«Campeones!, campeones!»

El camp res­tava pre­pa­rat amb focs d'arti­fici, impul­so­res de pape­rets de colors, cor de noies, les famílies dels actors amb els nens, pre­pa­ra­dors, met­ges, tècnics: tots, tots i tots. A la llotja pre­si­den­cial, el pre­si­dent, amb ves­tit nou, assa­jant una pre­sumpta pre­sidència política al cos­tat de l'actual pre­si­dent, per com­pa­rar. A la vora, ningú que pogués dis­treure l'atenció d'una cal­cu­lada per­so­ni­fi­cació del «jo». Riure, ni poc ni massa; emoció, la justa; guar­dant les assa­ja­des i cal­cu­la­des mane­res; sem­pre de cara a la càmera de TV: per­fecte!

El públic exci­tat emo­ci­o­nal­ment i amb de tot per a la cele­bració: hi hagué tolerància a l'entrada. A cada gol mar­cat, la com­pa­nyo­nia aug­men­tava entre els veïns de loca­li­tat. En fer-se fosc, cor­rien mans cer­cant l'anca veïna i alguns que ni es conei­xien es feien un petó a la boca. «Més que un club, som una família», deien. En mar­car el quart, hi van haver molts escor­ri­ments d'ambdós sexes. La grada s'acos­tava al paro­xisme.

Els juga­dors cele­bra­ven els gols fent lle­nya, com els cas­te­llers –un dia es faran mal– i, en aca­bar, un des­ga­vell incon­tro­lat va pren­dre pos­sessió de tots i de tot. La rot­llana de juga­dors sal­tant i can­tant amb un africà al cen­tre, movent-se com un brui­xot de tribu, impres­sionà. El torn de parau­les, aco­llo­nant! Quin aplom, voca­bu­lari, clare­dat d'idees i faci­li­tat de paraula! El públic rebentà d'entu­si­asme, immers en una pro­miscuïtat peri­llosa.

Sols hi hagué una nota dis­cor­dant: l'entre­na­dor, el qual parlà poc, clar, ente­ne­dor, oportú i amb un punt d'emoció. Men­tre el públic recor­dava els pro­ge­ni­tors de pre­si­dent, socis i juga­dors del gran rival, ell, ago­sa­rat i mesu­rat, feli­cità els col·legues juga­dors i entre­na­dor, frus­trats com­pe­ti­dors «i ningú més». Ben segur que amb el pre­si­dent del club eren els únics que man­te­nien l'aplom. Té un domini abso­lut de l'acti­tud.

«Cam­pi­ons...!», i què? Per què l'inu­si­tat des­ple­ga­ment de mit­jans i d'exa­ge­ra­ci­ons bar­ce­lo­nis­tes, cata­la­nis­tes i inde­pen­den­tis­tes per haver «gua­nyat la lliga»? Jo no m'he notat res. Diu­menge a la nit i dilluns tot el dia els mit­jans van mar­ti­rit­zar el poble. I el dimarts i el dime­cres... El Punt sortí amb 40 pla­nes i El Nou Espor­tiu, amb 72. Amb en Cesc i Villa gua­nya­rem el pri­mer tor­neig inter­galàctic, és clar! Tot ple­gat són uns cent mili­ons d'euros! Hem pre­gunto què faríem si s'hagués tro­bat quel­com per era­di­car el càncer, l'artrosi, l'infart i l'escle­rosi? O bé el ter­ro­risme deposés armes i idees? O les guer­res fra­tri­ci­des fir­mes­sin la pau? O assolíssim un Esta­tut digne i just? Crec tenir la res­posta. A final dels anys qua­ranta, vingué a Bar­ce­lona a donar una con­ferència sir Ale­xan­der Fle­ming, premi Nobel, des­co­bri­dor de la peni­cil·lina, el pro­ducte que ha sal­vat més vides en tota la història. L'únic home­natge li va fer una flo­rista de la Ram­bla fent-li ofrena d'unes roses. «Poca­nem pabé!», diuen sen­ten­ci­ant les page­ses al mer­cat.