La Puntaire amb final rosa

La Gemma ha escrit un lli­bre amb tot el que això repre­senta. El va pre­sen­tar fa unes set­ma­nes a Cal­des d'Estrac entu­si­as­mada de l'esforç que hi ha posat. Un tre­ball que ha estat llarg perquè, com ella mateixa explica, arran de l'acci­dent de moto que va patir als dis­set anys els met­ges van pro­nos­ti­car que difícil­ment podria tor­nar a lle­gir ni escriure. Les seqüeles de l'acci­dent van ser greus amb una anòxia cere­bral, l'ampu­tació de la cama dreta i difi­cul­tats de visió i de movi­ment que ha pogut anar ven­cent de mica en mica fent un tre­ball de reha­bi­li­tació neu­rològica. «Va ser tor­nar a començar de zero en molts aspec­tes, com recu­pe­rar la memòria i mica en mica la parla i fent peti­tes pas­ses amb l'ajuda de grans pro­fes­si­o­nals», explica Núria Serra, mare i com­pa­nya inse­pa­ra­ble de la Gemma. A l'acte de pre­sen­tació del lli­bre, on van assis­tir com­panys i veïns, es va retro­bar amb alguns dels tera­peu­tes i reha­bi­li­ta­dors que l'han aju­dat al llarg de tot el procés. Cons­ta­ta­ven ple­gats que la Gemma fent grans pro­gres­sos se n'ha pogut sor­tir.

«Ha cos­tat, però puc tor­nar a fer el que m'agrada, pin­tar i escriure», expli­cava abans de començar l'acte. Amb l'ajuda d'un ordi­na­dor adap­tat, amb un pro­grama sonor incor­po­rat i un teclat espe­cial que li per­met visu­a­lit­zar les lle­tres ha pogut dedi­car-se cada tarda a fer un tros de la seva novel·la. Al seu cos­tat l'acom­pa­nyen per si sor­gei­xen entre­bancs i fer-li la revisió dels tex­tos. «Si li reto­ca­ves o l'hi afe­gies alguns cosa, se n'ado­nava de seguida i ho havíem de nego­ciar», expli­quen. La novel·la d'Agnès par­teix del mite are­nyenc de la Pun­taire, segons el qual una jove del poble va morir de pena en creure que el seu amant, que havia mar­xat a les Amèriques a fer for­tuna, no en tor­nava perquè l'havia obli­dada. L'autora, però, fa una versió pròpia de la història basada en la vida de l'are­nyenca Emília Rovira, que va viure a mit­jan segle pas­sat. No serà un final tràgic, i com ella mateix diu, el final el ves­teix de color rosa i «acaba com ha d'aca­bar». Aquesta romàntica i tràgica història és molt pro­pera als are­nyencs. La Gemma es pot dir que és mig are­nyenca ja que hi va néixer i créixer. M'explica que els seus avis estan enter­rats al cemen­tiri de Sinera, molt a prop del panteó pre­si­dit pel bust de mar­bre de la Pun­taire.

Abans d'aquesta pri­mera novel·la va escriure una sèrie de relats curts en forma de con­tes. Li agrada com­pa­gi­nar l'escrip­tura amb la pin­tura per la qual té una gran afició. Fa un any que ja va fer una expo­sició, després d'haver par­ti­ci­pat durant anys en les expo­si­ci­ons col·lec­ti­ves de les tro­ba­des de cre­a­dors locals de Cal­des d'Estrac. Alguns dels seus qua­dres es podien veure a la pre­sen­tació del lli­bre.

La tarda ja la té ocu­pada entre la lec­tura i la pin­tura. Als matins diu que li fa més man­dra les clas­ses de reha­bi­li­tació que con­ti­nua fent a Bar­ce­lona. Mal­grat els incon­ve­ni­ents de des­plaçar-se en cadira de rodes, li encanta viat­jar. Con­fessa que cada estiu li agrada refu­giar-se a les cales de Menorca, però que no li des­a­gra­da­ria vol­tar encara més lluny. Li pre­gun­ten quina música vol escol­tar durant l'acte. Música clàssica o qual­se­vol cançó d'Enya ja li està bé.