La llarga nit dels hotels

En Riad parla cas­tellà i un italià molt cor­recte, tant que no sem­bla del Magreb, sinó transalpí. Al seu país d’ori­gen, el Mar­roc, va tre­ba­llar molt temps amb ita­li­ans, després va mar­xar a Itàlia i ara s’està a Bar­ce­lona. Dorm allot­jat a l’hotel Dalia Ram­blas, al car­rer de Sant Pau, a cin­quanta metres de la Ram­bla. Hi dorm però no en cap de les seves habi­ta­ci­ons, sinó refu­giat al petit porxo que fa l’entrada de l’esta­bli­ment, amb un llençol pen­jat de columna a columna que fa de para­pet, per pro­te­gir-se de les mira­des indis­cre­tes dels via­nants, damunt un matalàs, sense des­ves­tir-se i sota unes quan­tes man­tes. En Riad dorm aquí des del març, quan l’hotel va tan­car després de decla­rar-se l’alerta pel coro­na­vi­rus. Va venir el con­fi­na­ment, van mar­xar els turis­tes i va morir el negoci hote­ler.

No és l’única per­sona que ha tro­bat aixo­pluc a les entra­des dels hotels ara en desús. Al car­rer de la Boque­ria, també a tocar de la Ram­bla, un altre ciu­tadà magribí ha ocu­pat des de fa mesos el gran por­tal de l’Hos­tal Europa. També han ser­vit d’allot­ja­ment pro­vi­si­o­nal l’accés a l’hotel Olívia, de la plaça de Cata­lu­nya, o el recambró, a recer de la pluja, que fa l’entrada de l’Ilu­nion Almi­rante, a la Via Laie­tana.

Aquest és el catàleg d’imat­ges que millor des­cri­uen el col·lapse del sec­tor hote­ler de Bar­ce­lona, que amb la des­a­pa­rició del turisme ha hagut de tan­car por­tes de manera inde­fi­nida, amb un futur molt incert i espe­rant el retorn del turisme per ini­ciar la remun­tada. Hi ha mol­tes altres cares d’aquesta crisi. De por­tes endins, els vigi­lants que fan man­te­ni­ment dels esta­bli­ments tan­cats, però també els nous cli­ents d’hotel que fan ús de les noves ofer­tes dels esta­bli­ments, que s’han rein­ven­tat per cap­tar públic cent per cent bar­ce­loní ofe­rint espais per tre­ba­llar-hi, viure-hi de manera per­ma­nent a preus asse­qui­bles o pas­sar-hi un cap de set­mana de relax i plaer a preus quasi irre­pe­ti­bles. És la doble cara d’un sec­tor clau per a la ciu­tat, que per un cos­tat està mort i per un altre lluita per afer­rar-se a la vida.

Els números diuen que ara per ara a la ciu­tat de Bar­ce­lona hi ha oberts 115 esta­bli­ments del total de 483 que hi ha cen­sats al gremi, entre hotels i apar­ta­ments turístics. És un 25% del parc hote­ler d’una ciu­tat que estava acos­tu­mada a posar el car­tell de com­plet quan hi havia grans esde­ve­ni­ments o quan s’arri­bava al pic de la tem­po­rada turística, i ara tot just ofe­reix el 33% del total d’habi­ta­ci­ons. El nom­bre d’esta­bli­ments oberts ha dis­minuït des de l’estiu, quan va sem­blar que hi havia una mínima ale­gria turística, i des d’ales­ho­res han tan­cat 47 que havien fet l’intent de reo­brir por­tes després del con­fi­na­ment, un d’aquests el Colón, a l’avin­guda de la Cate­dral.

El Dalia Ram­bla és un dels cinc esta­bli­ments que hi ha al car­rer de Sant Pau, on la crisi del sec­tor és molt evi­dent. A tocar d’aquest hotel, paret per paret, hi ha l’hos­tal Òpera Ram­blas, que ocupa tot un edi­fici. Van inten­tar obrir a l’estiu però van haver de tan­car, i fins avui. En direcció a la Ram­bla del Raval, vint metres més enllà, l’hotel España només obre por­tes per als que volen anar al seu res­tau­rant selecte, la Fonda España, diri­git pel xef Martín Bera­sa­te­gui. Seguint car­rer enllà, l’hotel Penin­su­lar no només està tan­cat sinó que els pro­pi­e­ta­ris van deci­dir tapiar amb maons tota la façana per tapar les grans vidri­e­res que hi ha i evi­tar-se ensurts amb les ocu­pa­ci­ons il·legals d’edi­fi­cis.

Pocs metres abans del Penin­su­lar, a mà esquerra, hi ha l’accés a l’hos­tal River, aquest sí obert i amb les seves 24 habi­ta­ci­ons del tot ocu­pa­des per per­so­nes que habi­tu­al­ment viuen al car­rer i que els ser­veis soci­als de l’Ajun­ta­ment han rea­llot­jat en aquest i altres esta­bli­ments simi­lars. És per aquest fet que el River no ha tan­cat cap dia des que es va decla­rar l’emergència sanitària. La Neus, una de les pro­pietàries, explica que des de sem­pre han tre­ba­llat amb gent de ser­veis soci­als que com­par­tien la pensió amb turis­tes que s’hi allot­ja­ven. “Ara no n’hi ha, de turis­tes, han des­a­pa­re­gut”, emfa­titza.

La falta de visi­tants estran­gers es reflec­teix en un esta­bli­ment de cate­go­ria molt simi­lar al River, l’hotel Inglés, situat al número 19 del car­rer de la Boque­ria, que està tre­ba­llant aquests dies al “15% de la capa­ci­tat”. Ho explica la recep­ci­o­nista amb un mig som­riure que no saps si és de feli­ci­tat o de ner­vis: “Ara fa un any estàvem plens.” En aquest car­rer, al cos­tat de l’Inglés hi ha l’hos­tal Palermo, també obert, però uns metres més enllà la porta tapi­ada de l’hotel Con­dal torna l’opti­misme a la trista rea­li­tat que cas­tiga el sec­tor.

Aquesta és la deso­la­dora situ­ació dels hotels del cen­tre de la ciu­tat, però a la gran avin­guda de luxe del pas­seig de Gràcia els hotels de cate­go­ria pas­sen el mateix mal­son. Un dels esta­bli­ments més sin­gu­lars, el Man­darín, està tan­cat i bar­rat. La seva pas­sa­rel·la d’accés des del car­rer, a través del celo­bert inte­rior, crea la sen­sació de tran­si­tar per la pas­sera que con­du­eix per damunt d’un fos­sat a un cas­tell encan­tat, tan­cat amb pany i for­re­llat.

És evi­dent que el turisme de mot­xi­lla del River no ve i tam­poc el turisme de luxe del Man­darín, però hi ha esta­bli­ments del seg­ment de gamma alta, com el Majes­tic, que con­si­de­ren que encara hi ha camp per tre­ba­llar. Aquest emblemàtic cinc estre­lles de la con­fluència del pas­seig de Gràcia amb València va estar tan­cat durant el con­fi­na­ment, al llarg de 199 dies, i va tor­nar a obrir les por­tes l’1 d’octu­bre pas­sat. Com cada Nadal, aquest esta­bli­ment de gran luxe ha ador­nat els seus bal­cons i intenta cap­tar cli­en­tela local, l’única que hi ha, amb ofer­tes sin­gu­lars. Una d’aques­tes, que ha fun­ci­o­nat força bé, és l’experiència d’un àpat, una nit i esmor­zar per 259 euros. “Ha vin­gut molta gent de Bar­ce­lona que té algun tipus de relació sen­ti­men­tal amb l’hotel, apro­fi­tant l’oferta, i estem molt con­tents”, explica el rela­ci­ons públi­ques del Majes­tic, San­ti­ago Martín.

Tot i la bona aco­llida d’aques­tes ofer­tes, el Majes­tic no ha pas­sat d’un 20% de la seva ocu­pació. Entre els pocs turis­tes que venen de fora hi ha ciu­ta­dans de països àrabs que són a Bar­ce­lona per sot­me­tre’s a un trac­ta­ment mèdic, és l’ano­me­nat turisme de salut, que encara es manté actiu en aquests temps de pandèmia.

Aquest tipus de cli­ents s’han man­tin­gut també a l’hotel Gallery, del car­rer de Ros­selló. En aquest esta­bli­ment han deci­dit pas­sar a l’ofen­siva i men­tre no es recu­pera el sec­tor, que encara tri­garà mesos, han optat per diver­si­fi­car l’oferta com­pa­gi­nant el negoci tra­di­ci­o­nal d’hotel amb el hom­tel, que fona­men­tal­ment con­sis­teix en con­ver­tir l’esta­bli­ment en una extensió de la casa o en la casa mateix del cli­ent. “Hem esta­blert tres línies noves de negoci”, explica la direc­tora del Gallery, Lour­des Grau, i amb aquests ingres­sos s’ha pogut fer front a la sag­nia de pèrdues que com­porta tenir l’hotel tan­cat.

En pri­mer lloc, aquest esta­bli­ment ha habi­li­tat una de les seves sales de reu­ni­ons com a espai de cotre­ball (coworking), amb tau­les que es poden llo­gar a par­tir de 5 euros l’hora i a gust del con­su­mi­dor, per dies, set­ma­nes o més temps si cal. Si es vol un espai més exclu­siu, l’hotel ha recon­ver­tit habi­ta­ci­ons en des­pat­xos par­ti­cu­lars. “Hem tret el llit i hi hem posat una taula”, explica Grau, que posa de llo­guer aquests espais a par­tir de 55 euros el dia. El sis­tema de cotre­ball també l’han implan­tat altres hotels com l’Arts, que ofe­reix espais per tre­ba­llar amb una espec­ta­cu­lar vista sobre el mar.

La ter­cera via de negoci que ha explo­rat el Gallery és el llo­guer d’habi­ta­ci­ons com si fos­sin apar­ta­ments, a preus com­pe­ti­tius amb el sec­tor immo­bi­li­ari, i amb ser­veis com­ple­men­ta­ris de ren­ta­dora, neteja de l’habi­tació i esmor­zars inclo­sos. “Ve gent que fa obres al pis o que ha tin­gut algun pro­blema pun­tual d’inun­da­ci­ons, o gent en tràmits de sepa­ració”, explica. Es llo­guen per 700 euros al mes i ja han con­fir­mat 30 habi­ta­ci­ons.

Amb opci­ons de negoci com aquesta els esta­bli­ments es man­te­nen oberts i així s’evi­ten la fei­xuga tasca de man­te­ni­ment d’una ins­tal·lació atu­rada. Tots els hotels tan­cats estan des­ti­nant per­so­nal a la vigilància dels edi­fi­cis buits i també al man­te­ni­ment. A l’hotel Grand Cen­tral, de la Via Laie­tana, per exem­ple, hi ha una per­sona encar­re­gada de pas­sar habi­tació per habi­tació –n’hi ha 109–, per obrir i tan­car aixe­tes, com­pro­var llums, ven­ti­lar les estan­ces, i una llarga llista d’ope­ra­ci­ons rutinàries. A l’hos­tal Q, al número 22 de la ronda de Sant Pere, aquesta ope­ració es fa una vegada a la set­mana. Aquest esta­bli­ment, durant els dies del con­fi­na­ment, va pen­jar a la porta un car­tell on hi deia “No s’accep­ten cli­ents”, metàfora tan sur­re­a­lista com real d’un inèdit tan­ca­ment patro­nal forçat per la crisi econòmica.

La crisi del sec­tor ha dei­xat molts tre­ba­lla­dors al car­rer i s’ha acar­nis­sat amb el col·lec­tiu cone­gut com les kellys, les cam­bre­res d’hotel. “La majo­ria de nosal­tres hem hagut de recórrer a ser­veis soci­als per tirar enda­vant; mol­tes han patit des­no­na­ments perquè no poden pagar el pis”, explica la Míriam, una de les por­ta­veus del col·lec­tiu. Aques­tes tre­ba­lla­do­res pro­tes­ten cada dime­cres a les por­tes de la seu del gremi de res­tau­ració per dema­nar que es reco­ne­guin els seus drets labo­rals i es dig­ni­fi­quin els seus llocs de tre­ball. Mol­tes tre­ba­lla­do­res no cobren hores extres i difícil­ment poden fer un cap de set­mana com­plet. El seu desig és que el sec­tor torni a enge­gar i que la seva feina deixi de ser precària i el seu sou passi a ser digne.