Un mes

Avui fa un mes que no hi ets, però sí que hi ets. Un mes en què ens hem ado­nat que t’esti­mem molt més del que ens pensàvem, que ja era moltíssim. Un mes molt trist, per què enga­nyar-nos, però un mes que ens ha ser­vit, al teu fill i a mi, per saber que sem­pre ens guiaràs, que, tot i que costa més que mai tirar enda­vant, amb la teva ener­gia ens en sor­ti­rem. N’has d’estar ben segura, d’això.

Un mes sense veure la teva firma a El Punt Avui o sense escol­tar-te a la ràdio, però un mes per com­pro­var que tota la pro­fessió, tota, t’esti­mava i et res­pec­tava, per la teva manera d’escriure, per com trac­ta­ves les infor­ma­ci­ons i sem­pre fugint d’un peri­o­disme cri­da­ner i en molts casos massa groc. Tot­hom ens ha aju­dat, moltíssim, de forma gens interes­sada, ans al con­trari, perquè tu t’ho has gua­nyat a pols, ningú mai no et va rega­lar res. Qui sem­bra, recull. Ahir mateix, el Congrés dels Dipu­tats, a Madrid, que era una de les teves mol­tes cases, et va retre un home­natge espec­ta­cu­lar. No hi fal­tava ningú, la família, les ami­gues i els amics de veri­tat hi van ser. I també con­ti­nuem lle­gint El Punt Avui, perquè tu encara l’esti­mes. En defi­ni­tiva, has estat una peri­o­dista que dig­ni­fica la pro­fessió, ho dic de veri­tat, i no perquè hagis estat l’amor de la meva vida, i ho seguei­xis sent.

Un mes sense l’amor de la nos­tra vida. Trenta anys junts, i m’has donat el millor lle­gat pos­si­ble, un fill, en Jaume. I per ell i amb ell llui­ta­rem per estar a la teva altura, una fita que serà molt difícil d’asso­lir. Però amb el teu alè, que ja estic notant quan estic, emo­ci­o­nat, escri­vint aques­tes humils línies, tot serà més sen­zill.

Un mes en què hem dei­xat de fer mol­tes coses ple­gats, però totes les que farem d’ara enda­vant seran amb tu, no ho dub­tis. Sé que tot el que fem en Jaume i jo a par­tir d’ara tindrà la teva apro­vació. Ho farem el millor que sabrem, amb errors i amb encerts, però sem­pre pen­sant en tu.

I, final­ment, ara ja t’has retro­bat amb els teus pares, i també amb l’Ester, que també ens ha dei­xat fa pocs dies i que ha demos­trat ser una marassa i una dona molt ena­mo­rada. Feu-vos cos­tat, esti­meu-vos i aju­deu-nos, insis­teixo, a tot­hom, i en espe­cial a en Jaume, a en Lluc i a en Josep Maria. Un mes, Montse. Un mes en què he vist que la nos­tra esti­mació havia estat sin­cera. La meva família sem­pre m’ha dit que el petó que ens vam fer quan ens varem casar, a Torà, el teu poble, i també el d’en Jaume i el meu, és el petó més bonic que mai han vist.

Un mes, Montse, un mes. Una eter­ni­tat. Però tot i que no siguis aquí, con­ti­nues aquí. Com sem­pre ens dèiem en anar a dor­mir, picó. Tu ja m’entens. T’esti­mem.

Jaume i Amat.