Can Bundància

Entre els pobles d'Oix i Mon­ta­gut, en plena mun­ta­nya, embos­cat entre­mig de rou­re­des i pins vells, hi ha una antiga casa de men­jars –avui dia res­tau­rada– que en diuen Can Bundància. Aquest nom sem­pre ens ha cri­dat l'atenció.

Ima­gi­nem els antics tra­gi­ners, con­tra­ban­dis­tes, page­sos i viat­gers, esgo­tats pel dur camí, tro­bant-se en aquell lloc en què es podrien assa­do­llar i ati­par-se a cor què vols per unes mone­des. No és d'estra­nyar que la cone­gues­sin amb el nom de Can Bundància, fent cas omís de les regles gra­ma­ti­cals, però repre­sen­tant amb un mot precís la teca i el mam que els espe­rava al seu inte­rior. Tota la resta eren trons.

Ara mateix, amb tot el que està pas­sant, no ens tra­iem del cap aquest mot, com a símbol de les actu­als desgràcies. Havíem vis­cut una colla d'anys a Can Bundància. Per sobre de les nos­tres pos­si­bi­li­tats. Sem­blava que el diner no s'havia d'aca­bar mai. Però el diner fa temps que es va aca­bar, i ara s'exhau­reix també el crèdit. En tots els nivells. I després del diner i del crèdit ja no queda res més que pagar deu­tes. Els més impru­dents: els esta­bli­ments de crèdit –bancs i cai­xes– i les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques. Hom con­fi­ava que rere les tau­les dels des­pat­xos impor­tants hi havia per­so­nes amb unes ments orga­nit­za­des, amb seny i amb estu­dis sufi­ci­ents. Ara s'ha vist que això no ha estat així. I que no ens vin­guin els pre­di­ca­dors de la tele­visió, esa­des, tau­les rodo­nes, cam­bres de comerç, tri­bu­nes i altres con­tes­tant amb suficiència i èmfasi: “Nosal­tres ja ho vam dir l'any 2006”. Men­tida. Men­tida podrida! El més sin­cer va ser un ban­quer que comen­tava: “Ima­gi­nin una taula ben ser­vida i els comen­sals a punt de men­jar. Entra el cam­brer i diu: ‘No men­gin, el menú està enve­ri­nat'... Nosal­tres no podíem dir que s'anava per un camí enve­ri­nat. Ens hau­rien lapi­dat”. Les cor­po­ra­ci­ons i orga­nis­mes públics, els ajun­ta­ments, les dipu­ta­ci­ons, les comu­ni­tats autònomes i el mateix govern de l'Estat s'havien cre­gut que tot era Can Bundància i que això no s'aca­ba­ria mai. Però era una fugida enda­vant, orques­trada i con­sen­tida. S'apu­java l'IBI d'un any per l'altre, l'impost sobre cons­truc­ci­ons, i les mil i unes tra­ve­tes legals que impe­dei­xen qual­se­vol movi­ment econòmic, i tot amb un únic afany: recap­tar. I recap­tar més. Tira­ven plans a llarg ter­mini, i s'apu­ja­ven els sous i nome­na­ven estu­dis i asses­sors... “Si aquest any s'han dema­nat dos-cents per­mi­sos d'obres, l'any vinent podem pen­sar que seran tres-cents, i apu­jant lleu­ge­ra­ment els impos­tos i les taxes, podrem...” l els bancs ser­vien de con­tra­punt al des­as­tre: “Tireu, tireu... no patiu... ens sobren els diners, no sabem com col·locar-los”.

Encara la gent diu pel car­rer: “Bones vacan­ces!” És allò imme­diat, l'impor­tant. No hem dei­xat de creure que som a Can Bundància! Però el setem­bre arri­barà, ine­xo­ra­ble­ment, i ens pot tro­bar amb els deu­res encara per fer, i no hi serem a temps. Tot ho espe­rem d'uns nous sal­va­dors del món: les expor­ta­ci­ons i el turisme. No hi ha gaire res més... el bé ens ha de venir de fora...!

Però des del diari em diuen que el mes d'agost no comp­ten amb aquest cro­nista. Per tant, i per ritual, bones vacan­ces!