Els nàufrags de la 422

L’habi­tació 422 de l’hos­pi­tal Comar­cal de Palamós no es dife­ren­cia de les altres que estan situ­a­des a la quarta planta, amb malalts per la Covid-19. No deixa de ser una habi­tació imper­so­nal més, com la majo­ria de les dels hos­pi­tals. Una habi­tació per on ja han des­fi­lat molts paci­ents, massa, infec­tats per aquest nou virus que porta de cor­coll met­ges, científics i països sen­cers. Una habi­tació de les mol­tes on es lluita, es riu i, mol­tes vega­des, es plora. La 422 és, ara mateix, una de les mol­tes metàfores que podem extreure en aquesta lluita diària per la malal­tia i que, a la pràctica, ens ser­veix per trans­me­tre una lliçó d’humi­li­tat. Són dos llits que han estat ocu­pats al mateix temps, com a com­panys d’habi­tació, per dos dels met­ges infec­tats per la malal­tia. Tenen noms: Mari Cruz Almen­dros, adjunta a medi­cina interna, que ha tre­ba­llat cos a cos amb malalts greus per la Covid, i Germán Sierra, metge a la uni­tat de cures intermèdies (UCIM) de medi­cina interna. El més relle­vant, després de par­lar amb ells, de sen­tir la seva vivència, és l’enorme lliçó d’humi­li­tat que han extret d’aquesta situ­ació, injusta, com l a resta de malalts, però col­pi­do­ra­ment real per a ells. Pas­sar de metge a paci­ent no és fàcil.

“Vaig fer el meu torn –explica Almen­dros– i el dia 22 vaig començar a tro­bar-me mala­ment. Per Sant Jordi, va venir el dolor a la gola. No pen­sava en cap moment que tingués la malal­tia.” Al matí, pre­sen­tava cal­freds i la tem­pe­ra­tura cor­po­ral macava 37,1 graus, però la febre pujava i bai­xava. El test ràpid va ser lapi­dari: va donar posi­tiu. Després, la met­gessa es va veure arros­se­gada a seguir el mateix pro­to­col que tants i tants paci­ents han seguit: analítica i placa de tòrax, que va indi­car una pneumònia bila­te­ral. Alme­dros encara no s’ho creia. Va plo­rar. Massa dies de tre­ball i d’estrès acu­mu­lats.

A Pala­folls, Germán Sierra, després de 24 hores de guàrdia, va començar a tenir febre. A l’hos­pi­tal de Cale­lla, una PCR i una placa indi­ca­ven que estava malalt. Ja no tenia olfacte ni gust. Va tor­nar a Palamós, al seu hos­pi­tal, on tre­ba­llava. En una habi­tació mixta, Almen­dros i Sierra es van tro­bar. “Pena, tris­tesa... Havia tre­ba­llat, havia fet vida nor­mal i ara, en poques hores, ingres­sada”, explica Almen­dros. Sierra des­taca que tant ell com la seva com­pa­nya feia set­ma­nes que veien paci­ents a dot­ze­nes i, ara, podien expe­ri­men­tar què havien sen­tit aquells matei­xos paci­ents que havien atès: “Quan vaig ingres­sar vaig pen­sar: «Com és que tarda tant la infer­mera?»”, esplica Almen­dros.

Aquesta és lluita que tos dos van viure, però amb situ­a­ci­ons dife­rents. Sierra recorda que la seva placa pre­sen­tava un procés molt més com­pli­cat que el de la seva com­pa­nya, però ell –coses d’aquesta malal­tia–, pràcti­ca­ment ni se’n va ado­nar.

En el moment de lle­gir aquest arti­cle, Mari Cruz Almen­dros i Germán Sierra ja han estat donats d’alta. S’empor­ten, diuen, una gran lliçó, men­tre Almen­dros pensa en la seva com­pa­nya, l’Ana­bel, que ara lluita con­tra la malal­tia.