen­sació de no viure a Espa­nya, de tro­bar-se’n total­ment sepa­rat.” S’hi va que­dar sis anys fins que, després d’uns mesos a Cadaqués, el 1947 es va ins­tal·lar defi­ni­ti­va­ment al mas Pla de Llo­friu, després de la mort del seu pare.

A l’Escala, Pla va refer la seva pro­ducció literària i va con­so­li­dar la col·labo­ració periodística set­ma­nal amb la revista Des­tino i amb l’edi­to­rial de la mateixa empresa, que li va publi­car els pri­mers lli­bres de post­guerra en cas­tellà a par­tir del 1940. El 1947, durant la seva breu estada a Cadaqués, va publi­car a l’edi­to­rial Joven­tut el lli­bre Cadaqués, el pri­mer que publi­cava en català després de la Guerra Civil.

Ins­tal·lat de nou al mas, després de qua­ranta anys, Pla es va tro­bar amb un Pala­fru­gell molt dife­rent del que havia cone­gut, amb una indústria del suro en franca decadència, una vida pública enso­pida i amb molts dels vells amics morts. En el pri­mer període de retorn a Llo­friu, Pla va con­viure amb Con­su­elo Robles, una noia de raça gitana, de família pobra i que no sabia lle­gir ni escriure. Més enda­vant, va viure uns anys amb la seva mare, fins que ella va deci­dir anar a Bar­ce­lona amb la seva filla Maria. A poc a poc, la figura de Pla es va anar assen­tant i con­so­li­dant. Josep Vergés, el seu edi­tor, va enten­dre clara­ment que l’aposta de Pla en català era un valor segur. El 22 de gener del 1965, Vergés va por­tar al mas Pla el con­tracte de publi­cació de l’Obra com­pleta.

Tenia 68 anys i havia dedi­cat gai­rebé tota la vida a una obra que volia veure publi­cada. Pla ja era una patum i se’l dis­pu­ta­ven diver­ses edi­to­ri­als. Ins­tal·lat al mas, rebia visi­tes d’intel·lec­tu­als, polítics i artis­tes que volien la foto amb el gran escrip­tor, a més dels amics i alguna visita ino­por­tuna que des­pat­xava fin­gint que estava malalt. La seva obra tenia un gran pre­di­ca­ment entre la petita bur­ge­sia cata­lana i el seu caràcter esquerp ves­tia el per­so­natge. Dalí, Tar­ra­de­llas, Pujol, Vicens Vives, Vergés amb el sobre set­ma­nal... I fins i tot el rei Joan Car­les es va dei­xar caure pel que ja era un punt de referència obli­gat a la Costa Brava.

L’autor d’un dels lli­bres indis­pen­sa­bles de la lite­ra­tura cata­lana, El qua­dern gris, va des­criure la costa giro­nina des de la seva joven­tut fins als anys de madu­resa.

El drama lite­rari, per a Josep Pla, sem­pre era el mateix. Com que és infi­ni­ta­ment més difícil des­criure que opi­nar, tot­hom opina. Pla va ser un mes­tre de la frase impe­ca­ble, de l’adjec­tiu exacte. Va des­criure la costa que havia cone­gut amb una prosa cris­tal·lina, plena de poe­sia que cer­cava l’espe­rit del pai­satge i de la seva gent, a qui va dedi­car retrats ino­bli­da­bles. Aquest “gan­dul fra­cas­sat”, com es des­cri­via a ell mateix –per això li agra­dava Grècia, per l’enorme paciència que tenen amb els gan­duls fra­cas­sats com ell–, va veure en la segona mei­tat de la seva vida com tot aquest món gai­rebé idíl·lic que havia cone­gut des­a­pa­rei­xia com a con­seqüència del turisme, un feno­men que, segons ell, més que unir, dis­per­sava: “Per això em trobo en aquest poble en un estat de soli­tud com­pleta.” Si no fos per les con­ver­ses amb alguns amics, com el pin­tor Mar­ti­nell, la seva con­dició “seria més solitària que la d’un mus­sol en la noc­tur­ni­tat”.