Societat

SÍLVIA BLANCH

DOCTORA EN PSICOLOGIA DE L’EDUCACIÓ A LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

“Hem d’aprendre a estimar els nostres fills siguin com siguin”

Blanch combina l’educació universitària amb l’acompanyament a les famílies que ofereix a Barcelona Espai de Supervisió. Coordina també tallers de criança al districte V de l’Hospitalet.

Esteu orga­nit­zant tallers de criança posi­tiva als Blocs Flo­rida.
L’Ajun­ta­ment de l’Hos­pi­ta­let vol aju­dar a donar una mica de nord a les famílies. Quan tens un fill tens un bagatge, però pot pas­sar que et tro­bis molt per­dut. La intenció és acom­pa­nyar les famílies perquè en la criança posi­tiva el més impor­tant són els nens i per tant les famílies, i hem d’ acom­pa­nyar-les perquè puguin criar el seus fills de la millor manera pos­si­ble. Sí que saben coses i tenen experiències; la idea és que sur­tin dels tallers sen­tint-se més vàlides i més for­tes, perquè encara que ho siguin de vega­des es pen­sen que no ho estan fent bé.
Per què els pares van per­duts?
Perquè a criar se n’aprèn, i aprens a par­tir de la pràctica. També estem veient que la soci­e­tat can­via i cada cop tenim soci­e­tats més indi­vi­du­a­lis­tes, amb menys relació amb els veïns i el barri que implica que les per­so­nes se sen­tin més soles. Mol­tes mares es pas­sen mol­tes hores soles amb els fills, i aquest tipus de tallers expli­quen que el que els passa li passa a mol­tes mares i que hi ha mane­res de mirar-ho dife­rents. Apre­nen per exem­ple que és nor­mal que una cri­a­tura als dos anys es tiri al terra i faci rebe­que­ries i digui no contínua­ment.
Qui­nes són les prin­ci­pals inqui­e­tuds que mani­fes­ten les famílies?
Aquests tallers estan cen­trats en nens de 0 a 6 anys. Tenim famílies de dife­rent pro­cedència cul­tu­ral però hi ha coses en què tots coin­ci­dei­xen, i és com resol­dre petits con­flic­tes del dia a dia. Anar a dor­mir, men­jar, que el nen obe­eixi, posar límits, que els nens apren­guin què poden fer i què no, dei­xar mòbils o tau­le­tes als infants... Això genera sovint molt sen­ti­ment de culpa als pares que tre­ba­llen mol­tes hores i estan poca estona amb els fills. Els nens van molt per­duts si un dia els dius una cosa i l’endemà, la contrària; hem de tenir unes mínimes idees clares de con­vivència, poques però clares i esta­bles.
Quins són els prin­ci­pals con­sells que doneu per afron­tar la criança?
Pri­mer és l’afecte, passi el que passi t’esti­mes el teu fill encara que s’hagi por­tat mala­ment. Els pares són els super­he­rois dels nens, i que algú tan impor­tant per a tu et digui que no t’estima et des­col·loca moltíssim. Puc dir que no m’agrada una acció que fas, però no et deixo d’esti­mar. Ens impor­tantíssim sen­tir l’afecte incon­di­ci­o­nal. Una altra reco­ma­nació seria el tenir l’auto­ri­tat, que no l’auto­ri­ta­risme, per tenir clar qui­nes coses es poden fer i qui­nes no. Poques ordres però clares i cohe­rents. Pot­ser ens esperàvem que els nos­tres fills fos­sin dife­rents i hem d’apren­dre a esti­mar-los siguin com siguin. Hem d’inten­tar pas­sar temps amb ells.
Si pas­sem poc temps amb ells, que sigui un temps de qua­li­tat?
Jo en això no hi estic d’acord. Jo crec que el poc temps i de qua­li­tat ens deixa molt tran­quil·les a les famílies, però si vols crear un vin­cle, o estàs temps amb el nen o això no passa. És com­pli­cat si tre­ba­llo fins a les vuit del ves­pre, però no ens podem que­dar tran­quils. Temps de qua­li­tat és apar­tar el mòbil i estar dis­po­ni­ble per escol­tar i con­ver­sar per veure què els pre­o­cupa.
Que l’infant no mengi i no dormi fa patir molt els pares.
Mol­tes vega­des hem d’inda­gar què està pas­sant. Nanos que s’aixe­quen mol­tes vega­des a la nit pot pas­sar que durant el dia esti­guin molt poc amb la mare o amb el pare. De vega­des cal veure com està la família, si està molt tensa els infants ho detec­ten. O neces­si­ten que esti­guis amb ell i que tin­guin uns ritu­als per anar a dor­mir. Pel que fa al men­jar, hem d’inten­tar que no sigui un moment tens. Menja amb ell, no esti­guis pen­dent de com agafa la cullera, que hi hagi una estona per dinar, que el nen enten­gui les con­seqüències, si no dines fins a l’hora de bere­nar no toca men­jar. Si el pedi­a­tre veu que el nen està bé de pes, els pares s’han de posar ferms i no cui­nar tres o qua­tre plats com si fos un res­tau­rant.
S’abusa molt dels avis?
Bas­tant. Els avis també s’ho pas­sen bé, però entre fer d’avis i haver de subs­ti­tuir el pare o la mare perquè tre­ba­llen és un mal que està afec­tant la criança. Hem d’enten­dre que fer d’avi és un rol molt dife­rent al de fer de mare o de pare. Però com­pensa més el valor d’ajuda i con­tacte amb les gene­ra­ci­ons que té la presència dels avis.
Quin paper juguen les noves tec­no­lo­gies i les xar­xes soci­als en la criança?
Poden ser una dis­torsió perquè apor­ten massa infor­mació que s’ha de pro­ces­sar. Per què es fan les coses, per què estan de moda i vull estar en un cor­rent de famílies o per què ho defenso? De vega­des l’excés d’infor­mació genera con­fusió. Com a família has de deci­dir què et fa sen­tir còmode i deci­dir de forma cohe­rent. Si jo estic con­vençuda i tran­quil·la, trans­meto tran­quil·litat al nen, que és el que neces­sita.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia