Els joves, entre les expectatives i els frens

L’acce­le­ració dels can­vis

Salvi va asse­nya­lar una difi­cul­tat afe­gida que tenen els joves a l’hora d’inte­grar-se al món pro­fes­si­o­nal, com és l’acce­le­ració dels can­vis tec­nològics i soci­als, que si fins fa poc es produïa de manera “lineal” ara és “expo­nen­cial”. “Tenen més capa­ci­tat d’adap­tació que nosal­tres [la gene­ració], però és com­pli­cat.” La ines­ta­bi­li­tat que pro­voca aquesta incer­tesa i el fet que no hem edu­cat per fer front a les difi­cul­tats –va con­ti­nuar– és un dels fac­tors que expli­ca­rien l’aflo­ra­ment de pro­ble­mes emo­ci­o­nals. Arran de la covid, a la UdG es fa teràpia de grup, molt dema­nada pels matei­xos estu­di­ants, va indi­car.

Durant el debat va sor­gir la qüestió de les difi­cul­tats econòmiques que per acce­dir a estu­dis supe­ri­ors tenen molts joves, espe­ci­al­ment els immi­grants, i sobre això Salvi va asse­gu­rar que la UdG posa “espe­cial atenció en el com­promís social”, que inclou l’atenció als més vul­ne­ra­bles. Una prova d’això seria que en l’actu­a­li­tat hi ha 30 nois i noies que no tenen la matrícula pagada i dis­po­sen de 600 euros men­su­als gràcies a la col·labo­ració de dife­rents enti­tats. Salvi, però, va adme­tre que això no és sufi­ci­ent. “Les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques hem de posar l’accent en les per­so­nes vul­ne­ra­bles per acom­pa­nyar-les i no dei­xar ningú enrere. Quan una soci­e­tat deixa per­so­nes vul­ne­ra­bles enrere i s’aug­men­ten les difi­cul­tats, es va con­ver­tint en una soci­e­tat cada vegada més pobra”, va afir­mar.

La coach Joana Fri­golé, clara i directa, va dir el que pen­sava. “He estat molts dies pre­pa­rant això i reto­cant-ho. Ell arriba aquí amb un bloc i ja està”, expli­cava l’autora del lli­bre Posa llum a la teva vida. Genera emo­ci­ons i con­ver­ses posi­ti­ves. Es refe­ria al com­pany de taula més jove, el rosinc El Amrani.

L’acte al Cai­xa­Fo­rum va trac­tar d’expec­ta­ti­ves vitals, entre altres coses. “La meva feina, la de coach, fa quinze anys que no exis­tia”, va dir Fri­golé, que tam­poc no sabia –ni ella ni ningú– que hi hau­ria la covid. Per això, la seva gene­ració, la pri­mera amb grans conei­xe­ments, ha “nedat en l’abundància i no sem­pre ha arri­bat a ser feliç”.

El talent de la demar­cació no tindrà límits a l’hora d’obrir-se i tre­ba­llar: “La nova gene­ració no crei­xerà en alçada sinó que crei­xerà arreu del món.” Fri­golé va expli­car que dimarts havia estat amb un direc­tiu gironí d’una empresa emer­gent (start-up) que ha fac­tu­rat un 30% més que l’any ante­rior. La direc­tora de recur­sos humans d’aquesta empresa és a l’Índia. “Això pas­sarà [en el futur]. Ja no pas­sarà que soc fill de..., que aquí a Girona pas­sava, o de dema­nar referències. Això ja no tindrà sen­tit. El que valdrà serà la part rela­ci­o­nal.”

D’expec­ta­ti­ves, però també de tra­ves, es va par­lar ahir. Fri­golé es va refe­rir al fet que, final­ment, es parli de salut men­tal i de qüesti­ons com ara l’esqui­zofrènia o el suïcidi. “Abans no se’n par­lava. Ara de seguida que un fill pateix la mare el porta al psicòleg. Al final ens pas­sem.” La psicòloga també va expli­car que fei­nes com ara les de l’àmbit de la psi­co­lo­gia, l’edu­cació, la medi­cina o les cures tin­dran futur. “No cal fer tots car­re­res tec­nològiques. Ells [els joves] par­len ober­ta­ment de la seves emo­ci­ons. I en la nos­tra gene­ració, en canvi, hi ha un gran des­co­nei­xe­ment”, va expo­sar amb clare­dat.

L’acti­vista social Moha­med el Amrani, pre­si­dent de l’asso­ci­ació Aza­hara de Salt, va des­criure la rea­li­tat dels joves –en con­cret dels immi­grants– de manera molt crítica. Va esmen­tar, entre altres qüesti­ons, la difi­cul­tat per acce­dir a un llo­guer (davant d’un cognom mar­roquí tan­quen por­tes) o l’accés labo­ral limi­tat gai­rebé exclu­si­va­ment a fei­nes precàries. L’ascen­sor social, per a ells –va asse­gu­rar–, és gai­rebé impos­si­ble perquè, almenys a les comar­ques de Girona, els orígens fami­li­ars ho impe­dei­xen.

Des del seu punt de vista, la pobresa és here­ditària: “El teu ori­gen con­di­ci­ona el teu futur.” El Amrani és del parer que les admi­nis­tra­ci­ons no s’han adap­tat als nous temps, i dels joves –no només dels immi­grants– se’n té encara la imatge este­re­o­ti­pada de la dècada dels 70 o 80, “del noi que escolta rap men­tre va amb un skate”. I la immi­gració –va dir– s’està ges­ti­o­nant com fa cin­quanta anys. “El món ha can­viat. Ja no és una qüestió d’aco­llida, sinó d’inclusió.” Con­següent­ment, en el procés de cons­trucció de la iden­ti­tat d’aquesta immi­gració que se sent cata­lana en el dia a dia es tro­ben amb situ­a­ci­ons que ho fan difícil. No s’estan exe­cu­tant polítiques que res­pon­guin a la rea­li­tat. En referència a la uni­ver­si­tat, va dei­xar clar que el jove immi­grant el màxim a què pot aspi­rar és a cicles pro­fes­si­o­na­lit­za­dors i no pre­veu arri­bar a una facul­tat.

“Si no hi ha llum, la busca”

No obs­tant tots aquests argu­ments, El Amrani, que es con­si­dera una per­sona opti­mista, asse­nyala que s’està en un moment “molt interes­sant de canvi i de trans­for­mació” amb joves que tenen ganes de cons­truir. “És una gene­ració que si no hi ha llum, la busca; si no hi ha un canal de comu­ni­cació que recu­lli les seves inqui­e­tuds, el crea; si no es veuen reflec­ti­des les seves expec­ta­ti­ves, les genera”, una gene­ració –va con­cloure– que ens obre les por­tes cap a un món segu­ra­ment més cons­ci­ent i cap a una soci­e­tat més inclu­siva. I tot això –va asse­nya­lar– en un moment en què crei­xen unes fòbies que posen el focus en la immi­gració. El Amrani està con­vençut que aquesta gene­ració aju­darà a trans­for­mar la pola­rit­zació con­tra la immi­gració en una soci­e­tat més inclu­siva.

Quant a la salut men­tal dels joves, es mal­fia dels dis­cur­sos que dar­re­ra­ment se sen­ten pro­vi­nents de la classe política perquè sos­pita que sim­ple­ment és “postu­reig”, ja que es parla però no s’empre­nen acci­ons con­cre­tes. “La causa de fons és l’emergència social.”