L’ONG Osona amb els Nens ja té un centenar de famílies per acollir ucraïnesos i demanen agilitzar els papers d’asil

Els mòbils de l’ONG no han parat de sonar des que va començar la guerra de Rússia con­tra Ucraïna. La seva prin­ci­pal pre­o­cu­pació és loca­lit­zar i saber que els nens i joves que van aco­llir i amb qui tenen forts vin­cles estan bé i bus­car la manera de tro­bar una casa d’aco­llida per quan puguin arri­bar a Cata­lu­nya. “No els podem tenir en una tenda en un parc”, afirma la seva pre­si­denta, que subrat­lla la importància de dig­ni­fi­car la seva arri­bada i poder-los donar un pro­jecte de vida el més aviat pos­si­ble. Per això, recla­men que les admi­nis­tra­ci­ons tre­ba­llin per agi­lit­zar els docu­ments d’asil el més aviat pos­si­ble.

Són moments durs, afir­men, perquè no poden aju­dar als que encara estan a Ucraïna i seguei­xen els seus avenços amb molta por.

Expli­quen que les xar­xes soci­als són una bona eina perquè, mal­grat no poder par­lar amb molts d’ells, veuen si s’han con­nec­tat al llarg del dia i seguei­xen vius. I men­tres­tant, estan fent tots els esforços per bus­car ali­an­ces amb altres enti­tats, com ara el Con­sell Comar­cal d’Osona, amb qui ja s’han reu­nit per ampliar al màxim la cober­tura que podran rebre un cop arri­bin. “Ajuda psi­cològica segur, al marge d’allot­ja­ment”, afirma Ceci Are­nyes, una mare d’aco­llida de l’enti­tat que també està seguint amb molta angoixa el con­flicte.

Ella ja fa temps que va aco­llir una nena de 10 i un de 4, amb qui la seva filla biològica ha tin­gut sem­pre molt bona relació. “Són de la família”, explica Are­nyes, que porta tots aquests dies seguint-los la pista per com­pro­var que estan bé. La noia, que ara té 35 anys i una filla, ha acon­se­guit sor­tir del país després d’un llarg peri­ple. Ja li ha dit, però, que no anirà a Cata­lu­nya sinó que es vol que­dar a la fron­tera per aju­dar a més refu­gi­ats que ho neces­si­tin. Pel que fa al nen que va aco­llir, que ara té 24 anys i està cri­dat a llui­tar, va inten­tar sor­tir del país amb la seva dona, el seu germà i la cunyada, que està emba­ras­sada, i una cri­a­tura. I encara ho estan inten­tant. “Espero que puguin venir tots, els aco­lli­rem a tots ells, amb mol­tes ganes”, remarca Are­nyes. També diu que patei­xen molt per ells i que ho viuen amb molta impotència perquè no poden fer res des d’aquí.

La Svet­lana Pova­renkova té 36 anys i en fa 10 que viu a Osona, on venia cada estiu des que era una nena. Aquí hi té la seva família d’aco­llida, i a Ucraïna hi té la família de sang: la mare i el germà, que aquests dies viuen ama­gats en un refugi de Kiev, d’on no s’atre­vei­xen a sor­tir. “Jo vol­dria por­tar-los aquí, però Kiev està encer­clat, el meu germà té 26 anys i no el dei­xa­ran sor­tir del país, i la mare no el vol dei­xar sol, així que, de moment, no s’atre­vei­xen a sor­tir”, explica.

La mare de Pova­renkova va haver d’aban­do­nar casa seva, a Lugansk, l’any 2014, enmig del con­flicte al Donbàss i, per tant, aquest és el segon cop que la Svet­lana viu el pati­ment des de la distància. Tot i això, explica que “aquesta vegada encara és més hor­rorós; la història es repe­teix i amb més inten­si­tat, és un geno­cidi, una guerra oberta con­tra la població civil”. Dis­po­sada a aju­dar amb el que cal­gui, des d’Osona, el que li con­sola, és com­pro­var el suport que rep la seva gent. “També des de la població russa, que patei­xen i pati­ran les con­seqüències d’estar sota aquest règim”, explica.