Atemptats brutals, per què?

És evi­dent que els recents atemp­tats de Bar­ce­lona i Cam­brils són bru­tals i cri­mi­nals i merei­xen el rebuig total de la soci­e­tat, com així ha estat, i el càstig per als autors i ins­ti­ga­dors. Però també reque­rei­xen la reflexió de per què suc­ce­ei­xen aquests tipus d’actes cri­mi­nals. No ens podem que­dar només en el fet con­cret i en les reac­ci­ons impul­si­ves i lògiques del moment, sinó que cal ana­lit­zar per què uns nois joves estan dis­po­sats a expo­sar i sacri­fi­car les seves vides en favor d’un ideal que es pre­senta com a religiós, però que de ben segur conté també altres interes­sos. Vagi per enda­vant que res del que expo­saré segui­da­ment ha de ser­vir per jus­ti­fi­car els atemp­tats, sinó per mirar d’enten­dre la situ­ació i, sobre­tot, per tro­bar-hi remei. Així les coses, de les expli­ca­ci­ons que fa Estat Islàmic (EI) quan hi ha un atemp­tat en des­taca la humi­li­ació i l’explo­tació dels musul­mans i de l’islam per part de les potències occi­den­tals, ja sigui per les colo­nit­za­ci­ons de fa més de cent anys, per la guerra de l’Iraq o pel paper d’alguns estats euro­peus en dife­rents esce­na­ris. Tant les con­ques­tes de ter­ri­tori per esta­blir un estat, actu­al­ment en clar retrocés per l’acció dels ali­ats, com els atemp­tats per­pe­trats ser­vei­xen a EI per man­te­nir la flama dels seus objec­tius entre els seus segui­dors. Els euro­peus i el món occi­den­tal ens hem de pre­gun­tar per què passa tot això. De ben segur que hi ha mol­tes lec­tu­res i totes tenen part de raó, però és evi­dent que el con­flicte històric de caire religiós i també cul­tu­ral entre les comu­ni­tats cris­ti­a­nes i musul­ma­nes, avui agreu­jat per la guerra de l’Iraq i l’actual guerra a Síria, són part del caldo de cul­tiu que man­te­nen les espur­nes de la con­fron­tació. També ho és el mateix con­flicte religiós i d’interes­sos entre els estats de l’Ori­ent Mitjà, que aju­den dife­rents fac­ci­ons, en funció de la seva ide­o­lo­gia i interès. Les rela­ci­ons econòmiques i mili­tars, sovint sense trans­parència, entre algun estat occi­den­tal i estats islàmics també por­ten incom­prensió a la soci­e­tat. I la immi­gració i poste­rior adap­tació de ciu­ta­dans musul­mans a Europa, ara ja pro­pera als 15 mili­ons, no aca­ben de tro­bar el seu lloc en el món com­pe­ti­tiu occi­den­tal, espe­ci­al­ment a par­tir de la ter­cera gene­ració, i en no sen­tir-se iden­ti­fi­cats amb la soci­e­tat són pro­clius, malau­ra­da­ment, als cants de sirena que els ofe­reix EI. Així les coses, estem davant d’un esce­nari molt com­plex, la solució del qual sobre­passa l’actu­ació mili­tar o poli­cial del moment i reque­reix acci­ons en dife­rents àmbits i temps. S’ha de poten­ciar el conei­xe­ment de l’altre i el res­pecte als seus cos­tums i religió, l’apro­pa­ment entre les soci­e­tats amb la volun­tat de tro­bar siner­gies. També esta­blir polítiques econòmiques que evi­tin les desi­gual­tats i fomen­tin el con­cepte de democràcia i lli­ber­tat, adap­tat a la idi­o­sincràsia de cada soci­e­tat, i el rebuig clar i con­tun­dent a qual­se­vol tipus de violència. Tot ple­gat vol dir volun­tat política, tolerància, soli­da­ri­tat, edu­cació i res­pecte. I és evi­dent que tot això també neces­sita temps i constància, però aquest és el camí per esta­blir un món millor i en pau per a les gene­ra­ci­ons futu­res.